Escric aquestes línies per posar de manifest una pràctica cada vegada més habitual a les nostres sales de cinema locals i que desllueix per complet l’experiència dels espectadors, especialment dels més petits.

​Aquest dimecres he anat amb el meu fill a veure una pel·lícula infantil. Com és ben sabut per qualsevol aficionat al cinema —i més en el gènere d’animació—, els títols de crèdit formen part íntegra de l’obra i solen incloure petites escenes finals o picades d’ull molt esperades pels nens.

​Des del segon 1 que han començat a sortir les lletres a la pantalla, les portes de la sala s’han obert de bat a bat. L’entrada massiva de llum directa des de l’exterior ha arruïnat la projecció: la pantalla ha quedat completament desdibuixada a contrallum i ha estat impossible veure el desenllaç en unes condicions mínimes de qualitat.
A més, pareix què et fiquen pressa perquè surtis! El meu fill, de més petit, es posava nerviós perquè creia què ja tocava sortir; li vaig explicar i ara ho entén perfectament i l’indigna igual què jo, que li fotin minuts de la seva pel•licula esperada.

​Entenc perfectament que les sales necessitin complir amb els protocols de seguretat i d’il·luminació tènue als passadissos, així com agilitzar els temps de neteja entre sessions. El que resulta incompressible és que la pressa del personal per evacuar la sala deteriori deliberadament la visibilitat d’un servei pel qual hem pagat una entrada completa.

​Anar al cinema no és només consumir noranta minuts d’entreteniment; és una experiència cultural i de respecte per l’obra audiovisual des del primer fotograma fins a l’últim segon dels crèdits. Les empreses exhibidores haurien de cuidar aquests detalls i no donar per acabada una funció quan la pantalla encara està encesa.