Amb un catàleg de més de 400 articles va arribar a ser la única fàbrica d’Espanya en la seva especialitat. A ses Pintes s’elaboraven tota casta de pintes i ‘peinetas’, pastes per a ulleres, agulles o bosses de malla de qualsevol mida i color, que des de Manacor viatjaven constantment fins a qualsevol racó de la Península.
Com la incipient indústria perlera, basada també en els productes químics com sucedanis gairebé perfectes (i més barats) a la matèria natural, la del cel·luloide arribà a l’illa des d’Europa. De fet la primera nau que treballà estava situada al mateix solar on Eduard Heusch edificà Perles Majorica l’any 1902. La posada en funcionament, entre els anys 1919 i 1920, va ser comandada per especialistes francesos, amb Marius Thermoz a el cap, un tècnic provinent d’una altra fàbrica de pintes a Oyonnax la malaltia pulmonar crònica del qual, nascuda de les trinxeres de la Primera Guerra Mundial, el va ‘obligar’ a emigrar a un clima més benèvol.
Aviat arribaria l’oportunitat de sortir, de deslligar-se de Majorica i emprendre una nova etapa com a fàbrica diferenciada. Al 1927 es funda al Passeig de Na Camel·la la ‘Fábrica d’Artículos de Celuloide Casa Thermoz’, amb el subtítol publicitari de ‘Novedades i fantasía’. Va ser l’inici de ses Pintes, Ca ses francesos o La fàbrique, com se la va anomenar col·loquialment.
Ocupà un edifici singular, una antiga fàbrica d’electricitat, amb una coberta a dues aigües i una gran pendent que recordava una arquitectura més enllà dels Pirineus. Però la principal raó de la seva ubicació fou la presència al solar d’un pou, tal com assenyala la historiadora de l’Art Isabel Riera en un article relacionat, per que cada matí es poguessin omplir desenes de cubs d’aigua que es repartien per tota la nau, a fi d’extingir qualsevol conat d’incendi provocat per la facilitat que té el cel·luloide per inflamar-se. Així mateix, les finestres havien d’estar permanentment obertes perquè l’aire entrés amb facilitat.
Substitut de la banya i la conxa
La matèria primera es comprava a Explosivos Riotinto a un preu molt més barat que el que costaven els elements b.àsics tradicionals amb els quals començar a treballar. I és que fins aleshores les pintes i ‘peinetas’ s’elaboraven, o bé amb banyes de bou reblanides i premsades i importats de Cap Verd o Madagascar, o bé amb closques de tortuga carei, mitjançant la qual es podien aconseguir molts colors i tonalitats, fins i tot imitant la transparència del vidre.
La Casa Thermoz necessitava personal especialitzat i l’aprenentatge era complicat. Va arribar a comptar amb 35 treballadors estables que duien a terme minuciosos processos de treball manual. Premses per donar forma, talladores o bombos de polir, tots ells anaven connectats mitjançant politges a motors francesos. I encara que la ‘peineta’ no va formar mai part de la indumentària tradicional mallorquina, la fàbrica sempre va estar pendent de la moda i els pentinats europeus per subsistir.
També a la península els dissenys de ses Pintes, després de la Guerra Civil, van fer fortuna després la popularització del pentinat anomenat ‘Arriba España’. Després de 1950 les ‘peinetas’ altes i les mantilles es popularitzen als toros o la Setmana Santa i permeten l’evolució del teixit industrial manacorí, assaonat de elements distintius.
Tot i els contratemps de la evolució de modes i mercats, la fàbrica de ses Pintes va romandre oberta fins entrada la dècada dels anys vuitanta, moment que s’abandonà. El seu edifici, malgrat estar catalogat per la seva singularitat, va ser demolit el 1994 per aixecar-hi al seu lloc una finca de pisos que poca relació guarda ni amb l’immoble anterior ni amb el disseny tradicional de Na Camel·la.
Cercador d’històries. Redactor durant més d’una dècada a la delegació de Manacor de Diario de Mallorca