Un poc passades les set de l’horabaixa del 25 de gener de 1938, el cel de Manacor va començar a tornar taronjós. En pocs minuts ja era ben vermell. El fenomen, visible sobretot des de l’avinguda de Na Camel·la, va assustar tant als veïnats, que molts ho relacionaren amb un mal auguri o directament amb la fi imminent del món. En realitat es tractava d’una extranya aurora boreal que va poder ser observada a bona part d’Europa. El gran investigador Rafel Perelló en ho recorda a continuació.
Precisament aquesta raresa a les nostres latituds (ningú a Manacor n’havia vista cap mai), unida a que el color no era el verd amb el que es solen manifestar aquestes aurores a prop dels cercles polars i a la vigència de la Guerra Civil espanyola, va fer que molts de manacorins relacionessin el fenòmen atmosfèric amb nous combats cruents a la península o amb la fi de la nostra civilització.
Les cròniques del dia següent parlen així del que es va veure al cel: “A la nit del 25 va ser visible una magnífica aurora polar. Va començar cap a les set i mitja del capvespre. A les 7,45 era brillantíssima, semblant a un gran incendi. A l’horitzó es distingia l’acostumat segment fosc. La coloració general era el vermell amb canvis de matís i d’intensitat i solcada radialment per raigs grocs o ataronjats”.
Les cròniques apunten que era “brillantíssima, semblant a un gran incendi”
“A estones quedava al NW (nord magnètic) com un fragment de l’aurora, separat de la resta per un espai fosc. Va continuar amb variacions d’intensitat fins a una mica més de la mitjanit. El fenomen va constituir el motiu de totes les converses, sortint tothom al carrer per contemplar el curiós fenomen”.
Però, per què va passar?. Científicament se sap que en èpoques d’activitat, del Sol sorgeixen violentes fulguracions que incrementen enormement la quantitat de matèria transportada per l’anomenat vent solar. Es tracta de partícules amb càrrega elèctrica (electrons i protons) que, quan arriben al nostre planeta, penetren a l’atmosfera pels pols seguint les línies de camp magnètic terrestre.
Quan es propaguen, aquestes partícules col·lisionen amb els àtoms i molècules atmosfèriques, transmetent part de la seva energia i fent-los passar al que en física es coneix com a ‘estats electrònics excitats’. Com que tots els sistemes tendeixen a un estat de mínima energia, els àtoms i molècules de l’atmosfera s’alliberen del seu excés energètic emetent llum de colors. L’oxigen emet llum verda, groga i vermella, mentre que el nitrogen emet llum blava.
A causa del seu mecanisme de formació, les aurores es donen en zones properes als pols terrestres i solen formar-se en anells irregulars. Groenlàndia, Lapònia, Alaska o l’Antàrtida són alguns dels llocs on les aurores són comuns. A l’hemisferi nord reben el nom de ‘boreals’ i ‘australs’ al sud. Tot i ser un fenomen de latituds molt altes, en ocasions especials poden resultar visibles en latituds mitjanes com la nostra… o fins i tot a l’equador, on s’estima però que es poden veure aproximadament cada dos segles.
