Crònica d’un orgull marcat pels desprestigis i la inacció. Vuit anys de progressisme i la capital de Llevant encara no té ni un espai ni un esdeveniment fix i representatiu.

Copenhaguen, agost de 2026.

Com cada any, em retiro i venc a l’Orgull de Copenhaguen. Visito les meves amistats, em retrob amb algunes persones i continuu la meva formació a la Universitat de Copenhaguen. Enguany, en psiquiatria i antropologia.

Començ a escriure això dia 25, a Centralhjørnet, el bar LGTBI més antic del món, obert l’any 1917 i que encara conserva part del seu mobiliari original.

Aquí ja em coneixen.

Fa vuit anys que hi venc cada any i, probablement, ara em coneixeran bastant més, perquè Copenhaguen és cada vegada més a prop de convertir-se en ca meva. I no Manacor, que cada vegada s’allunya més de ser-ho.

Com cada any, aprofit també per reunir-me amb diferents grups i organitzacions vinculades a les polítiques públiques. Enguany ho he fet amb AIDS-Fondet Denmark, l’organització danesa dedicada a la prevenció del VIH i la salut sexual, a proposta d’un dels meus antics avaluadors de la Københavns Universitet, per començar a explorar possibles projectes futurs en matèria de salut.

Mentrestant, pels carrers, l’Orgull. Diversitat. Tranquil·litat. Famílies. Persones majors. Joves. Parelles. Gent que simplement passeja. La gent és amable. És respectuosa. És fàcil parlar amb desconeguts i, en contra del que tantes vegades es conta sobre els danesos, no són precisament persones fredes. Sí, poden ser un poc secs al principi. Però, per norma general, són comunicatius, curiosos i bastant fàcils de tractar.

I hi ha una cosa que em crida especialment l’atenció. Encara que Dinamarca no tengui en tots els àmbits el mateix marc legal que l’Estat espanyol i encara que aquí ningú necessiti presumir constantment d’estar a l’avantguarda dels drets LGTBI, no percep les mateixes mirades de fàstic quan estic sopant amb algú amb qui tenc una cita.

De fet, ahir mateix, en aquell bar suposadament gai, vaig acabar parlant amb una parella heterosexual d’uns seixanta anys que havia entrat simplement a prendre una cervesa. Ens vàrem fer amics i ens vàrem intercanviar els telèfons i acabaren oferint-se a ajudar-me a trobar contactes per poder treballar aquí a partir de l’any que ve.

Potser això és el que en diuen normalitat.

A la manifestació de l’Orgull hi apareixen famílies heterosexuals amb infants petits, amb els seus cotxets de nadó, i també padrins. Persones que probablement mai no es definirien com a part de la comunitat LGTBI, però que són allà.

Participant. Acompanyant. Sent-hi.

I això encara resulta difícil d’imaginar a Mallorca. Ja no diguem a Manacor. De fet, una de les coses que més pena em fa de Manacor és que resulti difícil imaginar un Orgull de veritat. No perquè no hi hagi persones LGTBI. N’hi ha. No perquè no hi hagi orgull. D’això, precisament, pareix que anam sobrats (i no parl del col·lectiu).

El que falta, potser, és una mica d’aquest orgull per a les persones LGTBI.

I molt manco en forma d’una celebració diürna, d’una manifestació o d’un espai de trobada on reivindicar els nostres drets, trobar-nos i, simplement, existir públicament.

Hi ha moments en què tenc la sensació que no existim.

Si no fos per les aplicacions o per algunes amigues molt simpàtiques que exerceixen —o intenten exercir— de celestines, alguns estaríem morts de fàstic. Seríem mòmies existencials. Estaríem ontològicament fossilitzats. Menys mal que parl anglès i viatj. Si no, crec que ja m’hauria sortit una sotana.

Tots feim el que podem i el que sabem, generalment amb la millor de les intencions. Bé, hi ha excepcions, és clar.

Algunes persones actuen mogudes per interessos personals; d’altres, per raons que preferesc no aventurar. Al final, si continuu fent excepcions, em quedarà un percentatge bastant considerable fora de la categoria de «bona intenció».

Però vull pensar que la majoria intentam fer les coses tan bé com sabem.

No sé exactament què ha passat a Manacor.

Entenc que en la política manacorina ha regnat, almanco en aquest àmbit, una certa lògica utilitarista. Per a qui no estigui familiaritzat amb el terme, l’utilitarisme parteix, simplificant molt, de la idea de procurar el major benestar possible per al major nombre de persones.

El problema apareix quan, a la pràctica, «la majoria» acaba convertint-se en una excusa perquè determinades minories quedin permanentment fora de l’enquadrament.

I resulta sorprenent que, després de tants anys en què s’ha parlat de diversitat, inclusió i drets LGTBI, la sensació que queda a Manacor sigui la d’una oportunitat que no ha acabat de materialitzar-se.

S’ha intentat fer algun esdeveniment.

Sí.

S’ha intentat fer aparador.

També. Molt. Millor no diré tot el que hi penso aquí per no rebre represalies.

Però, segons algunes de les —no poques— informacions que m’han arribat —i que, per descomptat, s’haurien de contrastar—, la planificació hauria estat, com a mínim, millorable.

I costa no demanar-se si s’ha comptat prou amb aquells que coneixen el teixit local, si s’ha consultat els agents que fa anys que treballen a Manacor (KM 0) i si s’ha confiat massa en agents externs, fossin privats o associatius (KM 52 o més), la relació dels quals amb la realitat quotidiana del municipi no sempre resulta evident.

Alguns, fins i tot, han demostrat tenir una particular relació amb l’amistat.

Diguem que, en determinats casos, això de «gens amics» ha resultat ser més una qüestió nominal que descriptiva. Però deixem les ironies personals de banda.

Sigui molt o sigui poc, la realitat és la que és. I com a activista, pensador, acadèmic o divulgador, o el que vulgueu dir-me, podré ser més o manco valorat, cauré millor o pitjor i tendré més o manco amics dins determinats cercles.

Per sort, fa temps que vaig aprendre a no prendre decisions polítiques en funció d’això.

A vegades s’han de dir coses que no són agradables.

A vegades s’ha de mullar un.

I, des del meu punt de vista, la feina feta fins ara no aprova.

És insuficient.

S’ha intentat?

Sí. S’hi ha posat prou esforç?

No m’ho pareix.

S’ha estat massa ambiciós en alguns moments?

Crec que sí.

S’han fet les coses amb prou antelació?

Tenc seriosos dubtes.

S’han involucrat prou els agents locals?

S’han democratitzat les activitats?

Aquí, de nou, la meva resposta seria la mateixa.

No m’ho pareix.

I hi ha una cosa que em resulta especialment significativa.

Quan se’m va convidar a participar com a artista en aquell esdeveniment i encara agraesc sincerament que comptassin amb mi.

Precisament per això puc dir que em va resultar estrany que la primera celebració de l’Orgull a Manacor s’hagués de celebrar lluny del nucli urbà, dins un polígon.

Pot semblar un detall menor. No ho és. Els espais també parlen. I qualsevol filòsofa especialista en materialismes o estètica podria fer una interpretació molt negativa d’haver-nos desterrat dins un polígon, lluny, per no molestar les vistes amb la nostra anormalitat i perversitat.

La ubicació també comunica.

I, simbòlicament, allò s’assemblava massa a dir-nos: «Celebrau-ho, sí, però una mica a part».

Si el que volem és inclusió, si volem normalitzar la diversitat i aconseguir que una celebració LGTBI deixi de ser percebuda com una cosa excepcional, hem de començar a ocupar els espais quotidians. Les places. Els carrers. El centre.

Els llocs on hi és tothom.

Això és precisament el que he pogut observar durant anys en països com Dinamarca, Noruega o Islàndia. En dos d’ells he viscut i conec de primera mà com s’han anat construint aquests espais de normalitat. Perquè la normalitat no apareix per decret.

Es construeix. I es construeix essent-hi presents.

Per això no voldria que aquesta reflexió s’interpretàs com una crítica destructiva, encara que reconec que denota decepció i un cert enfadament.

Al contrari.

M’interessa molt més que serveixi per demanar-nos com podem fer millors polítiques a partir d’ara.

I, afortunadament, no estic escrivint això al final d’un mandat, quan ja només quedaria fer balanç.

Encara queda temps. Temps per rectificar. Per escoltar. Per consultar.

Per incorporar aquells que fa anys que treballen en el territori.

Per fer les coses amb més calma i, precisament per això, amb més ambició (en el sentit noble i sa de la paraula).

I això no depèn únicament de Manacor.

També hi ha responsabilitats i possibilitats d’actuació en altres nivells: el Consell, el Govern, l’Estat i fins i tot la Unió Europea.

Hi ha marge per fer coses.

I convé encertar.

Perquè estam vivint un moment històric en què cada vegada som més els historiadors, humanistes i filòsofs que observam amb preocupació determinats patrons del nostre present i la seva semblança amb dinàmiques que Europa ja va conèixer durant les dècades anteriors a la Segona Guerra Mundial.

No estic dient que estiguem davant una repetició de la història.

La història mai no es repeteix exactament.

Però sí que sabem que determinats mecanismes —la normalització progressiva dels discursos d’exclusió, la construcció d’enemics, la indiferència davant determinades minories i la renúncia gradual a defensar determinats consensos democràtics— poden aparèixer molt abans que les seves conseqüències siguin evidents.

I precisament per això convé no esperar que siguin evidents.

I aquí és on potser el lector es demani què té a veure tot això amb l’Orgull de Manacor.

Té a veure amb molt.

Estam vivint un moment en què, si no reaccionam davant determinats populismes i totalitarismes i no començam a construir polítiques realment efectives per a tothom —també per a les minories—, correm el risc de caminar precisament en la direcció contrària a la convivència.

Polítiques eficients. Polítiques inclusives.

Polítiques que tenguin en compte tothom.

Perquè els discursos populistes solen arribar vestits amb paraules que, per si mateixes, ningú no hauria de rebutjar:

Ordre. Seguretat. Pau. Llibertat.

El problema no són les paraules.

El problema és què se’n fa.

I convé recordar que no fa tantes dècades que Europa també escoltava parlar d’ordre, seguretat, pau i llibertat mentre determinats ciutadans eren convertits en enemics, apartats, empresonats i perseguits (em qued curt).

Franco.

Hitler.

Mussolini.

No són comparacions que haguem d’utilitzar a la lleugera. Precisament per això convé recordar la història abans que la història torni a recordar-nos-la a nosaltres. Perquè les persones com jo no fa tant que eren conduïdes a presó, torturades i gasejades fins a convertir-se en pols. No fa tant que se’ns sotmetia a tortures, a electroxocs i a tota mena de pràctiques destinades a «corregir» allò que, senzillament, no necessitava ser corregit.

I a un tal Federico García Lorca el varen afusellar.

Així, sense més.

També aquí, a les Balears, tenim una memòria que recuperar, que a pocs sembla importar. Tenim històries per contar, ferides per investigar i molta feina per fer.

I tenim, per descomptat, molt que reivindicar.

No som una excepció. Som part d’aquesta societat. I mereixem el nostre espai.

Per cert, segons les dades del Centro de Investigaciones Sociológicas, entorn d’un 10 % de la població espanyola adulta s’identifica com a LGB+. No estam parlant precisament d’una petita anomalia estadística, sinó de milions de persones que formen part d’aquesta societat.

…I, per cert, també pagam imposts.

Per a aquells que considerin que no volen que «amb els seus imposts» es paguin les nostres festes, potser convendria recordar-los una cosa:

també es paguen amb els nostres imposts.

Una abraçada a totes i a tots.