Miquel Mas: el manacorí que va volar per ser campió del món (primera part)

Llorenç Femenias Binimelis

 

L’11 de setembre de 1965 a Manacor es va produir un esdeveniment històric que va provocar que la població sortís al carrer en manifestació espontània amb desfilada de cotxes, llançament de coets i repic de campanes. Els manacorins acabaven de ser testimonis davant els encara pocs televisors de la gesta d’un veí de 22 anys, Miquel Mas Gaya, que al velódrom acabat d’inaugurar d’Anoeta (Sant Sebastià) es proclamava, amb autoritat, campió del món de ciclisme a la prova de mig fons darrere moto stayer. El primer espanyol a aconseguir-ho.

Triomf que arribava als set anys de començar a competir al món del ciclisme i després d’un brillant palmarès a les pistes i carreteres de Mallorca i la Península.

Miquel Mas Gaya (Manacor 13/07/1943) va viure el món del ciclisme des de la infantesa. El seu pare, Miquel Mas, tenia un taller de bicicletes al carrer Artà on hi acudien els ciclistes del moment (Company, Toni Carmany, Timoner, Miquel Bosch, Bernat Capó, Miquel Bover, Toni Gelabert, Xisco Alomar, Jordi Nicolau, germà de Tomeu Penya, etc.), a més també els feia massatges (era el massatgista de Timoner) i aquest contacte el va portar a començar a competir als 15 anys.

“Encara que la primera bicicleta que vaig tenir -ens diu- va ser una bicicleta petita que hem varen comprar als 5 anys per a anar a cercar la llet per Conies, Son Mas. Duia quatre olles, dues davant i dues darrera, i a vegades una quinta enmig”.

Miquel Mas va córrer i va competir en gairebé totes les categories, tant a pista com a carretera i entrenant sempre que podia, aconseguint un important palmarès (1961 campió de Balears de persecució juvenil; 1962, campió d’Espanya de fons a pista; 1963, subcampió de Espanya d’aficionats en la modalitat de persecució a pista, 1963, campió d’Espanya darrere de moto comercial; Campionat del Món que es va celebrar el 1965 al velòdrom d’Anoeta, Sant Sebastià.

Durant tota la setmana havia plogut a Sant Sebastià, però el dia de la cursa el temps va millorar i va lluir el sol. La seva, la de mig fons rere moto stayer, era la carrera més important del dia i havia congregat un bon nombre d’espectadors.

Miquel Mas no arribava a la cursa en les millors condicions. És cert que era un dels favorits vistos els resultats obtinguts amb anterioritat, però el dia anterior a la cursa, quan entrenava amb Timoner (que l’endemà de Mas guanyarà el seu sisè campionat del món professional) pels voltants d’Anoeta va ser atropellat per un cotxe que va fugir en un cediu el pas. Duit a la clínica no se li van apreciar lesions importants. Però si això no va ser més que un ensurt (per aclarir temors Mas i l’equip van sortir l’horabaixa anterior de tapes), més preocupant era l’atac d’apendicitis (apèndix inflamat) que va fer que corrés amb 38 de febre.

A la cursa van participar vuit corredors (Van der Vieren (Bèlgica), Marechal (França), Adler (Alemanya de l’Est), Del Piano (França), Lauppi, Heger i Koch (Suïssa) i els que van aixecar més temors a Miquel Mas van ser els tres suïssos ja que temia que es confabulessin en contra per impedir-li el triomf. Però no va ser així i aviat es van desfondar.

Mas, que va sortir en cinquena posició aviat va agafar la davantera doblegant tots els corredors menys el belga Van der Vieren, que va acabar en segona posició arribant en alguns moments a inquietar el corredor de Manacor per col·locar-se a 80 metres, però al final va quedar a 230 metres de Mas, que va recórrer en 1 hora 66 quilòmetres 857 metres.

Finalitzada la carrera Mas va oferir el seu triomf “a tota Espanya, als meus paisans i principalment a la meva família i especialment a la meva al·lota que és a Tortosa”.  Després de baixar de la bicicleta van començar a arribar-li les felicitacions.

El primer a felicitar-lo fou el seu pare, que l’havia acompanyat a Sant Sebastià (era el massatgista de Timoner) i que mostrava la seva satisfacció en declaracions al diari Baleares: “És l’alegria més gran de la meva vida! El meu fill campió del món! Campió! Quin corredor!. També entre les primeres felicitacions que va rebre van ser les del seu germà que també havia acudit a Sant Sebastià, les de Timoner i les del seleccionador nacional Gabriel Saura, entre d’altres.

El triomf va ser recollit àmpliament per la premsa de l’època, àvida de triomfs espanyols: El Diario Vasco (12/09/1965): “Espanya conquereix el primer títol mundial. Ha estat possible gràcies a la magnífica victòria de Mas al mig fons darrere moto aficionats”. La Vanguardia Espanyola: (12/09/1965): “Ciclisme: un espanyol al podi dels campions”. “El bell triomf de Miguel Mas, en una hora de carrera”.

La Gaceta del Norte (12/09/1965) destacava el gest de Mas al podi que va demanar que també pugés el seu entrenador Laval que era qui havia conduït la moto. I, que per cert i com a dada curiosa, al titular li equivoquen el nom: “Un deixeble de Timoner VICENTE MAS (sic) medalla d’or” i sobretot, com és lògic, la de les Balears i sobretot la de Manacor.

A Manacor, on la carrera havia estat retransmesa per la televisió, el triomf de Miquel Mas va desfermar una manifestació popular amb la gent sortint al carrer, formant caravanes de cotxes, duent pancartes amb fotografies de Mas, llançant coets i repic de campanes. Els corresponsals de Manacor dels diferents diaris van recollir aquestes manifestacions espontànies.

Última Hora el 13/09/1965 centrava més la seva crònica sobre Timoner i el seu sisè campionat del món. De Miquel Mas deia que era deixeble de Timoner, que Manacor va celebrar la victòria amb entusiasme i que “El Velòdrom d’Anoeta ha estat escenari de dues gestes glorioses per al ciclisme espanyol protagonitzades per dos mallorquins”.

El 14/09/1965 a Diario de Mallorca, Rafel Ferrer Massanet titulava la seva crònica: “Miquel Mas, un altre nom per a la nostra història” i destacava la personalitat gairebé desconeguda de Mas a Manacor i que després del campionat tothom coneixia. També destacava l’esclat d’entusiasme popular que va provocar la victòria, que fins i tot va repicar n’Eloi i que la gent va sortir al carrer a celebrar-ho amb fotos de Mas i amb el llançament de coets.

El setmanari Arriba va publicar “Els aficionats van passejar el seu entusiasme per Manacor i es pot dir sense exageració que tota la població va vibrar d’entusiasme en conèixer la notícia”. “Miquel Mas havia posat molt alt el nom de Manacor i tothom agraïa el seu esforç i celebrava la seva victòria” (18/09/1965). Perlas y Cuevas va recollir la notícia a la portada amb el titular següent: “Miquel Mas Campió del Món!”. (Núm. 104 19/09/1965).

També es van succeir les felicitacions del batle Jordi Servera, que va felicitar la família de Mas i el ministre d’Afers Exteriors Fernando Maria Castiella, que va enviar un telegrama al batle que deia “Entusiasmat pel grandiós triomf del meu gairebé conveí Miquel Mas, campió del món, el felicit cordialment en aquest dia memorable per a Manacor i l’esport espanyol. Saluda’l afectuosament. Castiella”. Telegrama que el batle va comunicar als familiars de Mas.

El president de la Federació Balear de Ciclisme també va enviar un telegrama, i se’n va rebre, segons destaca Perlas y Cuevas un de Jose Gual Lloberes, premi Mossèn Alcover: (“Barcelona 11. Premi Mossen Alcover felicita Campió Mundial Ciclisme Miquel Mas. Jose Gual Lloberes ”.

Print Friendly, PDF & Email
Aquesta web utilitza cookies pròpies pel seu correcte funcionament. En fer clic al botó Acceptar, accepta lús daquestes tecnologies i el processament de les seves dades per aquests propòsits    Configurar y més informació
Privacidad