El primer diumenge d’aquest mes de febrer es compliren cinc-cents anys de l’esclafit d’una de les revoltes que marcaren la història de Mallorca, juntament amb l’assalt del Call de Ciutat (1391) i l’alçament forà encapçalat pel manacorí Simó Ballester, anomenat lo Tort (1450).
Diverses localitats mallorquines, moltes de la mà de l’Obra Cultural Balear, han passat revista als fets ocorreguts en el decurs d’aquells vint-i-vuit mesos de bogeria que assolaren Mallorca i acabaren amb les esperances dels pagesos i menestrals revoltats, no contra el rei si no contra la corrupció de les elits ciutadanes i membres dels estaments superiors, titulars de grans propietats a la part forana, reticents a pagar les talles i impostos que, conseqüentment, derivaven als més pobres.
Al crit de “visca el rei i pac qui deu”, les classes baixes, a les ordres dels dos cabdills més significats; Joanot Colom i Joan Crespí iniciaren una revolta, a semblança de la Germania valenciana i els “comuneros” de Castella, en la qual participaren més de mig milenar de manacorins, dels quals ens proposam oferir-vos algunes dades.
Abans, però, hem de recordar les dues faccions enfrontades:
- Els agermanats, afiliats a la Germania, essencialment pagesos i menestrals tot i també s’allistaven jornalers i petis propietaris.
- Els mascarats, apel·latiu semblant a traïdor, amb el qual eren coneguts els contraris a la Germania, eren gent de les classes benestants encara que, per diversos motius, també hi trobam individus d’estaments inferiors.
S’ha de dir que, el març de 1522, a Manacor es produí l’únic aixecament a Mallorca de mascarats, comandats pel jurat Antoni Nadal de sa Bassa acompanyat per Gabriel Domenge i altres, contra els agermanats, al front dels quals hi trobam Martí Amengual Sarrià (nosaltres pensam que possiblement fos Saura) aleshores instador i capità dels agermanats locals. Malgrat la curta durada de l’episodi, la duresa de la repressió ocasionà mitja dotzena de morts.
En primer lloc citarem els capdavanters de la revolta, per seguidament, detallar alguns dels mascarats més significatius de Manacor, aportant diverses dades dels mateixos i, en alguns casos, la valoració dels seus patrimonis a començament del segle XVI, per tal de calibrar la seva solvència.
- Antoni Nadal de sa Bassa, de qui la documentació ens diu que era “bo y fidelissim en tot y per tot, jurat l’any present, reclús a Alcudia ab dos fills seus y portat al principi per la germª en ciutat ab grillons. Fou testimoni.”, tenia el seu estatge a sa Bassa, i fou qui encapçalà la revolta dels mascarats.
El lloctinent d’Antoni Nadal era Gabriel Domenge de qui les informacions asseguren que era “bo y feel, tenia bona intenció y fonch perseguit y portat pres en ciutat per matar, y perque tenia cinch infants no’s gosava apartar, aprés torná a Manacor y fonch ab los bons quant se levaren y pensaren lo matar, y aprés fonch en lo camp den Colom diu se que per forsa per quant ans y aprés ha stat ab los bons y ha ben servit. Possiblement la seva casa s’ubicaria al carrer de la Plaça, també conegut com d’en Binimelis (Jaume II).
Seguirem fent referència al cabdill manacorí dels partidaris de la Germania. Es tracta de Mateu Armengol Sarrià o Saura. Les fonts escrites pels guanyadors, partidistes com sol passar sovint, diuen d’ell que era “mal y pervers, instador, capitá contra lo rey, sindich fet per en Colom, reclús en ciutat y mort de peste dins aquella”. Probablement vivia al carrer dels Bous.
Francesc Miquel Ballester, Camell i Garbeta, contrari a la Germania, posseïdor de tota l’illa del Palau (incloent presó i celler) i de grans possessions a Manacor com la Sínia, l’Hospital, Sos Ferrers, la Subirana, La Bagura, les Planes i la cavalleria de Son Peretó, era una de les grans fortunes del poble quan esclafí la revolta. Inclòs dins el llistat dels “qui no pagen an la present vila da Manecor”, les informacions diuen d’ell que era “bo y feel” i que “fou testimoni”. Fou un dels mascarats morts a l’aixecament de març de 1522, a mans de l’agermanat Guillem Vaquer, del qual les fonts asseguren que era “molt affectat, ha mort mossen Miquel Ballester Garbeta y ha’s untadas las mans de la sanch de aquell”. Com igualment afirmaven de Mateu Morey, un altre agermanat del qual s’afirma “mal y pervers y molt affectat y gran ladre, perseguidor de servidors del rey es fama que portá los homens de ciutat qui mataren misser Ballester”.
Pere Vallespir, ferrer, pertanyia a la mà mitjana i titulava un patrimoni de 855 lliures, tenia cases i corral al carrer d’en Binimelis (Jaume II), consta com “bo y feel, mataren lo quant se alsaren los de Manacor en favor del rey”. Del seu fill Pere, la font diu “bo y feel, no ha fet res per la germª y com se alsaren fonch ab los bons, presentat a Inca, viu malaltís”.
Pere Binimelis Carritxer, igualment de l’estament de mà mitjana i, també, amb cases al carrer d’en Binimelis, disfrutava d’un patrimoni establert en 775 lliures. Es diu que era “molt bo y feel, y mort per la germanía per esser servidor del rey”. Les fonts asseguren que a la seva mort hi prengueren part Antoni Vidal, Antoni Vilar, Miquel Gil, Bartomeu Vilar i altres. Podem oferir algunes dades dels agermanats citats; Antoni Vilar vivia a s’Antigor, com molt probablement el seu parent Bartomeu Vilar; el paraire Antoni Vidal, del qual es diu que havia robat a la casa de mossèn Rafel Ballester, probablement visqués prop de la creu d’en Topissa, al cap d’amunt del camí de les Pedreres o, potser, al camí reial de Ciutat. D’en Miquel Gil no podem fixar la residència, però si que, segons les fonts dels mascarats, era reclús, matador i lladre.
Bernadí Andreu, qui als estims de 1578 consta com propietari de Son Pou i l’hort dels Magallons, entre d’altres bens mobles i immobles, disposava d’un patrimoni valorat en 15.000 lliures, consta com “bo i feel y mort per los desmandats com mataren en Ferrandell a Felanitx”, Segons el Llibre de determinacions de 1551 (AMM) era dels “qui no paguen an la present vila da Manacor”. Les seves cases es trobarien al voltant de la plaça de la Vila, on el 1578, hi posseïa, a més a més, un porxo.
Un altre dels mascarats més significats fou el magnífic Perot Andreu, ciutadà militar, qui tenia casal a Manacor al carrer que portava el seu nom (avui carrer del Convent), una part del qual cedí als dominics per fundar el convent. A més tenia, al nostre terme, la possessió de Son Perot (4.500 lliures) i Mirabó (1.820 lliures), Aconseguí salvar-se com queda reflectit a la causa instada contra els agermanats: “bo y feel de continuu y reclús a Alcudia y tostemps ha molt ben servit lo rey y may ha fet res ni consentit ab la germanía. Fou testimoni i levador” (recaptador de les composicions).
Finalment pararem esment a un mascarat menys conegut, però que també resultà mort en la contesa: Antoni Lobet, menor a qui ”en Sarriá li pegá una bastonada al cap y torná ovat y axí morí, no dexá res.
I fins aquí arribam avui. En properes entregues ens ocuparem d’altres membres de les dues faccions locals enfrontades.
Doctor en Història, ha publicat notables i extensos estudis sobre la indústria perlera i de la fusta a Manacor, a més d’un projecte sobre la formació dels distints nuclis del municipi i Sant Llorenç