Cristòfol Pastor ‘Pífol’ (Manacor, 1920) farà aquest dissabte cent anys. Sí, els fa el 29 de febrer, o sigui que també en fa vint-i-cinc. Una festa familiar plena de records condensats i una memòria portentosa d’una vida que és mitja història contemporània de la ciutat.
Cent anys ja, vos ho pensaveu?
[Treu una fotografia amb un Ave Maria apuntat a darrera]: Aquesta és la meva padrineta, Antònia Serra Galmés, quan va fer els cent anys, el 14 de novembre 1949. Va morir després al 1952. Vivia al carrer de l’Àngel, prop de Crist Rei. Amb això vull dir que jo ja venc de centenaris.
Quants de germans éreu?
Tenia tres germanes i jo era el major. La darrera fa cinc o sis anys que va morir i només qued jo. La més jove fou la primera que sen va anar…
De què feia feina el vostre pare?
De fuster, el marc de la foto és fet seu. Nomia Joan.
I Tòfol d’on li ve?
El padrí era Tòfol, el pare del meu pare. I la padrina li deien madò Tòfola. Aquest som jo [continua amb una altra fotografia familiar] aquesta és la major Joana, casada amb Toni Fai, i aquesta és na Magdalena, mamare i monpare.
Què recordau del Manacor dels anys 20 i 30, de quan éreu petit?
Moltes coses… tot. Els amics d’infància, de per Palma després… al llibre d’Antoni Tugores hi és tot (una gran biografia escrita pel periodista i investigador fa uns anys). L’any 1916 es va fundar, a Sant Sebastià, un club mundial de bixestos. Hi ha una al·lota a Palma que és la presidenta a les Balears, i me va nomenar el president honorari de Mallorca, a més d’enviar-me un escutet den Julio César, perquè ell fou el qui va posar el 29 de febrer al calendari.
En tota Espanya hi ha un altre cas com el seu? Centenari nascut en any bixest?
De cent anys no n’hi ha. Precisament el club cada any fa una festa i me telefonaren del País Basc al 2016 per donar-me l’enhorabora: “es usted el bisiesto más viejo de España… que digo de España, ¡del mundo!. Al 2016 jo tenia 96 anys i per ser més vell que jo n’havien de tenir 100, 104 o 108.
Què esperau de la gran festa d’aquest dissabte? Amb ganes?
Amb ganes d’arribar-hi! [riu].
El poble el veis molt canviat?
Ha canviat molt. Ha crescut… però sobretot han canviat les tradicions. Per exemple Sant Antoni hi és sí, però abans les carrosses eren totes de paumes i flors, passaven pel centre del poble, per devora la Fonda Femenias, després sen anaven per foravila, per Son Sureda Vell, el diumenge a Son Macià. A l’hipòdrom vell, que encara era a la plaça Joan March, aquest dia no s’hi feien cavalls… Més tard, quan jo era jove i feia de fuster, també en vaig ser el secretari, ja havia fet el servei militar i havia guanyat la guerra [riu], de Palma havien vengut per constituir les curses de cavalls aquí, als anys quaranta, i necessitaven un manacorí per demanar els permisos cada setmana a l’Ajuntament per poder fer les curses. Curisosament tenia el meu mestre fuster a fer feina per jo després allà desà! a vendre ‘boletos’. Un dia de Sant Antoni me va proposar que demanés als de Palma si podíem fer unes curses sense apostes, però pagant l’entrada a benefici de les portes de l’església gran, que per cert el fuster que les va fer era germà del rector Binimelis. Així és com varen començar les curses el dia de Sant Antoni, que després va copiar l’hipòdrom de Palma.
I vos enrecordau del teatre que hi havia dins Can Jacinto?
Sí, el duien els ‘Llovissos’ que eren una confradia de joves de Sant Lluís. Era planta baixa i un pis; un pati de butaques i un pis voltant. Hi vaig estar varies vegades, comèdies, obres de Calderón de la Barca… Jo fins i tot he vist les primeres pel·lícules sonores que s’estrenaren a Manacor.
De quantes persones de Manacor n’heu fet caricatures?
De moltes, moltes!. Les publicava als diaris i al Perlas y Cuevas… fa poc en varen fer una exposició a s’Agrícola. Però les entregava, no les guardava. Vaig començar perquè a Palma hi tenia un germà de la meva padrina jove que era el porter del Baleares, i a mi me van fer la mascota de l’equip. Hi havia dos equips en aquell temps, l’Atlètico i el Baleares, que després s’uniren mantenint la camiseta del Baleares i l’escut. El porter festejava un al·lota que tenia un germà que li deien Bonastre, que feia caricatures damunt la revista Sport Balear, era l’any 1924 o 25. Anava als entrenament amb ell i a veure la seva al·lota, i mentre estava amb ella jo estava amb en Bonastre a ca seva; tenien una fàbrica de sedes a Son Canals pels Hostalets… i una moneieta viva que botava! allà veia com feia les caricatures… El primer dibuix que vaig fer va ser davant les monges de la Caritat, al carrer de n’Olesa. Els vaig prendre un guix i vaig dibuixar a la porta del cuarto un perfil d’un home. Quan va venir monpare i ho va veure, va demanar a mamare… i això? -Es nin que ha pintat a sa porta… -No l’esborris!!, va dir. I va dur amics seus i tot perquè vessin el dibuix. Al cap de dos dies me va dur una pissarra. Després van ser les pròpies monges les que me donaven els guixos perquè els dibuixés estampes de Sant Antoni, per exemple, amb el porcellet. Que per cert, tot el que som ho dec a una d’aquestes monges, sor Margalida ‘Santaga’, felanitxera.
Va haver de partir
Monpare se va morir quan jo tenia 9 anys… en aquell temps les vidues no cobraven res. Mamare se va veure estreta. La monja tenia un germà que era el superior del Teatins de Palma i m’hi enviaren amb una carteta a Son Espanyolet. I encara que no tenia els 10 anys fets m’hi van admetre. Allà m’ensenyaren i me mantengueren al convent sense pagar durant dos anys. En tot l’any només anava a ca nostra uns dies per Nadal… i no he tornat més a escola. Al 1931 va venir la República i varen cremar alguns convents; així que als més jovenets mos enviaren a ca nostra perquè les famílies no passassin pena. Després al setembre, quan me tornaren enviar a demanar vaig anar a Palma, però vaig dir mentides… era a ca la meva padrina jove.
I després ja de fuster…
De mosset sí. Duia els comptes del taller també, feia les factures… Més tard, quan es posaren a fer mobles en serio els feia els dibuixos, aquarel·les per donar als representants. Aquí a Manacor ja vaig començar a fer caricatures de futbolistes, perquè a més feia de corresponsal per una revista per donar-lis el resultat del Manacor cada diumenge… i un dia els vaig enviar també una caricatura d’un jugador, un tal Ramon… i en van voler més.
Va conèixer en Kubala, no?
Sí, vàrem ser molt amics, ell men va demanar una de caricatura… però no li vaig fer!. Venien d’Hongria i altres països d’Europa que havien fuit i feien partits d’exhibició. Venien d’Itàlia i van estar a Porto Cristo fins que a Kubala el va venir a cercar el Barça. Estaven a l’Hotel Perelló.
Tenc entès que durant la mili va escriure a la filla de Franco…
Sí!, durant tota la mili vaig esser el gendre den Franco. Com aquell que diu abans del 18 de juliol cantava La Internacional i, poques setmanes després, el Cara a el Sol. Al 1938 vaig haver de incorporar-me a la mili… però no vaig perdre l’humor. Vaig escriure a la filla de Franco pregant-li que acceptés convertir-se en la meva padrina jove de guerra, (diu mentre recita de memòria la carta).
Li va contestar?
Me va contestar un cosí den Franco, que me va denegar la sol·licitud perquè Carmencita “dada su corta edad se encuentra dedicada al estudio y a su formación educativa”. Aquella ‘tonteria’ m’hagués pogut sortir cara però en realitat me va ajudar moltíssim. Els companys me deien el gendre den Franco i els oficials em tractaven amb un cert respecte, perquè no tots els soldats rebien carta de la Casa Militar del Generalísimo.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca