Si el Manacor de finals de 2019 ja era un espai actiu i culturalment inquiet, imaginau el que va suposar una pandèmia pel mig. Temps per pensar, idees noves per compondre i iniciatives aturades que tornaren arrencar. Entre els mesos previs i els posteriors va nèixer Neura, el col·lectiu que s’ha proposat, poc a poc però amb ritme, tornar a obrir els espais manacorins en desús per fer-hi actes puntuals: des de projeccions a concerts de petit format, tot amb l’objectiu de fer veure, tant a l’Ajuntament com als particulars “que de llocs interessants i amb potencial n’hi ha, i que no fa falta construir més sense sentit”, explica Marc Mayordomo.
Un d’aquests paradigmes espaials més icònics de Manacor és el Goya, l’antic cinema de barri del carrer Pare Andreu Fernàndez. L’obertura dels multicinemes i la manca de pel·lícules d’estrena van fer que la gran sala (de més de 400 butaques i en aquells temps gestionada per l’empresari Rafel Muntaner), s’anés apagant fins al seu tancament definitiu, el darrer dia d’octubre de l’any 2000.
Més de vint anys després sembla que el Col·lectiu Neura n’ha fet del Goya el campament base. L’ha aprofitat ja en vàries ocasions “per enregistrar actuacions del grup Roig! o d’Alícia Miquel, o projectant documentals com el de Miquel Serra ‘Els ulls no s’aturen de créixer”, afegeix Sebastià Vives, un altre dels dotze joves que formen l’equip reivindicatiu. Precisament aquest dijous Neura (en col·laboració amb el cinemaclub 39 Escalons) projecta un altre documental: ‘Pantalles Buides’ de Miguel Eek, “una pel·lícula que hi encaixa molt amb aquest espai, i fa que sigui una nova oportunitat de veure’l obert”, diu Maria Estelrich, que a més és veïnada i ajuda amb la part elèctrica.
El cinema que no interessa a l’Ajuntament
“Tornar a obrir com a cinema convencional ho veim impossible”. De fet el consistori manacorí, a qui la propietària de l’immoble, Margalida Fons, li ha ofert en distintes ocasions “poder adquirir-lo en el temps i plaços que volguessin”, mai ha mirat la idea amb bons ulls, ni s’ha preocupat en saber amb quines fórmules o ajudes supramunicipals ho podria aconseguir. Un rescat que un pacte d’esquerres (Més-Esquerra, AIPC) hauria de posar com a prioritat, i més tenint en compte que es tracte d’un espai catalogat i protegit com a antic hospici.
“Pagam el lloguer del projector i la llum amb l’entrada inversa i la xocolatada posterior”, subratllen mentre recorden altres projectes actius com el Ca d’Altri (reactivat aquest passat novembre): concerts de distints grups a cases particulars de Manacor, o la futura col·laboració amb el Circ Bover, que prest arribarà a la ciutat per estar-hi dos mesos. Sempre pendents a veure què passarà amb la paràlisi de l’Espai Na Camel·la (el casal jove frustrat de Manacor), amb l’antiga nau de Majorica (abandonada) o la vella escola de música on s’hi havia d’instal·lar la ràdio… i que encara espera una reforma que s’eternitza.
“Som uns motivats de la vida!, sempre oberts a noves propostes”, d’aquí el nom: “Neures són les que ens peguen i les que fan que tirem endavant. Cercàvem una paraula curta, que tingués ganxo i que signifiqués aquesta fixació per fer coses”.
De barri
La història de l’immoble número 22 del carrer Pare Andreu Fernàndez, és la d’un cinema de barri enforinyat entre carrers i sense aparcaments avinents. Era per anar-hi a peu. La d’un bar amb barra folrada de fusta, de preus en pessetes, futbolins que ja no hi són i escales per amunt. Escalons que gairebé simbòlicament, podien transportar-te des del nivell terrestre fins a un món canviant i oníric de personatges i trames en moviment, compartides a un pati de butaques que de petit semblava immens.
El primer fotograma projectat al Cine Goya com a tal (abans l’edifici havia servit com a hospici i hospital, entre d’altres coses) fou el 6 de desembre de 1957, amb un programa doble que va incloure ¡Huk!, grito de la muerte i Fuego Verde; ambdues projectades òbviament en cel·luloide, dividit en llaunes de deu minuts que s’havien de juntar o bé anar canviant (és per això que fins que no es va digitalitzar, a les pel·lícules més llargues hi solia haver un descans, perquè estaven físicament en troços separats). Mentre que la darrera va ser Oriente es Oriente, el 31 d’octubre de 2000, 43 anys després.
