Llucia Serra Ferre (Eivissa, 1992) ha estat la darrera guanyadora del Premi Ciutat de Manacor de Poesia amb Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques). Una obra que destaca per la seva originalitat i per una temàtica actual amb un estil propi, una gran força expressiva i una notable potència de les imatges. En parlam.

Què significa aquest títol tan llarg i original?

Volia que fos com el d’una d’aquestes cançons postmodernes amb els títols tan llargs. De que dius, va, idò amb el títol ja m’ho has dit tot. De fet el tenia pensat perquè funcionés com un petit poema. Una idea molt important dins el llibre és que la paraula pot ser creadora. Record haver anat a la llibreria Món de Llibres a una presentació de la Càbala, el llibre que n’havia fet Manuel Forcano, en què explicava això, tot aquest ideari que diu que la paraula és creadora. I això me va quedar. Com una paraula sempre està construint alguna cosa. Per això dibuix un portal, és aquesta idea de jo com a persona que escriu i crea alguna cosa.

Un portal enmig de qualque cosa?

In media something s’inspira en la idea aquesta d’in media res, però com que me semblava una mica pedant i volia que tengués un toc modern, està en anglès. Del no-res crees alguna cosa que reivindica la idea dels paisatges i del territori. Aquesta idea del desarralament en que estàs com un poc en un espai surant. I després està la idea del subtítol, que segurament s’eliminarà quan el publiquem, I tu t’hi ajoques.

Qui pot ser aquest tu?

Si vols pot ser l’illa, pot ser Eivissa, pot ser Mallorca també… També pot ser el lector, que s’allarga sota l’ombra de la creació. Però jo m’imaginava com un moix que s’allarga a l’ombra del portal, no com espai de pas, sinó que està enmig, entre dins i fora.

És més bó de fer crear des d’una paraula en poesia que en prosa?

La poesia s’hi presta més a crear universos més potents des d’una paraula creadora; més que la prosa, segurament. Tota la literatura està creant alguna cosa, però sí que des de la poesia hi ha com a molta tradició de reflexionar sobre el propi fet poètic, sobre la pròpia creació. I com que al final són poques paraules, és molt més sintètic tot.

Crear és un procés que ha de costar o no té perquè?

Quan vaig escriure el meu primer llibre (Fonaments corcats) vaig parlar molt d’aquesta idea, de com per a mi crear era entrar en un procés difícil o dolorós, i també vaig parlar bastant de la crisi d’autoestima que te podia suposar, o del patiment que hi havia darrere. En aquest altre llibre ho he viscut diferent, perquè potser jo també havia fet ja un procés. Aquest l’he viscut amb més alegria, crec.

Una obra s’acaba o s’abandona?

Suposo que sempre, quan tornes a una cosa que has escrit, hi ha aquella temptació de dir, ai, aquí això no m’ha quedat bé, ho hauria d’haver canviat. Com és això que ja està acabat? Quan ho saps que ja està acabat? I pensava, no pot ser això. Però després és veritat. Jo quan escric, tenc aquella sensació que encara estic en procés de llevar, posar, afegir, modificar… però després hi ha un moment en què ja penses: jo volia dir això i ho estic dient. Després podem discutir els matís d’una paraula o una altra, però ja no és el mateix.

Per cert quan va sorgir la idea de Et dibuix un portal in media something (i tu t’hi ajoques)?

Vaig crear aquest llibre en paral·lel amb el que vaig publicar fa un parell de mesos, conjuntament amb obra de Maria Huerga, i titulat Horitzons Intangibles. Na Maria em va dir, jo he fet aquesta exposició de pintura i vull publicar-la en forma llibre amb uns poemes… vols escriure’ls? I vaig dir sí. Quan els vaig tenir fets, va venir aquella sensació que hi havia coses que sobraven, que no encaixaven dins d’aquell projecte, perquè se n’anaven del que hi havia. Vaig dir, aquí hi ha un altre nucli que se n’ha d’anar a una altra banda, que dins aquests poemes que no havien encaixat dins Horitzons Intangibles, hi havia latents unes altres idees que calia explorar i treballar per separat. I vaig començar a treballar paral·lelament amb els dos projectes.

Tenint en compte que eren separats?

Sí, amb una sensació que eren projectes independents. Perquè hi estaven bategant tensions distintes, un estil diferent, un to diferent. Tot es va acabar de completar quan vaig llegir l’obra completa de Blai Bonet i vaig trobar un poema que parlava de portals: d’alguna manera es varen acabar de connectar una serie d’idees. El que hi ha a dins ha de sortir fora, però el que hi ha a fora també està entrant a dins. Després ho vaig connectar amb la idea aquesta de la càbala i de la creació i de com… al final, la paraula és creadora, que això sí que és un tema que en el meu primer llibre ja comentava.

La família torna a estar present

Vaig saber, fa cinc o sis anys, que el meu padrí Daniel, que era de Beneixama (Alacant) i que després va anar a viure a Eivissa, va fer de porter a un cine. Em va semblar una idea súperatractiva, ja que estava parlant de portals. Hi havia com a totes aquestes històries que per a mi són completament fantasia, i que també són una imatge creada a partir del que mon mare m’ha contat. És una realitat imaginada a partir del relat que jo he heretat de mon mare. I això me pareixia també com a molt potent. Però nosaltres també som això, som la nostra identitat, és allò que tu vius, però també tot allò que t’han contat i que ha anat influint en la identitat que tens. I bé, vaig estar treballant amb totes aquestes idees, intentant que em sortís una cosa que tengués sentit, que crec que més o menys he aconseguit.

També hi ha referències a problemàtiques mallorquines tangibles

He intentat fer un gir de mirada cap a uns temes que ens afecten a tots. Cap a l’habitatge, cap a la crisi del territori, el turisme… tot i que no hi passen gaires figures humanes, sí que hi bateguen aquestes idees més socials.

Se’n pot fer poesia sobre la massificació turística o sobre un hotel. Tot té poesia?

Sí, se’n pot fer poesia de qualsevol cosa. A veure, supòs que hi ha temes més poètics que d’altres, O que és més fàcil que d’alguna manera surtin. Però al final la poesia només és un mitjà d’expressió, i si podem fer un assaig sobre un tema també en podem fer poemes.

Guanyar el Premi Miquel Àngel Riera de poesia és especial?

Calr que sí. I a més fent referència a Miguel Ángel Riera, un poeta que jo he admirat i llegit amb moltes ganes des que era molt jove. No era presentar el poemari a qualsevol banda, sinó presentar-lo aquí me feia una il·lusió molt especial.

Quins són ara els tràmits de publicació?

La idea és publicar-lo a l’octubre o novembre. Segurament durà un epíleg, també. Farem la presentació a la Institució Alcover, com la de tots els llibres que han guanyat les diferents categories del Premi Ciutat de Manacor de l’any 2026.