Hi va haver un temps en que les bitlles (bolos) van entrar amb força a Manacor. La pujada de popularitat de l’esport a Ciutat, on ja existien unes quantes pistes de fusta encerada, va fer que la capital del Llevant tambe volgués la seva part de protagonisme. Era finals dels anys 60 i la federació balear encara no tenia massa entitat definida, per la qual cosa els joves que en aquells moments volien formar club a Manacor, hagueren de posar-se en contacte amb la FEB (Federación Española de Bolos) per obtenir una llicència de jugador.

El primer club contemporani del municipi fou el Club Perlas Manacor, és a dir, una secció de les Perles Manacor, que ja comptava també amb club de bàsquet i de caça submarina. «Teníem pistes de ciment pulit, que estaven a la part baixa de les antigues Galerias Caldentey», al carrer Amargura de Manacor, explica Toni Perelló, un dels primers integrants de l’equip, conjuntament amb, per exemple, Miquel Fuster (que en seria el president), Joan Duran, Biel Martí, Nofre Soler, Xisco Lladó o Tomeu Gayà.

«Els palmesans sempre protestaven en venir a jugar a Manacor, per les pistes i perquè aquí els podíem guanyar», afegeix Toni Perelló, soci número 33 del que poc després, ja pel gener de 1970, seria el Bolera Club Manacor. La seu, com dèiem, era a un soterrani i constava a més d’un bar i un encarregat. I encara que popular i reglamentària, el local no era massa gran i només tenia dues pistes, a més d’una recol·locacio manual de les bitlles. «Encara no teníem una màquina automàtica com n’hia havia a Palma, i un al·lot era l’encarregat d’anar col·locant cada vegada les havien caigut, a canvi d’un petit sou».

En un principi tampoc hi havia bolles de bowling persolanitzades, totes eren de tots. I els jugadors manacorins, fins que varen tenir una equipació de club, tiraven vestits de carrer, fins i tot en americana i corbata. Prest, però va començar a organitzar-se un torneig manacorí i l’afició va començar a pujar amb els èxits de l’equip.

Tot i això, la manca de subvencions o ajudes municipals, i el tancament del bar que hi havia al CB Manacor per manca d’encarregat, van fer que el jove club sempre hagués de passar penes econòmiques per subsistir i poder copetir les lligues amb altres equips balears. Cap al juliol de 1971, el club tenia uns 60 joves apuntats, dels quals 18 estaven federats per poder competir.

A principis dels anys 70 el Club Bolera Manacor competia amb dos equips al Campionat de Balears, un a Primera i l’altre a Segona divisió, i la previsió de formar un equip femení. En una entrevista al setmanari ‘Manacor’, Joan Duran i Xisco Lladó, explicaven que havien de menester doblers per poder crèixer al nivell dels jugadors palmensans, dels que deien haver après poc: «Si hem de ser sincers, de jugar res de res, de ‘poses’ i ‘fanfarroneries’, n’haguéssim après molt, però no vàrem picar l’ham i aconseguírem conservar la nostra personalitat esportiva».