Gabriel Galmés (Manacor, 1962-2001)

Aquest és un dels articles de la revista número 3 en paper, a la venda aquí

Era 1986 quan ‘Parfait Amour’ va tornar a posar en circulació aquell mite, que diu que Manacor és el poble que més escriptors per metre quadrat aporta a la llengua catalana. Quatre novel·les i centenars d’articles després, la seva prosa continua vigent. Ara que farà 25 anys de la seva partida, el deixam reflexionar.

Vaig néixer a Manacor el 29 de març del 62, com tothom. Després d’estudiar filologia anglesa a la Universitat de Barcelona, vaig treballar en instituts de Palma, Melilla i, finalment, del meu poble natal, on vaig fer feina de professor d’anglès.

El primer llibre que vaig llegir, després de les rondalles de mossèn Alcover, va ser una edició il·lustrada de Miquel Strogoff.

Mai em vaig sentit un escriptor amb denominació d’origen; encara que sí que m’agradava participar d’allò local. Et coneixen, et fan referència, t’insulten, es fiquen amb els teus fills o la teva dona o t’esperen a la sortida de classe. 

Crec fermament que la realitat immediata, fotografiada o interpretada, és la base de la bona literatura. La realitat té cares infinites i expressions diverses, algunes més còmodes i altres més poc confortables.  

Quan vaig començar a publicar, als 24 anys, tot era molt complicat per un escriptor que havia acabat la carrera, a qui no coneixia ningú i que no havia publicat res en premsa. Vaig anar a Quaderns Crema i els vaig dir, “mirau, tenc això…” i em van dir que sí. Van apostar per mi sense coneixer-me. Era l’editorial de Quim Monzó, Sergi Pàmies o Ferran Torrent!. Després tampoc es que tengués un gran mercat, no era les perles jo!. Si hagués provat de dedicar-m’hi en exclussiva, segur que no hagués estat tan gras!

Manacor és una ciutat d’un estil inimitable i mal de definir. Em passa el que li passa a tothom amb el seu poble: que com que és d’allà, el coneix. Però el gust de passar per carrers coneguts pot mudar-se en la necessitat d’un canvi d’aires, sense per això haver-se de plantejar cap relació amor-odi, ni cap sentiment nacional ni cap depressió, ni res de res.

Mai ha estat un paradís; és un joc de conceptes. No crec en la predestinació per ser d’un poble… ni m’interessa massa. Els meus llibres passen a Manacor per posar-li un nom, no perquè l’hagi mitificat literàriament. La meva ciutat pot tenir tant d’interès com París. Em preocupa com a ciutadà, no com a escriptor. La importància del lloc de residència és una d’aquelles qüestions que, finalment, m’embafen. 

Si hagués estat rei hauria anat per la vida amb carrossa i corona. Hagués duit un ceptre de bon de veres, d’aquests de puny tancat amb el dit índex estirat, com els que usen els reis de les il·lustracions dels contes infantils. Però, estret i ben estret dins el puny, hi hauria un cor tremendament simbòlic.

La literatura és una forma de transportar-nos des de l’edat adulta a la despreocupació de la infantesa. Perdre el temps és una activitat genuïnament infantil.  

Si ets de Mallorca sembla que sempre hagis de parlar dels alemanys. Jo volia parlar del meu llibre, com n’Umbral! No volia que em tractin com un mallorquí exòtic i que, a més, em tiressin cocovets.

La novel·la, simplement, neix d’agafar la vida i convertir-la en literatura. Jo prenia nota del que és universal. Observar la realitat i cercar tipus i pautes generals. En certa forma, intentava explicar-me a mi mateix i als qui m’enrevoltaven. 

Tres motius fan que una obra tengui èxit: l’assumpte, actual i permanent, la construcció, lleugera i ben travada, i els personatges, familiars i al mateix temps universals.  

La meva obra és d’economia narrativa. Si en dues frases expreses una idea no necessites trenta línies. No creia en el barroquisme sinó en l’eficàcia de dir-ho tot amb breuetat. A vegades hi ha llibres que es nota que han estat allargats per complir amb les bases d’un premi.

La literatura en català, estilísticament, està en condicions d’inferioritat davant del castellà, l’anglès o el francès: no hi ha argot contemporani, per exemple. Molts dels oficis i maneres de vida que van nodrir la llengua han desaparegut. Coneixem com parlen els personatges a les pel·lícules, però no tenim constància de les seves expressions reals en català; així passa que hi ha policies de València que parlen com catedràtics de la Universitat Autònoma.

Feia servir l’humor com a mitjà d’expressió, no com una unitat útil. És una tradició que es creu anglesa, però ve de Cervantes. L’humor en literatura és una cosa cervantina, no només prové de Quevedo. És mirar totes les coses a l’inrevés.

N’hi ha que donàrem la passa de posar-nos a escriure perquè no podíem consentir, supòs, haver de navegar entre tots els terrors nous a les fosques i que el desconeixement ens sobrepassés. Aquest fou, almanco, el meu cas. Com fa deu o dotze mil anys els va passar als cavernícoles despullats que pintaven búfals a les parets per dominar la por a les tempestes i als llamps.

La majoria dels homes del meu poble solen reaccionar de ben diverses maneres quan se’ls demana què en troben, de viure en una petita ciutat del llevant de Mallorca que basa la seva subsistència en el turisme i l’especulació immobiliària.

‘El Rei de la Selva’ és una novel·la d’amor. Res del que hi surt no és fals: ni les trifulgues d’una nit de dissabte d’uns personatges a la deriva, ni la selva de plàstic que els fa de decorat. L’obsessió dels personatges per aparentar dignitat, i fins i tot glamour, ens fa oscil·lar entre la tendresa i el riure, i ens ofereix el retrat cruel d’un final de segle sense grans ideals però amb moltes majúscules. 

Ja poden haver passat anys. Cada inici d’estiu em sorprenia l’arribada dels turistes a Mallorca. Vénen de sobte, amb la calor, disposats a aprofitar el clima i la barator relativa. Són vermells, purpuris, semafòrics. Van en esbarts i desprenen una sensació de disciplina inexplicable en gent de vacances.

Un escriptor de Sòria, Melilla o Teruel ho té igual de malament que un de Manacor. Ser illenc no té res a veure. El que més influeix és viure a Madrid o a Barcelona… tampoc t’ajuda a guanyar el Nobel, però sí a tenir aquells contactes i referències que et permeten accedir a guions o a més ‘bolos’ en el cas del músics. En el meu cas a lo millor no m’hagués hagut d’aixecar a les vuit del matí per anar a fer classes a la ESO.

Som d’una comunitat petita amb pocs habitants on ni l’oferta ni la demanda són suficients, literàriament parlant. No bastam amb nosaltres mateixos. Així mateix si m’haguessin dit “no curro, a partir d’ara només pots llegir autors mallorquins”, jo me’n vaig. T’imagines? Només poder llegir les novel·les den Biel Galmés… seria d’una pobresa horrorosa.

Em divertia molt escrivint, però la vida de l’artista sempre ha estat tradicionalment dura no?, Escrivint al sòtil i escupint sang, penjat d’absenta… En realitat no cal ser tan dramàtic, però t’has de cercar la vida. O bé vendre la possessió a un alemany, o fer feina d’una altra cosa. Jo hi creia en el sacrifici.

Sempre vaig tenir un problema amb les subvencions. Diria que hi creia si era d’una forma molt puntual. Una vegada un ajuntament me va subvencionar per poder anar a una trobada d’escriptors a València. I només pensava en si aquells doblers no haguessin ajudat més a una família que els necessités per comprar medicaments.