Pedro Fullana Gayà (Portocristo, 1982) fa una dècada que cobreix la informació diària de l’Atlético de Madrid del Cholo Simeone per la Cadena SER. Ara, però, Fullana és notícia per una altra cosa: després del darrer Mundial dels Estats Units, Mèxic i Canadà, s’acaba de convertir en el primer periodista balear en haver cobert in situ una Copa del Món de futbol i uns Jocs Olímipics.

Com es va adonar que era el primer periodista mallorquí i balear en cobrir les dues competicions esportives més importants del món?

Perquè Fernando Fernández, d’Última Hora, bon amic meu i tot un referent el la cobertura dels Jocs Olímpics, m’ho va comentar. Encara se’m posen els péls de punta… Pensava que Miquel Vidal, l’històric periodista que va ser fundador del Diario As i ha anat a molts de Mundials hauria fet alguna Olimpiada, però resulta que no. I en Fernando encara no ha anat a cap Mundial… així que he estat el primer, i és un orgull!.

S’imaginava que la selecció espanyola masculina pogués guanyar el seu segon Mundial?

M’ho podia esperar. Espanya és l’actual campiona d’Europa i arribava amb un equip molt complet. Té el millor mig del camp del món. Crec que estava a totes les quinieles ja abans de començar. Després has de jugar, evidentment, i a un Mundial sempre es pateix, però Espanya té un equip jove i encara amb molt de recorregut per endavant.

I amb molt de protagonisme de jugadors de l’Atlético de Madrid a la final

N’hi havia 10, sí; 6 a Argentina i 4 a Espanya. Encara que que tenguessin protagonisme real només Baena a la selecció espanyola i Julián Álvarez a l’argentina.

Argentina va arribar a la final més per sort que per talent?

És un molt bon equip, competitiu, veterà… però ha arribat a la final més pel que ha estat que pel que és, encara que Messi ha estat encara el millor. Ha anat consumint totes les vides així com ha anat passant el campionat, i és vera que també acompanyada pel factor sort… fins a la final.

Li ha agradat el nou format de Copa del Món?

No massa. Cada cop és un negoci més gran per guanyar més doblers. 104 partits són molts. Les seleccions importants havien de fer un desastre per no classificar-se encara que quedessis terceres de grup. Crec que s’ha volgut explotar encara més el negoci. La primera fase ha tengut poques sorpreses. Un Mundial de 39 dies és massa llarg, pels jugadors, pels espectadors i pels qui hem de fer feina. Molta gent ha acabat saturada o amb problemes a ca seva…

I vostè també ho ha patit?

Jo he estat 47 dies fora, de dia 5 de juny fins el 21 de juliol… i ja m’han sobrat dues setmanes! Arribes a estar molt de temps fora de ca teva, també a les pretemporades. Ara per exemple, ahir era a Madrid per treure’m el visat de feina a fi de poder entrar a Corea del Sud a poder fer uns quants partits de l’Atlético.

Com li van comunicar que aniria al Mundial?

Ho sabia perquè des de fa uns anys estic de productor internacional a la SER per a les gran cites esportives. Això vol dir que he estat l’encarregat de parlar amb la FIFA, treure els drets de retransmissió, els bitllets i hotels per a 24 persones, coordinar la part tècnica, muntar una ràdio a Dallas, que era la ciutat base per a la primera fase… un trull. Per tant sabia que hi viatjaria.

Què paga una ràdio per retransmetre una Copa del Món de futbol?

Enguany els drets han estat un 70% més cars que al Mundial de Catar. Has de pagar els drets, la posició al camp, acreditacions, zona mixta etc. tot això surt a uns 6.000 dólars per partit. Amb totes les demés despeses, a la SER el mundial li pot haver costat uns 105.000 euros. I per una televisió encara és més car.

I surt a compte?

Si no, no es faria. Els Jocs Olímpics no hi surten tant, sobretot per tema de dates, ja més dins l’estiu, quan moltes empreses ja no paguen tant. És més complicat.

Les distàncies d’un camp a un altre deuen haver estat de veure…

Mínim hi havia 500 km entre els camps més propers. Entre el de Vancouver a Canadà i el de Miami, per exemple, 5.500 km. Han estat 16 seus a 3 països diferents.

Per què fer-ho a tres països. És massa car que un país ho organitzi totsol?

Efectivament. Les despeses en infraestructures que no saps si podràs reutilitzar amb freqüència és clau. Això acabarà passant també amb els Jocs. Ja no hi ha tantes ciutats disposades a organitzar-los com hi havia abans. És massa per un sol aconteixament.

Els preus de les entrades, a 7.000 euros la més barata, per veure la final… això és normal?

Als Estats Units sí. Els preus per veure playoffs o la Superbowl de la NFL són astronòmics. I els estadis s’omplen, el que significa que la gent ho paga. Vaig entrevistar un argentí que havia invertit el sou de tot un any per llogar una autocaravana plena de fotos de Messi, Kempes o Maradona i anar a totes les ciutats on jugués la selecció argentina. Venia estampetes per poder dinar… s’arriben a fer autèntiques bogeries pel futbol.

Quan ha arribat a pagar vostè per una entrada?

L’any passat en vaig compar dues, encara que no eren per jo, per veure el Mallorca-Reial Madrid, i ja van ser quasi 100 euros cada una.

Per cert… quantes olimpiades duu?

Tres ja: Rio, Toquio i París.

S’ho pensava quan era petit i jugava a futbol a Portocristo?

Què va!, record que tenia 12 anys quan veia els partits del Mundial dels Estats Units de 1994 sense pensar que després, 32 anys després cobriria la meva primera Copa del Món, també als EUA. Quan jugava amb els companys a la plaça de Ses Comes i jo els posava els malnoms i retransmetia les jugades que feien… poc podia preveure que acabaria aquí. Sí podia imaginar ser periodista, però no arribar fins aquí.