Showing: 1 - 18 of 242 RESULTS

Joan Puerto, mariner i home de cinema

Aquest passat diumenge amics i familiars el despediren al Port de Pollença amb la col·locació d’una escultura submarina a la cova des Colomer

 

La vida acaba compensant a qui l’ha viscuda en un moviment constant i acompanyat. Amics i familiars de Joan Puerto Ginard (1961-2021) van acudir en ple, diumenge passat, a l’acte d’homenatge a una persona culta i amb unes inquietuds que anaven des del cinema fins el jazz, passant per la història d’Egipte, la segona Guerra Mundial… o la pesca submarina. “La mar va ser el fil conductor de la seva vida, ja des de nin”, recorda el seu germà Toni, “molts de dies, si veia la plana, agafava el cotxe i se n’anava al port de Pollença, fos a bucejar o fos per anar amb el veler o la piraigua. De fet jo vaig començar per mor d’ell”, afegeix Antoni Ferrer Vallespir, periodista i gran amic den Joan.

Precisament el port de Pollença i la Cova des Colomer foren els llocs triats per despedir-lo així com tocava, amb una immersió i la col·locació d’una placa dissenyada pel també manacorí Llorenç Ginard en el seu lloc predilecte. “La iniciativa va partir de Sion Riera”, explica Toni Puerto, “me va cridar fa dos mesos per anar a berenar… jo pensava que era per feina, però en realitat era per organitzar-ho tot”. I així fou, el seu grup d’amics d’ulleres i botelles d’oxigen: Julià Duran, Marga Fons, Joan Sastre, Joan ‘Xoro’ i Pedro Riera, ja esperaven de bon dematí que la resta, ni més ni manco que una cinquantena més, arribassin fins al punt marcat des Colomer amb un catamarà llogat al port. Tot a punt per, a partir de flors i un sentiment d’enyorança, tornar a fer memòria.

 

“Allà abaix tot es cura”, li va dir Puerto, ja malalt a la unitat de pal·liatius de Sant Joan de Déu, a la seva infermera Laura. El passat mes de febrer i després de més d’un any de lluita contra el càncer, Joan va quedar dormit per sempre. “Tranquil i conscient que se n’anava. Fins el punt que ho va deixar tot arreglat al detall: persianes pintades, portes untades, li va canviar la pila als rellotges, el nom de la moto… tot perquè jo no m’hagués de preocupar de res. Encara que només fos dos anys més jove que ell, sempre em va protegir”, diu en Toni, que encara té “un llistat de coses que me va deixar per fer… basta una per dia, me va dir”.

Tot i ser mariner vocacional i viatjar per tot el món a la recerca de nous oceans i profunditats, mai va exercir cap professió relacionada amb l’aigua, sino que la vida el va dur a treballar durant 25 anys al despatx del notari Miquel Riera. Una feina més rutinària, però que també li permetia tenir temps lliure. “Sempre li deia que s’havia d’haver fet monitor de buceig o alguna cosa relacionada amb el cinema, la seva altra gran passió”. Precisament d’acompanyar a Antoni Ferrer a veure pel·lícules aquí i allà, va conèixer a Sebastià Salom, responsable d’Aficine, qui li va demanar, l’any 2000, que li cerqués algú de confiança per fer-se càrrec del dia a dia dels nous Multicines que obriria a Manacor. “Quan només mancava un mes i a la vista que no havia trobat a ningú, es va oferir ell mateix”.

Les flors

“No crec que hagués volgut un homenatge floral, però si en Joan sabés com vàrem haver de fer el ram, segur que hagués consentit amb una rialla”, explica el seu germà, que es va encarregar de comprar-les a una coneguda floristeria de Porto Cristo… però alguna cosa va fallar. “Quan érem de camí cap al Port de Pollença vam comprovar que les havíem deixades!… i que ja era massa tard per tornar enrera. Havíem de trobar una altra solució. Les robaríem, i si ens trobàvem ja els explicaríem el motiu esperant que ho entenguessin… però ho havíem de fer així”. De diferents llocs, perquè tampoc es tractava de deixar a qualcú sense res, “primer del jardinet d’un restaurant, d’un hotel de la zona, de dos xalets amb unes bouvanvilies… va quedar un ram preciós ‘donació’ de diversos veïnats”. La jornada d’acomiat va acabar amb una paella de germanor al restaurant Cas Chato de Can Picafort, “on en Joan se solia aturar moltes vegades a menjar”.

 

Fotos: Pedro Riera