Marga Fons Rosselló es defineix com una persona inquieta, dinàmica i amb sentit de l’humor. Una il·lusió que ara intenta aplicar a la campanya electoral com a candidata a la batlia de Manacor pel Pi-Proposta per les Illes.
-En quin moment sen va donar compte que l’apnea era lo seu?
Abans vaig començar a bussejar amb botella amb l’equip de Blausub i de la mà de Sion Riera. Recordo que un dia va convidar el subcampió del món d’apnea, Miguel Lozano, per fer un curs. En un moment donat vam fer unes proves per veure quant de temps duràvem davall l’aigua sense respirar. Per sorpresa de tots vaig aguantar més de quatre minuts sense haver-ho entrenat mai de forma conscient. Va ser quan me va dir que tenia un do i que l’havia d’entrenar.
-I quan va ser això?
El primer curs va ser a la piscina Esquitxos de Manacor el 2018, com li deia un any després de començar amb el busseig. Va ser d’apnea estàtica, que és la que practic des de llavors.
-Quines altres apnees hi ha?
Hi ha tres modalitats més: la dinàmica, que es basa en aconseguir el màxim nombre de metres d’una banda a l’altra de la piscina bucejant; l’apnea dinàmica amb aletes; i la de profunditat, on es compten els metres que aconsegueixes baixar.
-Però a vostè l’aigua ja li agradava, no és així?
De fet, sempre he estat en contacte amb els esports aquàtics. Als cinc anys vaig començar a nedar i pràcticament no m’he aturat. A aquesta edat, com que a Manacor no hi havia piscina climatitzada, ens anàvem diversos nedadors cada dissabte a les piscines de Son Moix de Palma amb bus. Des de les deu del matí fins a les tres del capvespre que tornàvem a casa.
-I d’aquí endavant…
Posteriorment me vaig fer instructora de natació. Va ser una època molt gratificant de la meva vida perquè feia classes a persones amb mobilitat reduïda. La cara de satisfacció quan veien que dins l’aigua eren pràcticament iguals a la resta de persones, no tenia preu. Després vaig treballar molts estius a les piscines del Club Nàutic de Porto Cristo o a la de Los Dragones…
-En definitiva, que la capacitat que té d’aguantar la respiració és genètica
El meu pare ja tenia molta capacitat pulmonar. Record que en començar cada estiu, el primer que me demanava en llençar-me a la piscina era que bussejés el màxim nombre de metres que pogués. Era com una prova per saber en quina forma estava. A més també em solia demanar que desencallés l’àncora quan anàvem amb vaixell.
-Quant de temps és el màxim que ha aguantat davall l’aigua?
El meu màxim actual és als 5 minuts i 21 segons, marca que me van servir per guanyar la medalla d’or al darrer campionat de les Balears.
-Quins són els punts clau per concentrar-se en el moment important?
A part de la genètica, tenir molta tranquil·litat i molt de control del diafragma, la capacitat de respiració del baix abdomen cap al tòrax. Això i practicar diferents tècniques. Però hi ha moltíssima part mental, que al capdavall penso que és el que marca la diferència.
-Expliqui’m què és exactament el cop de diafragma
El cop de diafragma passa quan el cos reacciona amb una espècie d’espasme en creure que s’està quedant sense aire. Depèn de com entrenis, el cop arriba abans o després. El meu m’arriba als tres minuts i una mica. Però cal aprendre a superar-ho.
-Què hauria fet si hagués sabut tot això molt abans?
Realment m’hauria agradat molt perquè evidentment ho hagués entrenat més.
-Vostè que és aficionada al cine, hi ha alguna pel·lícula relacionada amb el tema que li agradi especialment?
La meva pel·lícula favorita relacionada amb el tema és ‘El gran blau’, que està rodada a Sicília. Aquells anys, a finals dels vuitanta, l’apnea era un esport totalment desconegut per al públic en general, ja que pràcticament només s’utilitzava per a la pesca submarina a pulmó.
-I en general?
Si parlam de la meva favorita en tots els sentits li diria que indubtablement Cinema Paradiso. Deu ser per tradició familiar. El meu padrí Joan Fons, juntament amb Biel Llabrés, van obrir el Cine Goya als anys 50, a partir d’uns plans idèntics, pel que fa a pantalla i pati de butaques, als del Cine Augusta de Palma.
-Per cert, pensa en alguna cosa o en algú en concret durant una competició?
Es tracta daconseguir la tranquil·litat absoluta; t’has d’aïllar de tot el que passa al teu voltant. Has de poder entrar a un estat de meditació. Utilitzo diverses tècniques. Una és pensar que te vas pintant tot el cos de blau, de mica en mica, primer començant per una cama, després pel braç etc. Darrerament me concentro pensant en cançons: vaig cantant mentalment ‘Una furtiva llàgrima’, que dura 3,20 minuts, o ‘Que tinguem sort’, la que ‘vaig cantar’ al campionat d’Espanya disputat a Oviedo fa unes setmanes.
-En quina posició va quedar?
La sisena de vint-i-un participants.
-En quina piscina local entrena?
El principal problema és que Manacor, després del tancament fa dos anys de la piscina municipal, encara no té un espai públic on la gent i els esportistes puguin entrenar-se. Jo mateixa he de peregrinar entre Felanitx, Capdepera, Artà o Sa Pobla.
-Si passam a la seva faceta de candidata a la batlia pel Pi, quina solució li veu al problema?
S’ha d’intentar recuperar la piscina però com un servei assequible per a tothom, a uns preus veritablement municipals i que obri els diumenges.
-En què treballa?
Vaig estudiar dret i fins als 30 vaig estar treballant en un despatx de Palma. Després vaig passar a la part d’assessoria jurídica de l’Hospital de Manacor, que és on sóc avui dia.
-La professió influeix en el caràcter polític?
La meva vida i la meva professió m’han duit a la conclusió que no hi ha blancs ni negres, o que la veritat no està només en una part de la història. Crec que per això les meves idees encaixen en un partit centrat i regionalista com és El Pi.
