Parlar de Rafel Muntaner Morey ‘Coca’ és fer-ho de gairebé un segle a través de la vida manacorina. Batle, impressor, cinèfil, president de la TV Manacor, home lligat al Perles Manacor (tant a la secció de bàsquet com a la de pesca submarina), promotor del gratacels de la plaça de Sa Bassa, gerent del cine Goya durant una dècada… el polític del fic entre les celles va ser un home polièdric, impulsiu i actiu fins els darrers anys.

Rafel Muntaner (que vivia devora Sa Bassa, al primer edifici que va tenir ascensor de tota la ciutat) va néixer a Manacor als carrer dels Tonadors (avui Soledat) l’any que va començar la guerra civil. Hiverns a la ciutat i estius al carrer de la Mar de Portocristo, va començar escola amb les Germanes de la Caritat fins els 10 anys. Després va ingressar a l’Acadèmia Centre d’Estudis Mercantils de Can Llarg, a la plaça Rector Rubí, fins que dos anys més tard va fer l’ingrés a l’Escola de Comerç de Palma.

El gratacels de Sa Bassa

El seu pare Antoni (cofundador, jugador i directiu del CE Manacor de futbol) va heretar la Drogueria Ferreteria Muntaner, posteriorment Almacenes Muntaner, que després Rafel va continuar regentant juntament amb el seu germà Llorenç, fins a la seva desaparició. És allà ons els germans Muntaner, seguint les tendències de construcció d’altures desfermades a Manacor des de 1965, van decidir dur endavant la construcció del gran gratacels de Manacor, d’onze plantes i un àtic, a principis dels anys 70.

Una construcció amb dificultats des de l’inici i que no els va sortir com esperaven. “Si ho haguéssim sabut no l’haguéssim feta”, responien els dos germans, Rafel i Llorenç, fa uns mesos en ser demanats per un reportatge per aquesta mateixa revista.

L’edifici que hi havia abans, de caire tradicional, estava distribuit a partir d’una planta baixa i dues alçades. A l’esquerra, mirant des de sa Bassa, a nivell de carrer hi havia el forn de Can Coca, que un temps havia estat familiar però que en aquells moments ja no ho era; tenia l’entrada pel carrer Peral i un forn de llenya al soterrani. Al carrer Alexandre Rosselló hi havia les oficines de Gesa. I enmig, la tenda d’Almacenes Muntaner, que travessava d’un carrer a l’altre. “La planta baixa era del meu pare Toni, mentre les dues plantes superior, que eren una fonda, de la meva tia Catalina”, explicava Rafel Muntaner.

“La majoria de pisos van sortir a la venda per 600.000 pessetes només el buc. També oferírem la possibilitat de comprar-los ja completament acabats, és clar, però per 300.000 pessetes més” responia Llorenç Muntaner (Manacor, 1940).

La política

Després, i paral·lelament a la posada en funcionament de la impremta-papereria familiar, Muntaner va concentrar molts dels seus esforços en el terreny polític. Muntaner fou tot un històric de la política local. L’any 1970 ja va formar part del consistori, del que va ser batle entre el 1975 i el 1979. Així mateix entre el 1979 i el 1987 va ser regidor de Manacorins Autònoms i d’Unió Mallorquina entre el 1983 i el 1987. Després es va afiliar al Partit Popular de Manacor, del que va liderar el corrent muntanerista, amb molta influència dins la família popular durant anys.

El Cine Goya

Des del mes de setembre de 1989 i per un periode inicial de 10 anys, que després es va prorrogar una mica, fins el mes de novembre de 2000 que va tancar definitivament, va gestionar el Cinema Goya, en aquells temps una de les millor sales de projecció cinematogràfica de les Illes. L’edifici el va llogar als propietaris, Bernat Fons Estelrich i Gabriel Llabrés.

«A partir de cinc amics moguts més pel sentiment de pervivència del cine Goya que per motius crematístics, la veritat. Tot va començar a una tertúlia després d’un dinar al restaurant ‘Latitud 38’ de Portocristo. Parlàvem de cine i dels projectes per a la propera temporada amb Bernat Fons. En un moment de la conversa ell va dir que ja n’estava cansat, que no s’hi guanyava cap dobler i que la distribuïdora no li donava cap facilitat ni recolzament, i a més li exigia que havia de comprar les cintes per lots», recordava ‘Coca’. «Per aquest motiu tenia quasi decidit fer temporades més reduïdes, de només cinc mesos. Li vaig dir que no podia deixar Manacor sense cine tant de temps i vaig fer-li una proposta de lloguer, mig en broma mig seriosament. Vaig considerar que el setè art en pantalla gran no podia desaparèixer total o parcialment del municipi», explicava en una altra entrevista per aquest mitjà.

«Passats uns dies em va cridar per demanar-me si encava estava interessat. Així que començaren a succeir-se les entrevistes per concretar les condicions i els futurs socis, que finalment fórem: Gabriel Galmés Arcenillas, Miquel Quetglas Juan, Miquel Perelló Nebot, Miquel Sabiol Burgués i jo mateix, Rafel Muntaner Morey. Així va nèixer l’empresa Cinemas Manacor SA i la nova etapa».