PREFACI

Us convid a escoltar aquesta llista de Spotify mentre llegiu, abans, després, quan vulgueu. No desespereu si al principi és molt tranquil·la. A partir d’ara intentaré compartir-vos sovint música amb els meus articles. Crec que l’art és també una manera de sentir emocions, d’evadir-se, de pensar.

Aquesta llista va des de Bruckner fins a The Cinematic Orchestra, Chavela Vargas, Melanie De Biasio, soul fosc, música nòrdica, Schubert, etcètera. És, precisament, una llista que no és gaire alegre: té moments molt calmats i d’altres més animats. Només esper que us agradi i que la pugueu apreciar.

Ja sé que els meus articles normalment tenen un toc d’humor; aquest, potser, no tant. L’he escrit en un moment en què, sincerament —i ho dic als meus lectors que, com sempre em deis, seguiu els meus articles—, no estic gaire animat. I us ho dic amb tota transparència. Però això ens pot passar a totes i a tots, i per això mateix estic una mica retirat.

Esper que gaudiu d’aquesta llista. Tant de bo connecteu amb algunes de les peces, amb totes o, encara que sigui, amb una o dues, i que qualque cosa del seu contingut us pugui agradar.

Aquest article es una mica més experimental i té una prosa reflexiva/narrativa fora de la meva línia habitual. Espero que l’inici catastrofista, no us tanqui les possibilitats imaginatives de la clausura.

I, sobretot, no vull que, després d’aquest article, us llanceu al buit ni aneu a la Torre dels Falcons per tirar-vos-hi, sinó que feu una reflexió crítica amb mi. Perquè el que necessitam ara no és continuar embotint-nos d’aquesta distopia en què estam completament impregnats, sinó rescatar una cosa que, com va dir Eduardo Galeano, ens fa caminar: la utopia.

 

 

IN CORPORE TEXTUS

 

Cau el mur de Berlín. Anys noranta.

Una dècada abans, a l’Estat espanyol, la gent es va llevar la peineta. Va deixar de —o, més ben dit, va començar a deixar de— fingir que vivia en una hipocresia permanent, en una mena de vida dirigida per un guió escrit sota el totalitarisme de Francisco Franco.

Occident, amb totes les seves imperfeccions, començava una època daurada pel que fa als drets humans, també profundament hipòcrita per les seves accions a l’Orient Mitjà i a altres indrets del món, això sí. Però, almenys a l’interior de les seves societats, hi havia avenços socials.

Comença una nova onada, o més aviat es consolida una nova onada de feminisme i de lluites com la LGTBIQ+, amb autores com Judith Butler, Donna Haraway, Teresa de Lauretis, bell hooks o Rosi Braidotti, entre moltes d’altres.

I això es pot sentir en la mateixa música de Vangelis. I en moltes de les músiques dels anys vuitanta i noranta. Sintetitzadors, una imaginació desbocada, una creativitat constant i una innovació resplendent. I, a poc a poc, tot es va tancant.

I et fa mal.

L’any 2001, rebenten les Torres Bessones. Uns avions impacten contra Nova York.

Aflora el pànic arreu del planeta, especialment a Occident. La incertesa. I, de sobte, George Bush fill pronuncia aquella nova retòrica: «la guerra contra el terror».

L’excusa perfecta per exterminar poblacions senceres, tribus, infants, i deixar diversos països completament devastats. Països que avui ja podem veure com s’han convertit, en bona part, en estats pràcticament fallits.

Aquesta no és una història de tot el món. És, sobretot, una història d’Occident. I només és un breu comentari sobre com ens sentim ara.

Què ens està passant? Com ens sentim?

Fa uns anys, concretament fa una dècada, Black Mirror, El conte de la serventa, Years and Years i altres sèries com The Rain —aquella sèrie danesa sobre un virus que, transmès per la pluja, aniquila bona part de la població escandinava— ens presentaven futurs que semblaven impossibles. The Rain — Netflix. Així i tot recomano sempre més Filmin, KM0 (https://www.filmin.cat/).

Una enorme producció literària i artística començava a imaginar la distopia, a inscriure en la nostra consciència un futur horrorós, com ja havien fet George Orwell o Aldous Huxley (aquest segón considero que de forma més encertada al present).

I, de sobte, ha passat alguna cosa. Almenys a mi m’ha passat. No sé si a vosaltres també.

Ens hem esgotat. Ja no ens cap l’optimisme ni dins una caixa d’antidepressius.

Perquè la distòpia ha fet un salt gairebé quàntic des del gènere literari i artístic fins a la realitat. I tot allò que no semblava possible ha avançat per la dreta allò que consideràvem possible, convertint la ficció en una simple rialla, en una broma de mal gust.

I complint aquella frase tan horrorosa que diu que la realitat supera la ficció.

Obres els diaris i hi veus un senyor taronja, amb un historial —no diagnosticat, probablement— de narcisisme maligne, amb tendències destructives, necessitat d’acumular riquesa i atenció, i els seus sequaços que el segueixen allà on faci falta, amb les sabates encara que no siguin de la seva talla, fent les barbaritats que calgui.

O presidents com el de Colòmbia, envoltats d’una política cada vegada més travessada per la fabricació d’imatges, vídeos manipulats i escenes que confonen la realitat amb la seva representació.

Ja no és només una pandèmia i totes les teories de la conspiració que la varen seguir.

És tot el que va venir després.

Tots aquells que ens rèiem de la masclesfera, o de la manosfera, i del possible perill que poguessin tenir aquelles sectes de masclistes connectades amb grups nazis, que ara estan muntant partits polítics a balquena, fins i tot aquí, a Espanya.

Les agressions homòfobes s’han disparat.

El foc està consumint bona part del continent europeu.

No podem respirar.

La calor és esgotadora.

De sobte, tot es torna caliginós, crema. Els batecs del cor s’acceleren fins a superar allò que el meu cos és capaç d’assimilar. Les meves cusses no poden respirar. M’he traslladat a una altra dimensió, a un lloc on l’aire ja no és aire i la calor sembla haver adquirit una voluntat pròpia. Caic a terra, em llot blanc el cap, esper, su, tremol. Aquest estiu he suat i he plorat més que no he regat les plantes. Se’ns acabarà l’aigua. De sobte, tot explota. Unes ones m’arrosseguen fins a les roques i despert dins un hospital. No us en contaré més. Ni tan sols l’aire que bufa és capaç d’alleugerir cap d’aquestes sensacions, perquè l’aire crema. Crema com el meu pensament.

És el primer any que plor de genolls demanant que arribin els niguls, que s’acostin i que caigui l’aigua per salvar fins i tot les meves figueres de moro, perquè tot, absolutament tot, s’està morint. Des dels oliverars fins als cactus.

I a la merda, Mr. Wonderful, FUCK YOU! No sempre serà un dia meravellós.

Per què ja no parlam de la crisi climàtica?

Què punyetes està passant?

És que la gent no s’està adonant que els algoritmes, les xarxes socials i la intel·ligència artificial ens estan —o intenten fer-ho desde Silicon Valley— esclavitzant?

Estan atrofiant la nostra capacitats de pensament crític, imaginativa, etc.

Els dispositius intenten segrestar la nostra atenció i la dels nostre jovent. S’està intentant alimentar el conflicte per la seva rentabilitat.

Estam deixant de ser éssers autònoms i avançam cap a un futur posthumà, travessat per les aspiracions transhumanistes i bèliques. Podeu trobar més informació sobre aquests termes a la bibliografia.

I on és la rebel·lia?

On és la mobilització?

On és el pensament radical?

… Europa no desperta de la seva sesta…

Està molt bé pensar en els problemes, en els símptomes que tot això ens provoca. En els problemes d’habitatge que ens provoca el capitalisme, que, per cert, ja en parlaré més endavant.

Però no són els turistes els qui tenen la culpa. Tots som turistes alguna vegada a la vida. Us ho record. Hem d’anar alerta amb qui atacam, amb qui assenyalam.

On és, realment, el pensament crític? Radical (no com a sinònim d’extrem, quasi més bé com a antònim, que consti.)

S’està esvaint per un forat de cuc planificat per filòsofs i neuròlegs que habiten Silicon Valley, mentre pràcticament no hi ha resistència?

Aquests estan guanyant la partida?

I nosaltres, des del sofà, estam empassant-nos Netflix, continuam comprant moda barata, engolint discursos d’extrema dreta o d’extrema esquerra, polaritzant-nos cada vegada més, amb una capacitat completament acrítica davant les coses. Seguim la simfonia de l’algoritme de YouTube, que ens condueix allà on considera que ens ha de conduir.

Si començam veient vídeos de Chem Trails, en una setmana podem acabar veient vídeos d’antivacunes.

Si començam veient vídeos sobre la mala situació de Ceuta, en una setmana podem acabar veient vídeos sobre les suposades solucions de SALF.

Si començam veient vídeos d’algun activista d’extrema esquerra, en una setmana podem acabar en el marxisme més extrem.

I no ens demanam realment com punyetes hem acabat veient aquell vídeo.

Us convid que us comenceu a fer preguntes.

Per això serveix la filosofia.

Per fer-se preguntes.

I jo no ho dic des de la supèrbia. Jo mateix caic en moltíssimes trampes.

Però si hi caim tots/totes, acabarem matant-nos entre nosaltres.

És el moment d’evitar un altre cataclisme com el que va suposar la Segona Guerra Mundial. Molts historiadors i historiadores estan establint comparacions entre l’ambient que hi havia als anys trenta i a finals dels anys vint del segle XX. I, efectivament, hi ha moltes semblances. Amb diferències, evidentment. Però s’hi assembla. No vull espantar ningú.

Però, de vegades, la por és una forma de despertar. Així ho explicava l’hermenèutica del terror del Hans Jonas despres de la Segona Guerra Mundial. És una emoció necessària, si sabem dirigir-la correctament. No vull que aquest article sigui una invitació a la desesperança. Tot el contrari.

Vull que sigui una invitació a recuperar una cosa que potser hem perdut pel camí: la capacitat de mirar el món, qüestionar-lo i imaginar-ne un altre. No com una entelèquia, sino com una utopia que ens va tornant les ganes de començar a cuidar, cultivar.

Perquè si la distopia ha aconseguit sortir de les pàgines dels llibres i entrar dins la nostra realitat, nosaltres també podem fer el camí invers.

Podem tornar a imaginar.

Podem tornar a pensar.

Podem tornar a rebel·lar-nos.

Podem tornar a caminar.

Un abraçada.

Aviat, més.

Cuideu-vos molt. Intent fer-ho també amb noltros mateixes.

 

 

I, FINALMENT, LA UTOPIA:

 

GALEANO, Eduardo. Las palabras andantes. Buenos Aires: Siglo XXI Editores, 1993.

Perquè, al capdavall, potser aquesta és la pregunta que ens queda:

Per a què serveix la utopia?

Per caminar.

 

 

BIBLIOGRAFIA I PER CONTINUAR PENSANT

Feminisme, gènere i tecnologia

BUTLER, Judith. El gènere en disputa. Barcelona: Paidós, 2007.

HARAWAY, Donna J. “A Cyborg Manifesto”. En: Simians, Cyborgs and Women. Nova York: Routledge, 1991.

BRAIDOTTI, Rosi. The Posthuman. Cambridge: Polity Press, 2013.

Transhumanisme i posthumà

BOSTROM, Nick. “A History of Transhumanist Thought”. Journal of Evolution and Technology, 2005, vol. 14, núm. 1, p. 1-25.

FERRANDO, Francesca. Philosophical Posthumanism. Londres: Bloomsbury Academic, 2019.

Per entendre de manera senzilla la diferència entre transhumanisme, posthumanisme i posthumà, podeu consultar també els materials introductoris de Francesca Ferrando:
Francesca Ferrando — Posthumanism

Algoritmes, atenció i xarxes socials

ZUBOFF, Shoshana. The Age of Surveillance Capitalism. Nova York: PublicAffairs, 2019.

PARISER, Eli. The Filter Bubble. Nova York: Penguin Press, 2011.

CARR, Nicholas. The Shallows: What the Internet Is Doing to Our Brains. Nova York: W. W. Norton, 2010.

Distopia

ORWELL, George. 1984. Londres: Secker & Warburg, 1949.

HUXLEY, Aldous. Brave New World. Londres: Chatto & Windus, 1932.

ATWOOD, Margaret. The Handmaid’s Tale. Toronto: McClelland and Stewart, 1985.

BROOKER, Charlie, creador. Black Mirror [sèrie de televisió]. Regne Unit: Channel 4; Netflix, 2011–.

DAVIES, Russell T., creador. Years and Years [sèrie de televisió]. Regne Unit: BBC One, 2019.

MOSHOLT, Jannik Tai; POTALIVO, Christian; TOFT JACOBSEN, Esben, creadors. The Rain [sèrie de televisió]. Dinamarca: Netflix, 2018–2020.

Crisi climàtica i incendis

IPCC. Climate Change 2022: Impacts, Adaptation and Vulnerability. Chapter 13: Europe. Cambridge: Cambridge University Press, 2022.
IPCC — Chapter 13: Europe

JOINT RESEARCH CENTRE — EUROPEAN COMMISSION. Current wildfire situation in Europe. 2026.
European Commission — Current wildfire situation in Europe

Per seguir la situació dels incendis d’aquest estiu, especialment a Espanya, podeu consultar també la informació actualitzada de premsa. A 17 d’agost de 2026, els incendis havien afectat 254.730 hectàrees a Espanya, amb 42 grans incendis forestals; la situació continua sent especialment greu en diversos punts del territori.

Política, desinformació i realitat fabricada

Per comprendre millor el cas colombià i el paper dels vídeos manipulats, és especialment interessant consultar les verificacions de ColombiaCheck sobre vídeos falsos i continguts generats o manipulats amb intel·ligència artificial al voltant de la política colombiana:

ColombiaCheck — verificació de vídeos polítics manipulats

I, finalment, la utopia

GALEANO, Eduardo. Las palabras andantes. Buenos Aires: Siglo XXI Editores, 1993.

Perquè, al capdavall, potser aquesta és la pregunta que ens queda:

Per a què serveix la utopia?

Per caminar.