L’octubre de 1992, després d’un any que havia situat Espanya en el centre de totes les mirades i havia convertit aquell 1992 en un autèntic annus mirabilis per al país, Portocristo també va viure el seu particular moment de projecció internacional.

Durant uns dies, el port, la platja, el passeig de la Sirena i les aigües del Llevant mallorquí es convertiren en l’escenari d’un esdeveniment esportiu de primer ordre: el XVIII Campionat del Món de Pesca Submarina, el recordat Mundial 92.

La fita tingué encara més mèrit perquè l’organització s’hagué de dur a terme en un temps rècord de només dos mesos. Originalment, Cadaqués i el Cap de Creus havien estat designats com a seu de la competició. No obstant això, la forta oposició d’agrupacions ecologistes, confraries de pescadors i, especialment, de la Federació Alemanya de Busseig —en un país on la pesca submarina està prohibida— provocà que la Generalitat de Catalunya revoqués in extremis els permisos concedits. La decisió obligà a cercar una nova seu amb urgència, i Mallorca acabà assumint el repte.

La pesca submarina ha generat tradicionalment un cert debat ètic. Tot i tractar-se d’una modalitat molt selectiva, amb unes captures accidentals pràcticament inexistents, també és cert que, si no es practica correctament, pot afectar espècies vulnerables i els ecosistemes marins. Això no obstant, en tots aquests anys no he conegut mai cap pescador submarí que no entengui aquesta activitat des de la responsabilitat i el respecte per la mar, les normes, les vedes i les talles mínimes.

Aquella cita, però, no fou només una competició. Fou també una extraordinària demostració de capacitat organitzativa. Un poble nascut de cara a la Mediterrània, acostumat al moviment de les barques, als oficis mariners i a la vida quotidiana del moll, acollia alguns dels millors especialistes del món en una disciplina dura, exigent i sovint poc coneguda pel gran públic.

Durant cinc dies, de l’1 al 5 d’octubre de 1992, Porto Cristo visqué amb una intensitat especial aquella gran cita internacional. Més de tres dècades després, el Mundial 92 continua ocupant un lloc destacat dins la memòria esportiva i marinera del poble.

ç

Les cròniques de l’època parlaven d’un pressupost proper als dotze milions de pessetes i de la participació de vint-i-quatre equips procedents de diferents nacions dels cinc continents. Era una xifra considerable per a un esdeveniment que exigia una logística complexa: embarcacions de suport, patrons, jutges, voluntaris, oficines de coordinació, allotjaments, actes protocol·laris i tota una estructura capaç d’organitzar esportistes arribats de punts molt diversos del planeta.

Al capdavant d’aquell engranatge hi havia Rafel Muntaner, president de la Federació Balear d’Activitats Subaquàtiques i coordinador general del campionat, una de les figures clau perquè aquell Mundial improvisat en tan poc temps pogués tirar endavant amb garanties.

De fet, el Mundial començà molt abans que els participants baixassin a l’aigua. Dies abans de l’inici oficial de la competició arribaren a Portocristo, completament desmuntades, bona part de les barques pneumàtiques que havien de servir per traslladar els esportistes i els equips durant les jornades de pesca.

Aquelles embarcacions hagueren de ser muntades una per una per una autèntica munió de voluntaris. Era una feina poc visible per al públic, però imprescindible per posar en marxa una competició d’aquella magnitud. Durant aquells dies previs, el port es convertí en un formiguer de persones, material, motors, pneumàtiques i preparatius. El Mundial 92 encara no havia començat oficialment, però Portocristo ja vivia completament immers en ell.

El dijous 1 d’octubre es distribuïren les acreditacions a tots els participants i s’inauguraren les exposicions vinculades a la competició en dos locals que els germans Perelló havien cedit gratuïtament per a l’ocasió. S’hi podien contemplar trofeus històrics, material de pesca submarina, peces relacionades amb aquest esport i obres d’artistes de Manacor i de la comarca. Tampoc no hi faltaven records de figures destacades d’aquesta disciplina, com Juan Gomis.

Aquell primer dia tenia sobretot un caràcter simbòlic. Abans que començàs la rivalitat esportiva, Portocristo obria les portes als visitants i mostrava la seva hospitalitat. El poble començava a prendre consciència que, durant uns dies, seria el centre mundial de la pesca submarina.

El divendres 2 d’octubre, la cerimònia es traslladà a Manacor. Els equips participants es concentraren a la plaça de Ramon Llull i desfilaren pels carrers de la ciutat fins al Claustre, on se celebrà la presentació oficial del campionat, amb els corresponents parlaments i salutacions institucionals. Les banderes de les diferents nacions, els esportistes uniformats i tot el cerimonial donaven a Manacor una dimensió internacional poc habitual en la vida quotidiana de la ciutat.

Esportivament, el Mundial començava amb tres seleccions assenyalades com a grans favorites: Espanya, Itàlia i França. L’equip espanyol tenia Pep Amengual com a gran referent; Itàlia arribava comandada per Renzo Mazzari, mentre que França confiava bona part de les seves opcions en el marsellès Bernard Salvatori.

Per a Amengual, competir a Mallorca tenia un significat especial. Davant el seu públic, afrontava el repte d’aconseguir la seva quarta corona mundial. Mazzari, per la seva banda, arribava en un moment extraordinari de la seva carrera. Havia guanyat consecutivament els Mundials de 1987, a Istanbul, i de 1989, a San Teodoro, i Portocristo li oferia la possibilitat de completar un triplet històric i igualar la llegenda del campió mallorquí.

Comença la batalla sota la mar

La competició començà el dissabte 3 d’octubre. A primera hora del matí, la platja de Portocristo es convertí en punt de trobada d’esportistes, barquers, embarcacions, organitzadors i curiosos. L’embarcament estava previst a les 8.45 hores i la primera prova havia de començar a les 9.30.

La mar, però, no ho posà fàcil. Fins pràcticament al darrer moment es dubtà si seria necessari traslladar la competició a la zona de reserva. Finalment, les condicions permeteren mantenir el recorregut inicialment establert, entre el Cap del Pinar i el vessant nord de la Punta de n’Amer.

La pesca submarina no és un esport de grans gestos visibles des de terra. Bona part de l’esforç, de la tècnica i fins i tot del dramatisme de la competició queda ocult sota l’aigua. Precisament aquí rau una part de la seva èpica: la de l’esportista que baixa pràcticament tot sol cap al fons, gestionant cada segon d’apnea, la profunditat, el fred, els corrents, la pressió, l’esforç físic i la pròpia intuïció.

Quan acabà la jornada arribà un dels moments més esperats. A l’horabaixa se celebrà el pesatge de les captures i s’establí la primera classificació provisional. Inicialment, l’acte havia de tenir lloc al passeig de la Sirena, però la pluja obligà a traslladar-lo al poliesportiu.

El pesatge tenia una força especial. Tot allò que durant hores havia succeït de manera invisible davall la superfície apareixia finalment davant el públic. Cada peça podia fer canviar una posició i cada gram podia resultar decisiu.

La primera jornada no oferí grans sorpreses i confirmà bona part dels pronòstics previs. Renzo Mazzari fou el gran dominador del dia. La potència de les embarcacions italianes permeté al seu equip arribar amb una gran rapidesa als punts que havien estat marcats durant els dies previs.

I és que aquell Mundial havia començat, en realitat, moltes setmanes abans. Mazzari, Bernard Salvatori i Pep Amengual, acompanyats pels seus respectius equips, havien dedicat llargues jornades a inspeccionar minuciosament els fons marins de la zona. Havien recorregut les pedres, estudiat els desnivells i memoritzat els refugis on podien trobar-se les peces més valuoses. En una competició d’aquest nivell, conèixer el terreny gairebé al mil·límetre podia marcar la diferència entre la victòria i la derrota.

Mazzari sabé transformar tota aquella feina prèvia en una pesca de gran nivell i quedà en una posició privilegiada de cara a la jornada decisiva. Ben a prop seu se situà Bernard Salvatori. Pep Amengual, tot i completar també una gran actuació i mantenir intactes les possibilitats de l’equip espanyol, quedava obligat a arriscar al màxim l’endemà.

Un enfrontament de titans

Aquella primera jornada a les aigües de la Costa dels Pins es convertí en un autèntic enfrontament de titans entre Amengual, Mazzari i Salvatori.

En el moment de donar-se la sortida, la competició es transformà immediatament en una cursa contra el rellotge damunt la mar. Els italians foren els més ràpids. Amb una maniobra precisa aconseguiren avançar-se als seus rivals i llançaren la boia al punt més convenient, reservant-se així una posició privilegiada sobre algunes de les pedres clau del sector.

Aquell moviment llampec obligà els seus principals adversaris a reaccionar immediatament.

Salvatori hagué de modificar els seus plans i dirigir-se cap a zones secundàries de gran profunditat que havia localitzat durant les setmanes de prospecció. Amengual, que jugava a casa i disposava d’un extraordinari coneixement d’aquells fons, hagué d’imposar-se un ritme d’apnea molt exigent per intentar treure el màxim rendiment dels punts que tenia més a prop.

Anys després, el mateix Amengual recordaria que tenia localitzats anfossos de gran pes a més de trenta metres de profunditat, però que les condicions de la mar li impediren intentar-ne la captura amb garanties durant la competició. La paradoxa és que, pocs dies després d’haver acabat el Mundial, tornà a aquells punts i aconseguí capturar-los.

És un d’aquells petits episodis que resumeixen la duresa d’un campionat del món: saber que la peça és allà no significa necessàriament poder arribar-hi.

La jornada demostrà, a més, que el títol mundial no es decidia exclusivament davall l’aigua. La rapidesa dels barquers, l’estratègia, el coneixement de la costa i fins i tot una certa picaresca a l’hora d’arribar abans que els rivals als punts marcats podien tenir tanta importància com l’habilitat del pescador en el fons de la mar.

La jornada decisiva

El diumenge 4 d’octubre es repetí el ritual. Una nova sortida a la mar, una altra jornada de competició i un darrer pesatge que havia de decidir el campió del món.

Les condicions tornaren a ser difícils. Aquell dia la zona de pesca s’estenia des del vessant sud de la Punta de n’Amer fins a Cala Murada, i novament la mar exigí el màxim dels participants.

Al final de la jornada, la classificació confirmà el domini dels tres grans noms que havien centrat totes les mirades.

Renzo Mazzari, representant d’Itàlia, es proclamà campió del món i conduí també la selecció italiana al primer lloc de la classificació per equips.

Bernard Salvatori, de França, aconseguí la medalla de plata. I Pep Amengual, representant d’Espanya i una de les grans llegendes de la pesca submarina mundial, pujà al podi amb la medalla de bronze. La seva actuació contribuí decisivament, a més, al segon lloc de la selecció espanyola, que acabà per davant de França.

Per a Renzo Mazzari, que aleshores tenia 36 anys, la victòria de Portocristo tenia gust de llegenda. Era el seu tercer títol mundial consecutiu, una fita reservada únicament als esportistes d’una categoria excepcional.

Mazzari contra Amengual: dues llegendes i dues marques

La rivalitat entre Renzo Mazzari i Pep Amengual no es disputava únicament davall les aigües de la Mediterrània. També tenia una important i aferrissada vessant comercial.

En uns anys en què la pesca submarina vivia un autèntic boom i les principals marques de material seguien molt de prop els grans campionats internacionals, els millors esportistes del món eren també els grans aparadors de la indústria.

Mazzari era una de les grans icones de Cressi-Sub, i una de les seves armes més representatives era el mític Apache.

A l’altra banda hi havia Pep Amengual, ambaixador de la firma espanyola Picasso, amb el seu inseparable Magnum, un fusell robust que quedà íntimament associat a la figura del campió mallorquí i que es convertí en objecte de desig per a tota una generació d’aficionats a la pesca submarina.

Darrere el duel esportiu hi havia, per tant, també un duel de marques, de material, de prestigi i de maneres d’entendre la competició.Però la rivalitat no impedí mai el respecte.

Les declaracions publicades aquells dies mostren també la noblesa que envoltava els grans campions. Mazzari, un autèntic llop de mar nascut a l’illa d’Elba, reconegué la duresa de la competició i la qualitat extraordinària dels seus rivals. Arribà fins i tot a afirmar que, per a ell, Pep Amengual era el millor pescador del món, encara que el resultat de Portocristo no l’hagués situat al lloc més alt del podi.

Aquelles paraules resumeixen una de les grandeses de l’esport: ser capaç d’admirar aquell que intenta derrotar-te.

Davall l’aigua competien amb totes les seves forces. A terra, però, quedaven el respecte, la conversa i el reconeixement entre homes que sabien perfectament fins on havia hagut d’arribar l’altre per competir a aquell nivell.

Portocristo significà, a més, el final d’una època. Ni Mazzari ni Amengual tornarien a participar en un Campionat del Món.Però la història encara els reservava un darrer retrobament carregat d’emoció. L’any 2016, gairebé un quart de segle després d’aquella batalla a les aigües del Llevant mallorquí, l’Associació de Pesca Submarina de Barcelona organitzà al Museu de la Mar una trobada entre les dues llegendes. L’acte començà amb una forta abraçada entre Mazzari i Amengual i amb les llàgrimes de tots dos, conscients segurament que aquell gest tancava simbòlicament una de les grans rivalitats de la història del seu esport.

A la trobada també hi acudí Pedro Carbonell, nebot de Pep Amengual, que havia participat al Mundial de Porto Cristo com una de les joves promeses de la selecció espanyola.

Amb els anys, aquella promesa acabaria convertint-se també en llegenda: Pedro Carbonell es proclamaria tres vegades campió del món, recollint, en certa manera, el testimoni d’aquella extraordinària generació de pescadors submarins que el Mundial 92 reuní a Portocristo.

La clausura del Mundial tingué lloc a Cales de Mallorca, amb una actuació folklòrica i el tradicional sopar de lliurament de trofeus. Aquell darrer acte combinà esport, cultura popular i germanor i serví per posar punt final a uns dies d’una intensitat extraordinària.

Els campionats del món solen quedar en la memòria pels noms dels vencedors i per les classificacions, però també pels records col·lectius que deixen enrere: les taules compartides, les converses en idiomes diferents, les fotografies amb els trofeus, els voluntaris satisfets després de dies de feina, els organitzadors exhausts i la sensació, entre els habitants del poble, d’haver format part d’alguna cosa excepcional.

Portocristo, Manacor i tota la comarca havien superat el repte. En només dos mesos s’havia aconseguit organitzar una competició internacional que havia reunit alguns dels millors pescadors submarins del planeta. El que poques setmanes abans semblava gairebé impossible s’havia convertit en realitat.

Però el Mundial de 1992 també fou el reflex d’una època de canvi, marcada per una sensibilitat ambiental cada vegada més present en la societat. La pesca submarina començava a ser qüestionada per determinats sectors ecologistes, i la polèmica que havia provocat el trasllat del campionat des de Catalunya fins a Mallorca no desaparegué completament durant la competició.

En un dels pesatges, un petit grup d’ecologistes desplegà una pancarta amb el lema «Campionat de pesca, no a la massacre». Fou una protesta minoritària, però significativa, perquè evidenciava un debat que amb el pas dels anys no faria més que créixer: el de la relació entre la pràctica esportiva, la pesca i la necessitat de preservar els ecosistemes marins.

Entre les moltes històries que deixà aquell Mundial, una de les més singulars fou la protagonitzada per la delegació russa.

La competició se celebrava tot just després del col·lapse de la Unió Soviètica, en un moment d’enormes dificultats polítiques i econòmiques als territoris de l’antiga URSS. Aquella situació afectà directament l’equip rus, que arribà a Mallorca en unes circumstàncies molt més precàries que la resta de delegacions.

Els seus integrants, a més, tingueren problemes amb els visats i no pogueren participar en la primera jornada de competició. Però les dificultats no acabaren aquí. En arribar el moment de tornar cap al seu país, la delegació es trobà amb problemes econòmics que complicaven seriosament el seu retorn.

Davant aquella situació, l’organització del Mundial decidí intervenir i assumir la pensió completa de tota la delegació en un hotel de Portocristo fins que pogueren emprendre finalment el viatge cap a Moscou.

Més enllà de les medalles i de les rivalitats esportives, aquell gest quedà com una de les imatges més humanes del campionat. Enmig d’un món que acabava de canviar de manera radical, un petit nucli costaner de Mallorca acollia i ajudava uns esportistes que, lluny de casa, s’havien trobat atrapats per unes circumstàncies que anaven molt més enllà de l’esport.

Potser aquesta és també una de les millors maneres d’entendre què significà aquell Mundial 92. No fou només la victòria de Renzo Mazzari, el podi de Pep Amengual o la presència dels grans noms de la pesca submarina internacional. Fou també l’esforç de centenars de persones, la capacitat d’improvisació d’una organització que havia disposat de molt poc temps i la implicació d’un poble que, durant uns dies d’octubre de 1992, obrí les portes al món.

I quan les darreres delegacions abandonaren Mallorca, les barques tornaren a la seva rutina i el port recuperà el ritme habitual, quedà la sensació que Portocristo havia viscut alguna cosa irrepetible. Durant cinc dies, aquell racó del Llevant mallorquí havia estat la capital mundial de la pesca submarina.

El context local afegeix encara més interès a aquell Mundial. El Portocristo de 1992 vivia immers en debats importants sobre el seu futur, la seva identitat i la seva relació amb Manacor. Enmig d’aquelles discussions, el campionat demostrà que el poble tenia capacitat per organitzar, acollir visitants, mobilitzar la seva gent i projectar-se molt més enllà de les fronteres de Mallorca.

Durant aquells dies d’octubre, Portocristo deixà de ser únicament un nucli mariner i turístic del Llevant per convertir-se en un autèntic escenari internacional. El Mundial demostrà que, amb iniciativa, voluntariat i capacitat organitzativa, una comunitat relativament petita podia assumir amb èxit un esdeveniment esportiu de primer nivell.

Avui, quan el pas de més de tres dècades ha convertit aquells dies en història, el Mundial 92 mereix ser recordat no tan sols per la seva dimensió esportiva, sinó també com el testimoni d’una època.

La pesca submarina viu actualment una realitat molt diferent de la d’aquells anys. La creixent pressió normativa, la manca de relleu generacional i, sobretot, la progressiva pèrdua de biodiversitat marina han contribuït al retrocés d’una pràctica que durant dècades tengué una presència molt important entre els aficionats a la mar de les Illes Balears.

Precisament per això, la possibilitat que Portocristo es torni a postular l’any 2027 com a seu d’un Campionat del Món té un enorme valor simbòlic. Significaria tornar, trenta-cinc anys després, al mateix escenari on Mazzari, Amengual, Salvatori i tota una generació extraordinària de pescadors submarins escrigueren una de les pàgines més recordades de la història d’aquest esport.

Tant de bo aquella experiència es pugui repetir.No només com un exercici de nostàlgia, sinó com una oportunitat per reivindicar una pesca submarina responsable, sostenible i respectuosa amb la mar; per recuperar l’interès de les noves generacions i, sobretot, per recordar que Portocristo ja demostrà una vegada que podia convertir-se en la capital mundial de la pesca submarina.

El 1992 ho va ser. Qui sap si el 2027 la història podria tornar a començar.