Tot això no ha passat perquè ens hagin trepanat el cervell, ni perquè ens hagin fumigat, ni perquè el sucre ens hagi acabat de fregir les poques neurones que teníem en marxa, tema que, per cert, ja obriré un altre dia perquè també té tela. Si haguéssim d’assenyalar alguns focus d’influència en aquest assumpte concret, i sense negar els horrors ben reals que es viuen a llocs com la Xina, Corea del Nord, Veneçuela o l’Iran, hi ha una cosa incòmoda que convé dir. Això no va començar en aquella pizzeria de Washington on, segons segons quines fantasies conspiranoiques, passaven segons quines barbaritats. No. Això va començar als passadissos del Congrés de Washington, a Silicon Valley i al Kremlin. I sense excloure, per descomptat, l’executiu d’Israel i el seu somni expansionista del «poble elegit». No ho dic per jugar a veure qui la diu més grossa, sinó perquè el poder, quan vol perpetuar-se, no sempre es presenta amb la cara que toca. Sovint compareix disfressat. I aquest és precisament el moll de l’os d’allò que intent mirar d’explicar aquí.

Intentaré, molt breument, sintetitzar algunes de les estratègies psicològiques, tecnològiques i comunicatives que s’han estat fent servir i en les quals, pot ser, fins i tot qui llegeixi això —si té aquella difícil capacitat d’autocrítica i d’autoanàlisi que jo intent cultivar però que també em falla— hi haurà caigut. Però no estic escrivint això com si fos un capítol de Black Mirror perquè ho llegeixis, et deprimeixis i concloguis que no hi ha res a fer mentre et beus quatre xocolates amb llet seguides, tant se val si són fetes a Mallorca i embotellades aquí o fetes a Catalunya, perquè el resultat final és el mateix. I aquí hi ha una de les trampes grosses del moment: ens pensam que canviant d’origen, d’etiqueta, de relat o de marca feim una passa endavant, quan en realitat només canviam de província dins el mateix decorat. Fins i tot quan anam de conscients, mirant d’on ve el que consumim o repetint el discurs de les vaques felices, continuam atrapats dins una narrativa pensada per tranquil·litzar-nos, no per tocar res de fons. Per això tanta gent se sent estafada quan «abandona» una cosa i s’adona que no ha canviat gairebé res. Només l’embolcall. Només el relat. Només la façana.

I ull, perquè això pot parèixer una animalada, però som en un moment bastant paradòxic: el sistema s’ha disfressat d’antisistema. Ja no basta parlar de la doctrina del xoc de Naomi Klein, ni de la postveritat, ni de les fake news tal com les enteníem fa uns anys. Allò ja ens queda curt. Klein ja explicava com les elits aprofiten les crisis per reordenar el camp polític i econòmic al seu favor, i aquest esquema continua essent útil per entendre moltes coses (Klein, 2007). També continua essent molt útil l’avís de Marta Peirano quan explica que el sistema no només ens vigila o ens monetitza, sinó que ens coneix, ens segmenta i ens anticipa (Peirano, 2019). Però ara hi ha qualque cosa més. Ara tot és tan difús que un ja no sap ben bé què és real, què és mig real i què és una construcció narrativa feta expressament perquè tu reacciones abans de pensar. I és aquí on jo crec que ja hem anat més enllà, no només de la postveritat, sinó d’un escenari en què la realitat mateixa esdevé una superfície viscosa on les narratives se retroalimenten entre si, tant a nivell extern com intern, sempre amb interessos econòmics ben marcats al darrere.

Per això mateix, i encara que qualsevol politòleg amb dos dits de front et diria que no podem definir el fenomen actual com a feixisme en el sentit clàssic del terme, també és ver que qualque cosa d’aquella família hi ressona. Umberto Eco advertia amb l’«urfeixisme» que el feixisme podia tornar no necessàriament amb camisa negra i desfilada, sinó com una constel·lació de reflexos culturals i polítics recognoscibles (Eco, 1995). Però fins i tot això, al meu parer, avui queda curt. No és exactament feixisme, ni només neofeixisme. És més aviat una forma de postfeixisme o de feixisme mutat, una cosa híbrida, pastosa, culturalment camuflada, tecnològicament amplificada i dirigida, en bona part, per tecnooligarques. I aquí la paradoxa se torna deliciosa i terrorífica alhora: ja no saps si ells produeixen la narrativa o si la narrativa també els produeix a ells. Si en són els amos o els mediums. Però el resultat és el mateix: el seu poder se reforça. I una de les vies per reforçar-lo és fabricar una mena d’antisistema domesticat, agressiu en l’estètica, cridaner en la forma, però perfectament funcional per dinamitar just aquella part del sistema que no els convé que sobrevisqui: la poca i magra democràcia que tenim, els drets fràgils que encara aguanten, les institucions que, amb totes les seves misèries, encara permeten qualque espai de control, de redistribució i de conflicte democràtic.

Entre els factors que ens han duit fins aquí, n’hi ha un que em sembla central i que Hartmut Rosa va descriure de manera molt precisa amb la idea d’acceleració social: tot passa cada vegada més aviat, més ràpid, més comprimit, més saturat (Rosa, 2013). I no, això no és només una sensació. Hi ha literatura sòlida en neurociència que mostra que l’estrès agut i crònic altera el funcionament del còrtex prefrontal —clau per a la memòria de treball, la regulació, la planificació i el judici— i reforça respostes més immediates, més emocionals i menys deliberatives; en paral·lel, els circuits de por i ansietat associats a l’amígdala poden quedar hiperreactius sota estrès sostingut (Arnsten, 2009; Ressler, 2010). Dit d’una manera més planera: si vius amb l’organisme en estat d’alerta quasi constant, pensar bé costa molt més. Daniel Goleman va popularitzar l’expressió «segrest amigdalí» per descriure aquells moments en què la resposta emocional passa per davant del pensament més reflexiu (Goleman, 1995). Evidentment, no vivim literalment dins un segrest amigdalí permanent cada segon del dia, però com a metàfora del nostre ecosistema comunicatiu actual em sembla bastant afinada: vivim en un règim que ens empeny una vegada i una altra a reaccionar abans d’interpretar, a sentir abans d’analitzar, a compartir abans d’entendre. I quan això passa de forma repetida, la població no només viu atordida. Viu cansada, buida, irritable, menys capaç de sostenir el matís i més disponible per a la decisió visceral.

En aquest punt entren de ple les cambres d’eco, els filtres bombolla i la publicitat segmentada. Les cambres d’eco no són noves; tota la història n’és plena. Però a les xarxes socials s’han sofisticat de manera obscena. Una revisió sistemàtica de la literatura sobre cambres d’eco a xarxes conclou que hi ha evidència consistent de patrons d’exposició repetida a visions afins, sobretot quan s’analitzen rastres digitals reals (Terren i Borge-Bravo, 2021). Al costat d’això hi ha el que Eli Pariser va anomenar «filter bubble», la bombolla de personalització que ens va tancant dins entorns informatius cada vegada més ajustats a les nostres inclinacions prèvies (Pariser, 2011). I després ve la microsegmentació política, que no és només una tècnica publicitària refinada, sinó una manera de dirigir missatges diferents a perfils diferents explotant vulnerabilitats, identitats i emocions concretes. La recerca sobre microtargeting polític mostra que aquests missatges personalitzats poden tenir efectes persuasius reals, i que la IA generativa pot augmentar-ne l’escala i la capacitat d’adaptació (Simchon, Edwards i Lewandowsky, 2024). És a dir, ja no només et venen sabates o proteïna en pols. Et venen marcs mentals. Et venen enemics. Et venen la sensació que has arribat tot sol a una conclusió que, en realitat, t’ha estat cuinada a foc lent.

Si a tot això hi afegeixes la velocitat dels fluxos comunicatius i l’arquitectura mateixa de les plataformes, el resultat és encara pitjor. L’Associació Americana de Psicologia ha advertit que els adolescents són especialment sensibles a les recompenses socials a partir d’una determinada edat i que els efectes de les xarxes depenen molt del patró d’ús, del contingut i del disseny de les funcions de la plataforma; no és un «tot és bo» ni un «tot és dolent», però sí que hi ha vulnerabilitats clares, sobretot en cervells en desenvolupament. Algunes revisions recents insisteixen que l’ús problemàtic de xarxes i l’exposició continuada a estímuls personalitzats poden afectar sistemes de recompensa, atenció i regulació emocional, especialment en adolescents (APA, 2022; De et al., 2025). Per això quan dic que la generació iPad —i no només ella, també els qui ja passam dels trenta— pateix una sobreestimulació neuronal, no ho dic només en pla senyor cridant a un núvol. Ho dic perquè hi ha cada cop més treballs que apunten a una combinació bastant tòxica entre recompensa variable, saturació informativa i dificultat creixent per sostenir l’atenció, regular el desig i posar fre a l’impuls. I encara hi sumaria una altra idea: el problema no és només la quantitat d’estímuls, sinó la tipologia dels estímuls i el tipus d’activitat cerebral que desperten. No és el mateix llegir un assaig, mirar un documental o sostenir una conversa llarga que anar consumint una cascada infinita de clips, alarmes, titulars, pors, indignacions i petites injeccions de dopamina dissenyades per retenir-te un segon més.

I així arribam a una altra de les grans paradoxes del present: la nova rebel·lia és la rebel·lia de lo incorrecte, la simbologia de la maldat, l’estètica de la crueltat. Ja no es tracta només de controlar els mitjans, cosa per la qual han lluitat sempre tots els autoritarismes i totalitarismes, sinó de seduir a través de la transgressió codificada. La imatge del dolent ja no genera necessàriament rebuig; moltes vegades genera fascinació. El villà, el cínic, el cruel, l’home que «ho diu tot», el que entra a rebentar-ho tot, el que va passat de voltes, el que se presenta com a impur, incorrecte i desacomplexat. I així és com l’establishment se posa la cresta. Així és com el sistema se disfressa d’antisistema. Així és com persones que s’havien pensat sempre anti-establishment, incloent-hi sectors ecologistes, espirituals o alternatius, poden acabar comprant relats reaccionaris empaquetats com si fossin dissidència pura. És exactament aquí on Conspirituality és útil: Derek Beres, Matthew Remski i Julian Walker descriuen molt bé com el món del benestar, la pseudoespiritualitat i la conspiranoia poden convergir amb imaginaris autoritaris i antipolítics (Beres, Remski i Walker, 2023). I al costat d’això hi tens el que jo mateix ja havia intentat abordar a «Sobre l’equilibri delicat que suposa estar comunicat i —suposadament— informat i no acabar com les maraques de Machín»: que estar connectat no equival a estar informat, i que una societat saturada de senyals no és necessàriament una societat més lúcida.

Enmig de tot plegat, tampoc no ens ajuda gaire que una part del progressisme hagi respost sovint a tot això amb una mena d’administració moral del pànic: «la nostra missió és aturar la ultradreta», sí, d’acord, però i després què. Sense gaire creativitat, sense gaire pensament estratègic, sense tocar de debò les bases culturals, econòmiques i comunicatives que han fet possible aquest panorama. El pensament crític no està de moda. La filosofia, tampoc, més enllà de quatre falsos estoics de gimnàs i quatre criptobros que et prometen l’or i el moro jugant a les criptomonedes, on per cert ja hi ha adolescents ficats fins al coll. I estic bastant convençut que Epictet, Sèneca o Marc Aureli, en veure segons què s’ha fet amb ells, els tendrien problemes per no escopir-lis. Per això, quan parl de sortida, no parl d’un optimisme ingenu ni d’una fe màgica en què la tecnologia ens salvarà tota sola (tecnoutòpic). Parl justament del contrari. Parl d’una contrarevolució digital que no consisteixi a destruir la digitalització, sinó a disputar-la. Parl de protecció, és a dir, d’higiene atencional, drets digitals, alfabetització mediàtica, privadesa i capacitat de desconnexió. Parl de sobirania tecnològica, és a dir, de poder decidir sobre infraestructures, dades, eines i dependències, no com a fantasia autàrquica, sinó com a capacitat democràtica de no quedar completament en mans d’oligopolis privats i jurisdiccions alienes. Les institucions europees mateix reconeixen avui la sobirania digital com la capacitat d’exercir independència estratègica en l’àmbit digital, mantenint-se oberts però sense renunciar al control sobre dades, innovació i infraestructures crítiques (JRC, 2025; Parlament Europeu, 2020). I, sobretot, parl de pensament sistèmic i de pensament lateral, és a dir, creativitat de veres. No només repetir el diagnòstic, sinó imaginar combinacions noves, llenguatges nous, formes noves de cooperació interpersonal i tecnopolítica. Perquè si no, anam ben servits. I rendir-se, això sí que ho tenc clar, no entra al menú.

Bona setmana.

Bibliografia (ISO 690)
AMERICAN PSYCHOLOGICAL ASSOCIATION. 2022. Why young brains are especially vulnerable to social media. Washington, DC: American Psychological Association.
ARNSTEN, Amy F. T. 2009. «Stress signalling pathways that impair prefrontal cortex structure and function». Nature Reviews Neuroscience. Vol. 10, n. 6, p. 410-422.
BERES, Derek; REMSKI, Matthew; WALKER, Julian. 2023. Conspirituality: How New Age Conspiracy Theories Became a Health Threat. New York: PublicAffairs.
DE, Debasmita; EL JAMAL, Mazen; AYDEMIR, Eda; KHERA, Anika. 2025. «Social Media Algorithms and Teen Addiction: Neurophysiological Impact and Ethical Considerations». Cureus. Vol. 17, n. 1, art. e77145. DOI: 10.7759/cureus.77145.
ECO, Umberto.1995. «Ur-Fascism». The New York Review of Books. 22 de juny de 1995.
EUROPEAN COMMISSION. JOINT RESEARCH CENTRE. 2025. Towards a Common Understanding of EU Digital Sovereignty. Luxembourg: Publications Office of the European Union.
GOLEMAN, Daniel. 1995. Emotional Intelligence: Why It Can Matter More Than IQ. New York: Bantam Books.
KLEIN, Naomi. 2007. The Shock Doctrine: The Rise of Disaster Capitalism. New York: Metropolitan Books.
PARISER, Eli. 2011. The Filter Bubble: What the Internet Is Hiding from You. New York: Penguin Press.
PARLAMENT EUROPEU. SERVEI D’INVESTIGACIÓ. 2020. Digital sovereignty for Europe. Brussel·les: European Parliamentary Research Service.
PEIRANO, Marta. 2019. El enemigo conoce el sistema. Barcelona: Debate.
RESSLER, Kerry J. 2010. «Amygdala activity, fear, and anxiety: modulation by stress». Biological Psychiatry. Vol. 67, n. 12, p. 1117-1119.
ROSA, Hartmut. 2013. Social Acceleration: A New Theory of Modernity. New York: Columbia University Press.
SIMCHON, Almog; EDWARDS, Matthew; LEWANDOWSKY, Stephan. 2024. «The persuasive effects of political microtargeting in the age of generative artificial intelligence». PNAS Nexus. Vol. 3, n. 2, art. pgae035. DOI: 10.1093/pnasnexus/pgae035.
TERREN, Ludovic; BORGE-BRAVO, Rosa. 2021. «Echo Chambers on Social Media: A Systematic Review of the Literature». Review of Communication Research. Vol. 9, p. 99-118.