Com a home profundament respectuós, en Pífol no va voler fomentar l’espectacle d’aquell convuls 1998, ni obrir una guerra pública contra aquells que un dia foren companys seus al consistori, sobretot amb Catalina Sureda (PP).
M’agradaria disposar sempre, com ell, d’aquell tarannà excels. Malauradament, o no, no és així. Arran de la troballa de l’antic trispol del que ara és el restaurant ‘Zero’ (abans ‘Es Porto’) la indignació envers la destrucció de ‘la voravia dels peixos’ ha tornat amb molta força. Perdona’m, padrí.
Sí, em fa moltes ganes remoure la merda d’aquella maniobra per fets consumats. A més d’un greuge fatal a nivell d’història i patrimoni, va ser, al meu parer, i per dir-ho ‘amb finesa’: una porcada.
1998, i el ‘pla mirall’ impulsat per Jaume Matas… En principi, l’obra s’havia de salvar i el clamor popular era protegir-la legalment; no formava part dels elements que s’havien d’eliminar de manera planificada, ans tot el contrari. De fet, existien pósters oficials de l’Ajuntament de Manacor on la voravia apareixia com a ‘lloc d’interés’, així com altres peces com la creu de Sant March i la Capelleta dels Mínims, entre d’altres.
La batlessa va enviar les màquines abans que el procés administratiu estàs iniciat, fent orelles sordes al sector cultural, al poble i a les moltíssimes firmes què vam presentar en contra d’aquella decisió. A la familia recordam perfectament que es va començar a picar el vespre, ‘con nocturnidad i alevosia’, trobant-nos es dematí amb aquell desgavell. Evidentment, una vegada destrossat el marbre, el procés de protecció no tenia sentit. Tenia més sentit que particulars se’n quedassin grans trossos per convertir-los en taules per als seus casals de foravila, no és així?.
Hi havia altres maneres de fer-ho. S’hagués pogut adaptar. O millor encara: s’hauria d’haver conservat. Quina manera de menysprear el valor identitari d’un element urbà vinculat a una indústria emblemàtica com va ser ‘Perlas Manacor’… Aquest paviment reflectia la intrahistòria d’un municipi, el nostre municipi.
És irònic que la responsable d’aquesta malifeta, temps després (2004-2006) es convertís en vocal del Real Patronato del Museo del Prado en representació del Consejo del Patrimonio Histórico Nacional. Enguany, serà anomenada filla predilecta de Manacor.
En Pífol es va oferir, un cop començat el desastre, a refer-la amb les seves pròpies mans. No en varen voler saber res. Aquesta polèmica és una ferida que mai no ha tancat entre la gent del poble i, enteneu-me, a nivell personal, tampoc no ha guarit.
Tenim un deute històric amb Manacor. I amb en Pífol. Sempre he sentit a dir que uns quants comerciants de la zona d’aquell temps en van agafar fragments (potser jo també ho hagués fet, veient com se la carregaven). També es rumorejava que a Son Talent i a Son Macià se’n conserven algunes parts.
Hauriem de trobar la manera de recuperar allò que quedi d’aquell bocí de la nostra història.
