Franca Rame, una còmica bella i jovial, al començament de la seva carrera a principis dels anys cinquanta hauria pogut ser elevada al paper de showgirl en revistes teatrals italianes de l’època, ja que tenia les qualitats necessàries per brillar en aquest camp. Aquest potser hauria estat el seu destí, si no hagués estat per la seva trobada amb Dario Fo.
En contrast amb la confiança teatral il·limitada d’en Dario a l’hora d’alternar amb eficàcia entre la provocació i la capacitat de guanyar-se el públic (mitjançant estratègies persuasives i físiques adequades a les audiències sovint multitudinàries d’una època de ruptura dels circuits institucionals), Franca Rame va assumir la tasca d’abordar a l’escenari els temes més tabú i incòmodes: una mena de «comèdia incòmoda», per utilitzar un terme de George Bernard Shaw.
Fins i tot davant d’un públic d’esquerres, era ella qui diseccionava realment situacions que desafiaven les convencions de la comèdia. L’art de narrar, la interpretació i el simple fet d’«estar-hi present»: aquestes tres fases es fonien en la seva actuació, variant segons la distància o la proximitat emocional que establia amb els textos que recitava.
Eren històries punyents: “Una madre” (1980), sobre una mare que visita el seu fill a la presó; “L’eroina” (1991), una peça de doble sentit on interpretava una prostituta envellida que es prostituïa per aconseguir droga neta per a la seva filla; o “Una donna sola” (de la col·lecció “Tutto casa, letto e chiesa”), protagonitzada per una dona que descobreix la seva sexualitat —anteriorment latent, després d’haver estat totalment reprimida per una visió del món patriarcal i masclista— ja en una etapa avançada de la vida.
Eren temes potents que interpel·laven el públic —fins i tot el progressista. La mateixa Franca va reconèixer reiteradament que interpretar aquests textos era una experiència dolorosa, de vegades fins i tot físicament angoixant.
Això es devia al fet que aquestes històries projectaven una llum obliqua sobre les seves relacions (sovint conflictives o difícils) amb gent propera, inclosos Dario i el seu fill Jacopo, i es desenvolupaven gairebé com un psicodrama familiar ideal, tot i que velat per una inevitable autocensura.
Dia 7 i 8 d’octubre a les 19:30 es representa al Teatre Municipal de Manacor “Una puta a la casa de folls”, o “Monologo della puttana in manicomio” en italià, que és un dels monòlegs de l’obra “Tutta casa letto e chiesa” (Tota casa, llit i església), una obra de 1977 que va ser la primera escrita conjuntament per la parella Rame-Fo.
És una comèdia irreverent i amb moments grotescos on sorgeix una identificació de la brutalitat masculina: un home que cerca, la dona entesa com a cos, l’obrera esclavitzada per la fàbrica i abocada a la prostitució.
La traducció al català ha anat a càrrec d’Antònia Galmés. Una producció de Batall Teatre interpretada per Rosa Perelló i dirigida per Antoni Truyols.
