És impossible no fixar-se en el jove ros de 2,13 metres que intenta sortir del petit utilitari blanc que acaba d’aparcar davant les oficines de ConectaBalear, el patrocinador principal del Club Volei Manacor. Més que res perquè, quan ha avisat que arribava en cinc minuts, tothom s’havia fet la idea d’una altra cosa… més luxosa potser.

Però, atenent a la història de com un club de la Superlliga espanyola —amb un pressupost i unes fitxes molt inferiors a les que es paguen a Itàlia, França o Polònia— ha pogut fer-se amb un dels millors jugadors del món, és possible que tot això s’hagi de contar apartant els tòpics de l’equació.

Les xifres de Tobias Krick (Bingen am Rhein, Alemanya, 1998) eclipsen la normalitat amb què saluda en entrar per la porta: un 52 de peu, una 3XL de camiseta, amb un salt vertical fins als 3,70 metres i més de 6 milions de seguidors a les xarxes socials —a TikTok, els seus fans més enllà de l’esport també són legió—. Xifres que completen la fitxa del central titular de la selecció alemanya, que aquest mes de setembre disputarà l’Eurocopa de Nacions, a la qual Espanya, per altra banda, no ha aconseguit classificar-se.

Olímpic a París 2024, el seu paper internacional no ha fet més que créixer des que el seu potencial a l’United Volleys Frankfurt de la Bundesliga va cridar, el 2021, l’atenció dels principals observadors italians, sempre àvids de cobrir una de les posicions més sol·licitades del voleibol contemporani. Al país transalpí va jugar i va brillar primer al Top Volley Cisterna, trampolí per continuar explotant al mític Modena.

Però Tobi, després de dues temporades al nord alpí i d’un imparable boom a les xarxes socials, va decidir provar sort de nou a casa i acceptar l’oferta de la capital. La temporada 2023-2024 va vestir de taronja i negre al Berlin Recycling Volleys. Una etapa marcada per diverses desavinences amb el club i per les ganes de continuar gaudint del joc després dels Jocs Olímpics. Un canvi de paradigma vital més enllà de l’esport que va fer que Krick començàs les vacances de 2025 sense cap equip a la vista.

Nova vida

Va traslladar la seva residència habitual a Mallorca, es va mantenir en forma i va deixar que el seu representant rastregàs el mercat fins a trobar la motivació necessària per tornar a les pistes. La resposta la va trobar a Grècia, al Kalamata, on es va abaixar el sou a canvi de poder quedar-se tota la temporada en un hotel amb vistes a la mar… mentrestant el primer contacte amb el ConectaBalear ja estava fet. Krick, conscient que no podia passar-se una temporada ni física ni tàcticament en blanc, havia telefonat primer al club manacorí per saber si podia entrenar amb el primer equip.

Una petició que, tanmateix, va ser rebutjada per la por que una estrella que no hauria pogut jugar, pogués tapar el camí evolutiu d’alguna jove promesa del club, encara que només fos pels minuts d’atenció durant els entrenaments. «A més, no podem pagar una fitxa com aquesta ni que venguéssim tot el club», varen raonar aleshores els seus responsables, entre la il·lusió i la inconveniència.

Però, tanmateix, la pregunta continua essent la mateixa… Com pot ser que aquesta rara avis de bloquejos formigonats i rematades estratosfèriques hagi pogut arribar ara a l’actual campió de la Copa del Rei espanyola, un equip en creixement, sí, però amb una estructura i unes xifres tan familiars?

La primera connexió mental seria la més senzilla: fa anys que la família Krick té una casa a s’Aranjassa, prop de Palma, i a la qual estan lligats molts records infantils de Tobias. Així mateix, és sabuda la importància que la colònia alemanya ha anat guanyant durant les darreres dècades a l’illa. Però potser aquest raonament sigui, com dèiem, massa fàcil per a un jugador que no pot arriscar-se a sortir del focus mediàtic i esportiu, si és que vol continuar essent important en ambdues facetes.

«Tot i que si fos només pels doblers tampoc seria aquí…», deixen caure de biaix des de la directiva del club de Manacor —50.000 habitants i un pavelló per a 800 espectadors—. Saben de què parlen: després de dos ascensos consecutius de Primera Nacional a Superlliga 1, el conte de fades de l’equip vermell va començar el 2018, quan aquesta ventafocs fundada el 1989 va entrar a l’elit del voleibol nacional de la mà de Jaume Febrer, el seu entrenador d’aleshores i ara enginyer del fitxatge més mediàtic del vòlei espanyol d’aquesta temporada.

Un acord que fa prop d’un any que es cou a foc lent, amb estira-i-arronses com tots, però amb la convicció que havia de tenir un final feliç. Evidentment, Krick ha hagut de rebaixar les seves pretensions econòmiques per jugar al Miquel Àngel Nadal —el CV Manacor, amb menys de mig milió d’euros de pressupost anual, ni tan sols figura entre els més rics de la Superlliga espanyola—, però a canvi ha guanyat en tranquil·litat i en l’emoció que ofereix un projecte, desballestat i renovat de bell nou, que ara també compta amb un altre alemany, el col·locador Stefan Thiel, el complement perfecte per a l’adaptació i la calma de la bèstia. Sembla que ens esperen emocions fortes…