Llorenç Gris no vol confessar la seva edat. Sempre simpàtic, deixa dit que això no importa posar-ho. “Basta que sàpiguen que vaig néixer a Manacor”, somriu. Quan tenia vuit anys va començar a disparar fotos pel seu barri, i des d’aleshores no s’ha aturat. Ara inaugura l’exposició ‘Grandes Éxitos’ a s’Agrícola, una recopilació temàtica dels seus darrers anys. Intuició, composició i llum per una fotografia que captura els moments precisos.

Quan neix aquesta passió per la fotografia, de petit, no?

Sí, quan vaig fer la comunió, va venir un fotògraf a ca nostra, no record qui era, un de Manacor segur, i clar, te fan un àlbum, no?. Ja vaig quedar al·lucinat de veure les fotos. Sé que les me vaig mirar 300.000 vegades. Llavors, ja de petitet, se veu que per ca nostra degueren comprar qualque maquineta, perquè ja tenc fotos de l’avinguda del tren, quan encara tenia les voreres amples. La meva germana devia tenir dos o tres anys i jo en devia tenir vuit.

Com en vares aprendre?

Llavors, quan ja va arribar la adolescència, em vaig començat a aficionar. Tenia una habitació obscura a ca nostra, i anava a l’estanc de na Bel a comprar Arte Fotográfico, que era una revista genial. Així vaig començar a estudiar. Estudiava el que veia a la revista i pensava: “Tan de bò que alguna vegada pugui arribar a fer fotos tan guapes”. Era una cosa artística. I llavors també hi havia instruccions tècniques: diafragma, velocitat, profunditat de camp… me vaig ajuntar amb en Tomàs i amb en Montserrat, que érem dos companys, i vam començar a fer fotos junts.

Quina va ser la primera càmera?

La primera càmera bona va ser una Canon A1. Comprada Londres. Perquè el meu germà va anar a Londres i jo devia tenir 14 anys, una cosa així, i entre tota la família van ficar doblers per comprar aquesta càmera, que era molt cara. Aquí ja vaig començar a al·lucinar de veres perquè feia unes fotos divines.

I això mentre havies de compaginar la feina a la ferreteria, no?

Sí, clar, això era una afició, era un hobby. Fins que anys més tard, amb l’arribada del digital, em va tornar a destapar la passió.

Quina és la fotografia que més t’agrada fer? Aquella que és casual?

Sí, jo no esper. Hi ha molta gent que espera… que me mereixen tot el respecte, bé, més el respecte que jo, perquè esperar que un gorrió pugi damunt una branca durant sis hores… Però no, jo no, jo me passeig, ben igual que anar a caçar o passejar, me passeig i sempre duc la càmera, i quan una cosa m’interessa i la llum és adequada, faig la foto.

Fas molta foto de guiris a la platja 

M’agrada molt. Com Martin Parr, que va morir fa poc. M’encanta. Perquè, des del meu punt de vista, la platja és el lloc més democràtic que existeix en el món. On tothom anam nus o quasi nus; tots som iguals, tots feim unes coses que a la vida normal no faríem, mos tiram allà a fer una sesta, aixencadots. I jo crec que aquí veus el més primari de les persones, no? I això m’interessa a mi. Veure la part més primitiva.

La foto s’ha devaluat des del moment que és tan senzill fer-nes?

Som 8.300 milions de persones al món. Un 70% d’aquests 8.300, és a dir, uns 5.000 milions de persones, s’aixequen cada matí amb una màquina de fer fotos dins la butxaca. Tu t’imagines la quantitat de fotos que se fan cada segon al món? Qui pot lluitar contra això? Qui diu: “No vull que facis una foto aquí”. A més, que se facin moltes fotos no vol dir que siguin bones, eh?. És molt mal de fer, fer una foto bona, però molt, molt, molt. I arriba un moment, al cap de 5 o 6 anys de començar a fer fotos, que has passat un llistó, no? I dius: “Bé, d’acord, sí, poden anar”. I totes les fotos que fas poden anar perquè n’has après. Però fer-ne una de bona, bona, és molt difícil. Si durant un any fas tres fotos bones, has tengut un any brutal. Baix el meu punt de vista.

Què és una foto bona?

Una foto bona és la que plàsticament sigui atractiva, que la llum sigui l’adequada… i llavors que emocioni. Però no només t’ha d’emocionar a tu, t’ha d’emocionar tot tipus de gent, en els que són com tu i en els que no ho són.

Quin percentatge hi ha d’intuïció en una fotografia?

Molta.  Pots anar per un carrer i dius m’aturaré aquí, que hi ha un mostrador que m’agrada molt, passarà calcú fumant i li faré una foto. Però si allà hi vas una altra vegada veuràs la foto tot d’una i la tiraràs. Depèn del que t’agradi. Hi ha gent que li agrada la foto de naturalesa, que és meravellosa, saps? En el meu cas, m’agrada més anar per Palma que a Son Negre a fer fotos.

Per què has titulat l’exposició que inaugures a s’Agrícola com a “Grandes èxitos”, així en castellà.

Tenia milers de fotos a l’ordinador. I arriba un punt que no saps exactament què triar: “Ai, i si pos un poquet de tot? amb els quatre o cinc temes que m’interessen. I aleshores me’n vaig enrecordar que abans es feien discos de recopilació de les millors cançons d’un artista. Noltros, que en aquell temps érem molt salvatges, sempre dèiem: “Això és una merda, no? El que està bé són els Ramones, The Cure, aquestes coses, no?. Però amb el temps te’n dones compte que aquelles recopilacions de ‘grandes éxitos’ són genials. Han resistit els pas dels temps i avui en dia encara les escoltes i disfrutes. Te de xerr d’ABBA, de Boney M, de Dona Summer, de la música disco, aquestes coses. I vaig dir: “Jo faré una cosa igual”. A més, també per intentar evitar que l’art sempre es relacioni amb les coses rares. Una foto guapa i que agradi tothom, per què no és art? No importa que sigui una somera amb una cama per amunt, no sé si m’explico. No importa fer coses rares.