Julián Reina, felanitxer de naixement (1976) i manacorí d’adopció, acaba d’escriure La huella de la mano, un llibre sobre la professió de picapedrer, la seva importància i algunes anècdotes i reflexions d’un mestre d’obres al llarg dels anys. Un text curiós i necessari que es pot adquirir a través d’Amazon.

D’on prové l’interès per escriure un llibre sobre la professió?

Des dels 15 anys que estic al món de la construcció, és a dir que en fa 35 ja. Amb tot aquest temps, quan reflexiones, te n’adones que és una feina molt poc valorada, de forma injusta. Certament no tots els picapedrers són bons, però en molts de casos són igual o més importants que un arquitecte o qualsevol altre professional que intervé en un projecte. Amb un boli no es construeix una casa o es fa una reforma, amb les mans sí.

Per reivindicar una feina i una forma de fer infravalorada?

No es tracta de menysprear el paper d’un arquitecte, simplement posar en valor el qui està a l’obra, passant calor i aixecant pes durant hores. És per fer veure que no totes es medalles sempre se les han de posar els mateixos. Fer cases té un component molt humà, on tothom és necessari. Un bon picapedrer pot fer coses molt guapes i a més és un ofici que s’està perdent. Els joves ja no volen estar tota una jornada patint al sol, no volen fer feina forta, volen fer feina a un despatx amb aire condicionat, per això és tan complicat avui en dia trobar gent que vulgui fer-hi feina. Surten menys especialitzats. Els picapedrers vells s’estan jubilant i el gremi està cercant gent i no en troba.

Com ha canviat la professió en aquests darrers 35 anys?

Avui ja no és fa feina amb materials nobles com es feia abans. No estan pensats per durar més de cent anys com en altres temps… Els materials han canviat una barbaritat; ara hi ha moltes resines, productes nous. El pladur és més ràpid, però saps que tard o d’hora la humitat s’ho menjarà. Allò millor és trobar un equilibri entre les dues coses. Quan una cosa fa cent anys que es fa d’una determinada manera és per qualque cosa.

Es cobra bé?

Encara que sigui una feina sacrificada i molt física, consider que seguim cobrant bé, si ho comparem a altres feines com les de cambrer a un bar o cambrera de pisos, per exemple. Es sofreix molt, és molt física, pateixes sol, vent i fred, renous i pols…

Per cert, per què va començar? Va ser obligat o de tot d’una li va agradar?

Perquè munpare ja tenia l’empresa, i com que no volia estudiar i volia fer doblers, vaig començar. Dit això, tot d’una m’hi vaig sentir bé, no és que patís. A l’obra podies pegar crits, com aquell qui diu, era una professió molt salvatge i això m’agradava molt. Record que el primer sou me’l vaig gastar tot a una tenda esportiva, en sabates, jaquetes i calçons de marca. Munpare es va enfadar tant que hem va deixar tot un any sense sou. Despres me’l va donar tot de cop [somriu].

Quin és el secret per seguir aixecant-se amb il·lusió?

La feina me segueix agradant perquè sempre tenc una màxima: fes les coses com si les fessis per tu. Si vas a fer feina amb aquesta actitud és impossible que les coses te surtin malament. Després m’agrada començar i acabar un projecte, no deixar-ho per anar a una altra banda o dur unes quantes obres al mateix temps. Crec que és una qüestió de respecte al client.

Li agrada més fer obra nova o les reformes?

Més restaurar o rehabilitar una casa antiga. De fet ja no acceptam feines en cadena, d’aquelles que sempre són el mateix, com poden esser hotels. Disfrut més dels processos més personals perquè me donen més satisfaccions.

I disfruta més del procés o del final?

El procés ho disfrutes, però quan has acabat i veus que allò està fet i no cau… és una sensació molt especial.

Què és el millor?

El millor és quan la gent confia en tu, quan et donen llibertat i confiança. Quan te criden, no perquè hi hagi res a arreglar o hagin sortit crulls, sinó perquè volen encarregar-te una altra feina.

Li demanen moltes coses rares?

Moltes vegades volen coses que han vist a qualque revista. Però han de tenir en compte que coses que poden funcionar a Noruega, aquí a Mallorca no, per materials o per forma de fer. Però qui paga mana…

Per què el llibre es titula ‘La huella de la mano’?

Perquè pens que deixam empremta en el que feim i que és un component molt humà. El llibre és molt sincer, d’històries reals. Hi ha dos o tres capítols dedicats a materials i després a l’experiència acumulada amb les vivències

Té qualque anècdota curiosa?

Un dia fent una piscina petita a Portocolom per una dona que havia quedat vídua, me demanar que si podia mesclar les cendres del seu home amb la cola amb la que anava a aferrar le rajoles de la piscina; per així, de qualque manera, ella es pogués seguir banyant amb ell.