En capítols anteriors exposarem els casos d’alguns manacorins que participaren en la Germania, tant des del bàndol dels mascarats com dels agermanats. Avui, per tancar el tema us oferirem les dades que hem pogut recopilar dels paisans nostres morts en les dues batalles que enfrontaren les tropes imperials amb l’estol de partidaris de l’alçament agermanat, als qual afegirem alguns més traspassats a altres indrets.
Tot i això,s’ha de dir que molts d’altres manacorins perderen la vida dins els murs de Ciutat on s’havien refugiat fugint de l’avanç de les tropes del virrei Miquel de Gurrea, altres moriren per diverses causes i altres foren condemnats a presidi o a galeres. A tots, a més a més lis foren confiscats els bens.
Els fets que acabaren amb les esperances dels pagesos i menestrals començaren el 13 d’octubre de 1522 quan l’esquadra reial sota el comandament de Juan de Velasco desembarca a Alcúdia. Poc dies després, el 29 d’aquell mes, les forces de Carles I assetjaren i reduïren Pollença, provocant una carnisseria de dones i infants refugiats dins l’església. Tot i que no ens consta cap manacorí mort en aquella desfeta, sí que queda constància de la participació de dinou compatriotes nostres, d’ambdues faccions.
Poc abans, al setge al qual fou sotmesa la ciutat d’Alcúdia hi perderen la vida quatre manacorins, tres agermanats i un mascarat;
Francesc Sanceloni, “mort en lo camp de Alcudia en favor den Colom”.
Pere Lodra Barraques, “mort en lo camp de Alcudia en favor den Colom”.
A Steva Ballester, de 65 anys, li mataren tres fills; un a Alcúdia, els altres dos dins Ciutat, un “en una scaramussa davant Gesus” i l’altre de pesta.
Antoni [Domenge] Quart, “bo y feel, fonch a Alcudia en lo siti, es mort”.
Els primers dies de novembre, els manacorins tingueren motius de sobra per plorar els seus morts. D’entre el milenar d’afectes a la germania caiguts a la batalla de Son Fornari, a sa Marjal entre sa Pobla i Muro, a mans de les tropes del virrei Gurrea, se’n comptaren fins a onze dels nostres, a banda d’altres cinc que en sortiren vius. Són aquests:
Nicolau Janer, de 45 anys, “pobre y debil de condició, hantli mort dos fills, un sentenciat per lo Sr. Virrey l‘altre es mort a la Pobla en favor den Colom”.
Gabriel Gelabert, fill de Gabriel “es mort a la Pobla en lo camp den Colom contra’l rey”,
A Jaume Truyol, de 60 anys, ”li han mort un fil á la Pobla qui anava en favor den Colom”.
Bartomeu Mesquida, “mort á la Pobla en favor den Colom, diu algun que per forsa lo feren anar al camp”.
Miquel Ventayol, “mort en lo camp de la Pobla en favor den Colom”.
Guillem Lodra Cavaller, “es mort á la Pobla en favor den Colom”.
Bernat Gelabert. “mort a la Pobla en favor den Colom; té los bens sequestrats o mes be no té res”.
Pere Ballester Rigo, “desmandat y mort a la Pobla en favor den Colom”.
Gabriel Rossell, “mort al camp de la Pobla en favor den Colom”.
Bartomeu Uguet, “mort á la Pobla per la germanía”.
Joan Sans. ”mort en lo camp de la Pobla en favor den Colom, té un quartó de vinya”.
Antoni Miquel, de 30 anys, “es stat en los camps den Colom y nafrat a la Pobla en favor de aquest, prest al batle, es afollat del bras”.
Pere Ballester, “es stat al camp de la Pobla a favor den Clom”.
Joan Grimalt, fill de Miquel, “fonch en lo camp de la Pobla en favor den Colom”.
Antoni Martí de Fartàritx, “nafrat a la Pobla en favor den Colom […] may es ben gornit ni es bo a res”.
Així mateix, dins els contendents a la batalla de Son Fornari, hi trobam documentat un mascarat; es tracta del teuler Salvador Domenge, del qual es diu “fonch trobat a la batalla de la Pobla pero creuse le hi portaren per forsa que tostemps ha ben obrat”.
Les tropes reials anaven guanyant terreny en el seu avanç cap a Ciutat i, a finals de novembre, es repetí la desfeta prop d’Inca, en el Rafal Garcés, on d’entre els cinc-cents morts hi trobam, específicament citats, quatre manacorins:
Bartomeu Sureda, fill de Jaume, “seguia la germandat pero diuse tenia bona intenció, mort al Rafal Garcés”.
Bartomeu Splugas, “mort al Rafal Garcés ab son fill”.
Sebastià Martí, “mort al Rafal Garcés en favor den Colom”.
Per altra banda, consten com sentenciats, sinònim d’ajusticiats puix les tropes de l’emperador tenien ordres de no fer presoners. Mossèn Pere Xamena escriví que quaranta agermanats foren penjats a la plaça d’Inca i altres setanta passaren per la forca als afores de Binissalem. Els manacorins eren:
Bartomeu Mora, “sentenciat a Binissalem”.
Bartomeu Fabrer, “sentenciat a Binissalem per lo Sr. Virrey; la muller es stada molt agermanada y de mala intenció y lengua y guardava y feya ronda entorn de la iglesia, té los bens ja sequestrats”.
Jaume Riera Melcior, “ha seguit tots los camps den Colom y fonch en matar en Ferrandell, es stat sentenciat per lo Sr. Virrey en Binissalem”.
Joan Rosselló, menor, fill de Joan, “ ha seguit los camps den Colom, prest a Inca, es mort”.
Amb tot, les fonts asseguren que a Pere Frau “han li mes un fill en galera per esser stat pres en lo Rafal Garces”.
Sense que puguem precisar on va ocórrer, consta la mort de Joanot [Gelabert] Valencià, de qui només es diu que “es mort en batalla”.
Per acabar, citar altres paisans nostres, d’ambdós bàndols, que trobaren la mort en aquell tràgic període bèl·lic:
Jaume Rossell, “mataranlo a Arta perque era mascarat”.
Joan Rossell, “mort a servivi del rey de colp de bombarda a Jesus”.
Bartomeu Melis, agermanat, qui moria esquarterat al monestir de la Real.
A aquesta nòmina de vint-i-set manacorins caiguts en aquell conflicte cal afegir els quaranta víctimes de la pesta declarada a Ciutat. En total Manacor perdé seixanta-set membres de la comunitat.
“Visca el rei i pac qui deu”. Els efectes de la Germania a Manacor (primera part)
Doctor en Història, ha publicat notables i extensos estudis sobre la indústria perlera i de la fusta a Manacor, a més d’un projecte sobre la formació dels distints nuclis del municipi i Sant Llorenç