Fa molt de temps, en aquest petit planeta obsessionat a adorar coses, hi havia civilitzacions senceres que resaven a déus i deesses del vi, de la guerra, de la mar o del comerç. Els grecs i els romans, com a mínim, tenien l’honestedat intel·lectual de reconèixer que els seus déus eren tan capritxosos, contradictoris i temperamentals com ells mateixos. Després arribarien les grans religions abrahàmiques —judaisme, cristianisme i islam— i, entre imperis, conquestes, guerres, massacres, genocidis i enormes quantitats d’hipocresia humana, acabarien modelant bona part de l’arquitectura moral del món contemporani.

I aquí apareix una contradicció ben fascinant…

Perquè un pot ésser agnòstic, com és el meu cas, amb certs matisos budistes, desconfiar de valent de les institucions religioses i, així i tot, admetre una cosa ben incòmoda: aquells textos antics repetien tota l’estona idees extraordinàriament humanes. La misericòrdia. La compassió. La prudència. La dignitat humana. La humilitat. El deure moral envers el més vulnerable. La necessitat de tenir l’ego a retxa. La idea radical que no tot allò que podem fer ho hauríem de fer.

La Torà insisteix una vegada i una altra a protegir l’estranger i el feble: «No oprimiràs l’estranger, perquè vosaltres també vàreu ser estrangers a Egipte» (Èxode 22,21). El Levític encara apuja la juguesca amb aquell quasi impossible «estima el proïsme (prójimo) com a tu mateix» (Levític 19,18). El cristianisme remata la jugada amb frases tan perilloses com «Benaurats els misericordiosos, perquè obtindran misericòrdia» (Mateu 5,7), o aquella altra que de segur faria petar mig internet si qualcú se la prengués de bon de veres: «Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra» (Joan 8,7). I l’islam, per la seva banda, obre quasi totes les seves sures importants amb una frase repetida fins a l’obsessió: «En el nom de Déu, el Compassiu, el Misericordiós». Clar i poc elegant, disculpau: la majoria es passa tot això pel forro.

No el cruel. No l’humiliador. No el fanàtic. El misericordiós.

I així mos va…

Vivim en una època en què la societat, moltes vegades, sembla —jo diria que és— un concurs gegantí d’aparences. Fer el poca-vergonya està de moda. Humiliar en públic dona prestigi, e.g. els Grans CEO’S. Fer-se ric sense aportar quasi res d’útil passa per intel·ligència superior. El narcisisme es ven com a autenticitat, i la crueltat disfressada de sinceritat acumula clics i visualitzacions. I si dins el capitalisme d’ara hi ha res de debò sagrat, és la mercantilització: tot es torna producte. També la moral. També la compassió. També la indignació.

Però la hipocresia no és nova. De segur que és la tradició més estable de la història humana. I, dins les seves múltiples variants, n’hi ha una d’especialment refinada y «pro»: el cinisme. És a dir, la hipocresia que ja ni tan sols mira d’amagar-se gaire.

Encara que, ben mirat, per ventura la clau sempre ha estat justament aquesta: amagar. Amagar, fingir, mentir. Mentir amb elegància. Mentir amb somriure professional, fotografia familiar i biografia inspiradora a les xarxes. Perquè moltes estructures socials funcionen talment així: mentre les aparences es mantenguin dretes, la podridura de dins passa per un detall secundari.

Imaginam una boda. La cerimònia de sempre, on dues persones es prometen estimar-se «en la salut i en la malaltia» davant família emocionada i qualque cosí que ja va una mica gat abans de les postres. Ara imaginam que el capellà, just després dels vots, treu un pergamí de quinze metres i amolla: «Abans de continuar, llegirem tota la lletra petita». I es posa a enfilar —possibles— adulteris futurs, frustracions colgades durant dècades, dobles vides, matrimonis que aguanten només per por, per aparença o per hipoteca, gent suportant existències que no vol viure, gent amagant trossos essencials d’ella mateixa només per poder encaixar.

Perquè, així com moltes de les persones que llegiu això formau part de qualque col·lectiu, teniu qualque condició, qualque tret, qualque ferida o, senzillament, qualque experiència de la vida que us ha fet sentir fora de lloc, també hi ha tota una comunitat silenciosa i ben gran de persones no misericordiades.

Les dones, que encara han de fer el doble per arribar a la meitat i que, segons el dia, o tenen «massa caràcter» o no en tenen «gens». Les persones LGTBIQ+ ho hem de dissimular per no incomodar o cridar l’atenció… Entre altres.

Les persones amb discapacitat, que massa sovint han d’estar agraïdes perquè el món s’ha dignat a posar-los una rampa, talment la dignitat fos una almoina i no un dret.

Les persones malaltes, que ben aviat descobreixen que la societat adora la salut però s’atipa tot d’una de la malaltia, i que un cos que ja no rendeix de seguida fa nosa.

Els qui tenen pocs doblers, que carreguen amb la sospita permanent d’haver fet qualque cosa malament només per ésser pobres.

Persones tolerades però no acceptades. Persones que es veuen però no es comprenen. Persones obligades a fer un paper per seguir essent estimades, contractades, respectades o, senzillament, deixades en pau.

I això, lluny de ser moralitat, moltes vegades és només terror emocional servit amb bones maneres.

Però encara faltaria el bo i millor. Perquè, després de llegir tota aquella muntanya de contradiccions, el capellà segurament hi afegiria: «I tengueu present: el més important no és estalviar-se aquestes coses. El més important és dissimular-les bé i mantenir intacta la imatge moral davant la comunitat», amén.

Idò sí: això retrata una bona part de la nostra civilització.

Xerram tota l’estona de la «llei natural», un concepte tan evident que ni la mateixa biologia acaba de posar-se d’acord amb ella mateixa, però en nom del qual la humanitat ha perseguit, torturat, tancat i mort gent durant segles. Genocidis sencers s’han justificat (i justifiquen…) apel·lant a veritats absolutes, moralitats perfectes o suposades pureses espirituals. Cosa curiosa, aquestes petites atrocitats solen sortir escrites amb lletra ben menuda al peu de pàgina.

I les contradiccions no s’acaben. Hi ha gent ben preocupada pels fetus però bastant manco pels nins que ja han nascut i viuen dins la pobresa més negra, dins la guerra o directament condemnats a morir de fam. Gent encaparrada a defensar principis abstractes mentre passa de llarg davant patiments ben reals. Gent capaç de xerrar tota l’estona de l’amor al proïsme mentre esbuca psicològicament qualsevol que pensi diferent.

I és aquí on un comença a malfiar-se de la gent massa segura de la seva moral. De la gent que no dubta mai. De la gent amb la corbata massa estreta i la consciència aparentment sense cap taca. Perquè, ben sincerament, en la meva experiència encara curta dins aquest teatre tan absurd que en deim vida, moltes vegades la gent que sembla més tocada del bolet és la que conserva més humanitat. Si més no, encara dubta.

I per ventura aquí Aristòtil tenia raó quan xerrava de la frònesi, aquella prudència pràctica que no neix del dogma ni del fanatisme, sinó de tenir ben present les pròpies limitacions. Per ventura la intel·ligència moral comença justament quan deixam de demanar-nos «tenc raó?» i començam a demanar-nos «ho estic fent bé?», «ho podria fer més bé?», «què vol dir, de bon de veres, fer-ho més bé?».

Aquestes preguntes, avui, quasi no tenen mercat. Pensar a poc a poc i amb trellat no ven. Reflexionar no fa clics. La prudència no és viral. El que ven és l’impacte, el sensacionalisme, la indignació instantània, l’agressivitat a flor de pell i la simplificació salvatge de qualsevol problema humà que sigui complex. I els models que tenen i tenim els joves (però també molts d’adults…) son uns caradures amb doble vida i moral.

I, mentrestant, tot s’accelera.

Byung-Chul Han ja avisava que hem convertit fins i tot les emocions en rendiment i en espectacle. I l’acceleracionisme d’ara —aquesta dèria d’empènyer el sistema cap al col·lapse per provocar canvis radicals— sembla haver deixat els llibres de teoria política per fer-se directament model cultural. Tot ha d’anar més de pressa, més extrem, més agressiu, més enganxós. La precarietat es normalitza. L’ansietat es normalitza. La violència de paraula es normalitza. La deshumanització es normalitza.

I llavors ens estranya sentir-nos tan trencats per dins. Prendre Rivotril, Brintelix, Diazepam, beure, o qualsevol droga legal o ilegal mentre plorem —normalment— amagats.

Per ventura perquè fa massa temps que confonem el cinisme amb la intel·ligència i l’arrogància amb la lucidesa.

I, malgrat tot, encara hi ha coses que consider imprescindibles: el respecte, la tolerància, la compassió, la prudència, la humilitat, saber escoltar, la paciència, l’honestedat i la dignitat humana.

I, sobretot, una paraula vella que quasi tothom predica i quasi ningú no practica: la misericòrdia.

La versió premium de la condició humana.

Inclou respecte, empatia, compassió, prudència aristotèlica (frónesis, recomano llegir sobre això), paciència, comprensió, humilitat i aquesta capacitat tan incòmoda de continuar veient-hi humanitat fins i tot enmig de la contradicció, del conflicte i de la decepció.

Però és clar, com que no dona beneficis tot d’una ni gaire engagement, ara mateix està en liquidació. Per manca de demanda.

Però encara som a temps d’ésser una mica manco fastigosos i una mica més dignes.

És el millor d’ésser imperfectes. La perfecció es tractar de tenir consciència i actuar en conseqüència amb la nostre imperfecció humana. Que vos pareix?

Que tengueu bon cap de setmana.

Bibliografia

L’Alcorà. Traducció de l’àrab al català, introducció a la lectura i cinc estudis alcorànics de Míkel de EPALZA. Barcelona: Proa, 2001. ISBN 978-84-8256-958-1.

ARISTÒTIL. Ètica nicomaquea. Traducció de Josep Batalla. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1995.

Bíblia catalana: traducció interconfessional (BCI). Barcelona: Associació Bíblica de Catalunya; Editorial Claret; Societats Bíbliques Unides, 1993.

HAN, Byung-Chul. Psicopolítica: neoliberalismo y nuevas técnicas de poder. Traducció d’Alfredo Bergés. 2a ed. Barcelona: Herder, 2021. ISBN 978-84-254-4761-7. [Ed. original: Psychopolitik. Frankfurt del Main: S. Fischer Verlag, 2014.]