Ha mort en Sebastià Sansó Barceló
Aquest dimarts 9 de novembre Sebastià Sansó Barceló, en Sebastià des Banesto, conegut també com a Sebastià des Turisme, ha mort a l’Hospital de Manacor després de suportar amb una integritat digna d’admiració una dolorosa malaltia que l’havia afectat al llarg dels darrers anys, però especialment les darreres setmanes. Sebastià Sansó, estimat i admirat alhora per les persones que l’han tractat al llarg de la seva vida, ha mort als 71 anys.
La història d’en Sebastià Sansó és la d’una persona de fermes conviccions, constant, obstinada i disciplinada. Nascut a Manacor el 1950, va començar a treballar en una entitat financera quan només tenia 15 anys i ho va fer fins a la prejubilació. Va compatibilitzar els darrers anys de feina al banc amb l’estudi d’Història (la passió de la seva vida) a la Universitat de les Illes Balears. Va obtenir la llicenciatura l’any 2004 i quatre anys després, el doctorat amb la tesi La indústria de les perles a Manacor (1902-2002), que va merèixer la qualificació d’excel·lent cum laude i que li va publicar l’Institut Balear d’Economia (2009) sota el mateix títol. A qui hagi llegit el llibre, no cal explicar-li quin era el mètode d’investigació de Sansó.
El seu àmbit de treball se centrava gairebé sempre en el camp dels moviments socioeconòmics locals, el desenvolupament industrial i comercial, l’estructura demogràfica, l’evolució urbana i l’estudi de la toponímia i l’antroponímia. Dos anys després del llibre de les perles va publicar una altra obra cabdal: Els fusters de Manacor (2011). Perles i fusters, els dos estalons fonamentals de la indústria i de l’economia de Manacor. Amb el seu fill Sebastià Sansó Vanrell havia publicat Les fires i els mercats (2006) i Les fires, els mercats i les festes populars dels nostres pobles (2007). Conjuntament amb altres autors ha publicat Manacor: 120 anys de premsa escrita (2009), Parlem de vi. Manacor: des dels orígens fins al segle XXI (2014). A tot això, s’hi ha d’afegir epílegs i col·laboracions especials a les revistes de l’Institut d’Estudis Baleàrics i a la d’Història Industrial i nombrosos articles, conferències i ponències. Un esment especial mereixen les aportacions a les Jornades d’Estudis Locals de Manacor des de l’any 2004, de les quals convé destacar la seva ponència inaugural de les V Jornades, amb un estudi detallat sobre el Montepio de Manacor.
Manacor viu. Persones, poble i propietats (segles XVI-XX), aparegut el 2018 i editat per Purpurina editorial és possiblement la seva obra més divulgativa, un vertader paradigma de l’obra de Sansó, la culminació de molts d’anys de recerca i d’estudi seriós sobre l’evolució econòmica, social i urbana dels darrers sis segles, que incideix en la toponímia, antroponímia, oficis i tot de temes relacionats amb el desenvolupament dels nuclis de Manacor, Sant Llorenç des Cardassar, Portocristo, Son Macià i Son Negre. Una obra només a l’abast d’una persona com Sebastià Sansó, un orfebre de la nostra història.
Potser algú pensi que és una gosadia titular aquest escrit de record, d’agraïment personal i d’homenatge a Sebastià Sansó, tot afirmant que Manacor perd el seu historiador més gran. La meva “gosadia” no neix de la gran estimació personal –que no puc ni vull negar– i de l’admiració que sempre he professat per la seva tasca minuciosa, rigorosa i gegantina. Neix, sobretot, a partir de la convicció que el corpus de la seva obra colossal és d’una qualitat que no admet dubtes de cap tipus. A més de ser immensa, no tenc cap dubte que és i serà referència obligada per a totes aquelles persones que vulguin acostar-se a la història moderna i contemporània de Manacor. Deixa a punt d’editar el seu darrer treball, que com els anteriors és immens, exhaustiu i rigorós (en societat amb Antoni Pasqual), sobre els molins de Manacor.
En una nota d’urgència, com aquesta, resulta impossible calibrar una obra de les dimensions de la de Sebastià Sansó. Generacions futures agrairan l’aportació –pens que incomparable–, realitzada d’una manera força silenciosa, però constant i rigorosa des de l’estimació –passió, més bé– que sentia Sansó per Manacor. Una passió que sovint l’emocionava fins a les llàgrimes quan en actes públics pronunciava el seu nom. Una estimació que no li ha estat retornada en forma de cap tipus de reconeixement digne i més que merescut per part de les institucions culturals i polítiques del poble. Potser encara hi hagi temps.
Antoni Tugores
