De què parla aquest llibre? Amb la seva coberta esplèndida, hom pot pensar que parla de la festa de Sant Antoni. Doncs no exactament, parla d’una institució que ha cuidat, protegit i mantingut la festa de Sant Antoni.

Crec que podem dir que hi ha tres historiadors “de sang” al darrere. Quan dic de sang, vos heu d’imaginar que són com un molí de sang, una bístia, que empeny una mola de grans dimensions. Ells tres empenyen el coneixement de la història de Manacor, des de diversos angles i perspectives. Dos d’ells (Albert Carvajal i Toni Gomila), han buidat pacientment molts arxius i papers amb sorpreses i encarrilat la seva interpretació, a més de moltes altres aportacions. De Manel Santana, què podem dir? Ensenya història, viu la història, ha dedicat bona part de la seva vida al coneixement de la història. I ja en la Introducció del llibre, esmenta una frase que els historiadors tenim ben present, i que veureu formulada de diferents maneres:

«Perquè jo som d’aquells que pensen que l’ara i l’avui sols s’entenen si ens remuntam en el temps i l’analitzam. El coneixement de tot allò que ens ha precedit ens permet tenir elements per a entendre el que hi ha i passa aquí i ara. Al món i a Manacor. Al redol gros i al més proper»

El llibre està encapçalat per un preciós pròleg a càrrec d’Andreu Ramis Puig-gros. No dubteu que aquest llibre posa llum a algunes qüestions que el ciutadà, que viu sense tanta atenció a la història, ha de saber, perquè és just i necessari. No tot és llonganissa i botifarró, foguerons incendiaris, animalets beneïts i genets amb cavalls esplendorosos. Per poder veure tot això el dia de la festa, hi ha un grup de persones que treballen tot l’any.

En primer lloc, és una història del Patronat de Sant Antoni que el vincula amb els seus orígens, com es va desenvolupar i el seu creixement fins arribar al que coneixeu avui dia. Hi ha la història de com es va generar, un recull de documents que demostren la seva antiguitat:

Amb els efectius militars del rei i dels prohoms que participaren en les operacions de conquesta, arribaren els Canonges Regulars de sant Antoni o antonians. Es tractava d’una confraria que s’havia creat a l’abadia francesa de Saint-Antoine  el 1075 i que aviat es va estendre per les contrades del sud d’Europa.

Un cop a Mallorca, l’autoritat reial els cedí unes cases a l’actual carrer de sant Miquel, on aixecaren un convent amb un hospital (de fet, la parròquia de sant Miquel es crea en aquests moments i és de les més antigues). Allà, els antonians es dedicaren a la beneficència i assistència als malalts, i més concretament per a cuidar i, si era possible, guarir persones afectades pel «mal de foc de sant Antoni», malaltia de difícil curació que produïa terribles nafres i turments.

L’obreria tenia una sèrie de col·lectes importants al llarg de l’any. Aquests dies, preparant material per a un llibre, he enllaçat amb part d’altres investigacions a les quals vaig arribar per a la meva tesi: allà vaig gratar en els orígens i presència de la confraria del Roser, que ha mantingut el cant de les Caramelles (Goigs de Pasqua) a Catalunya, especialment a Sant Julià de Vilatorta, on encara els homes desfilen amb les seves capes negres i els capells de copa. A Sant Joan, per exemple, hi havia catorze obreries a principis del XX. Mossèn Estelrich diu, en el llibre La parròquia de Sant Joan: «Les obreries han estat una bona forma de col·laboració i de co-responsabilitat dels seglars, i una manera eficaç de mantenir el culte i el patrimoni de la parròquia». S’ha de pensar, també, en el paper de les obreries en la contractació de músics, de la banda, dels sonadors. En molts d’indrets  pagaven als “trompés”, als sonadors. És a dir, que l’obreria s’encarregava de tot allò que afegia pompa a les festivitats que estaven al seu càrrec. 

Dit això, cal remarcar les aportacions de llibre a la història del Patronat manacorí, i que resumim a continuació:

1. El recull de documents i informacions al voltant de la història de l’obreria o del patronat de Sant Antoni, amb un apunt molt interessant, atès que explica la història des de l’Edat Mitjana, i tot un seguit de detalls que ajuden a entendre les funcions de les obreries o Patronats actuals.
2. Dona llum a un context religiós del qual no ens podem descuidar. Encara que sigui des de la vessant antropològica (la necessitat de rituals, el seguiment dels cicles de la natura, la protecció dels éssers que conviuen en noltros), el llibre fa reflexionar sobre qüestions que són importants en el coneixement de la festa i també introdueix al coneixement de conceptes, de mots, que el jovent d’avui ja ha oblidat. En aquest sentit és pedagògic sense voler-ho ser; perquè explica, fins i tot, com comença el cant dels Goigs, la capta i tota l’estructura que encara es manté avui, però que el jovent participant no coneix: «Òbviament aquesta devoció i la festa del sant estava marcada pels aspectes culturals, és a dir per la novena, completes i l’ofici». diu Santana. Abans, ja havia definit la festa en aquest sentit: «És fe, religió, creença (em demano si encara en queda una mica entre bona part del jovent que hi participa), art, poble i comunitat».
3. I va més enllà, perquè parla d’una evolució on es pot veure que tot plegat són estructures antropològiques que han condensat segles d’història superposada, de layers, de fulls culturals: la presència del foc, dels foguerons, del cant dels goigs… i s’ha d’aprofitar per recordar que són una forma poético-musical que, des de les fonts trobadoresques, prové d’estructures de la poesia àrab. Estam parlant de l’intercanvi artístic, però també humà, amb els territoris d’Al Andalus. Santana també aborda aspectes del cant dels goigs com són la presència de missatges eròtics, picants o crítics. S’ha de recordar que Jaume Ayats defineix les gloses de Sant Antoni com ”Cantar allò que no es pot dir”: les crítiques que van des del rector al batlle, passant per veïnats i institucions; a més de les referències sexuals.
4. El seu estil és planer però gens superficial: està contat en un to senzill i clar, però que no deixa d’explicar tot el que s’ha de saber. Pens que Manel Santana ha aconseguit un llibre molt equilibrat, on el to sense artifici permet llegir amb ganes però sense caure en un to fàcil innecessari. I el contingut abraça gairebé tots els temes que, per a una persona que no coneix la festa (i aquest detalls és molt interessant pels visitants) són essencials. I pels que la coneixen, constitueix un aprofundiment en aspectes que, com he comentat, potser no sabien ben bé d’on provenien. I ho dic per les joves generacions tan afeccionades a una participació passional, però que obliden que les passions tenen un origen.

A la vegada, està il·lustrat amb exemples il·lustratius de la premsa local i regional, en aquest sentit Manel Santana ha fet una feina molt engrescadora, perquè documenta com la festa ha anat evolucionant amb mirada polièdrica: inclou comentaristes, crítics, periodistes. I ell no deixa els aspectes socioeconòmics de banda: hi ha una anàlisi de l’estratificació social, de les cases bones i de les classes treballadores: «Precisament, era amb motiu de les festes de Sant Antoni quan els pagesos feien de pagesos, des del punt de vista del rol social, i els senyors feien de senyors».

Hi ha, alhora, un reconeixement de la tasca de persones com Mn. Mateu Galmés; del qual en destaca la capacitat d’aglutinar ciutadans al seu voltant, especialment pel seu coneixement de les manifestacions populars, però a la vegada del seu paper: «per la seva coherència i tenacitat, era líder i n’era ben conscient».

S’ha d’agrair la taula final, on la primera columna la protagonitzen les accions del Patronat des del 1982 fins el 2026, la segona columna  són els esdeveniments paral·lels manacorins i la tercera columna els regionals/nacionals. És un petit exercici d’història concentrada que ens ajuda a connectar l’existència del Patronat amb els aconteixements contemporanis.

Manel Santana no obvia aspectes de l’organització que, potser, el poble de Manacor no coneix: el canvi del Patronat per tornar a l’Obreria inicial, canvis que d’alguna manera ajuden també a regenerar l’organització estructural. I la seva coexistència, a vegades no gaire fàcil, amb l’Associació d’Amics de Sant Antoni

5. El volum mostra com el Patronat és un generador de teixit social que actua verticalment, entre generació i generació, però també horitzontalment: connecta diversos segments socials (associacions, escoles, accions educatives i culturals de l’ajuntament, presència institucional) amb interessos variats, però que el dia de Sant Antoni compareixen per fer allò que en deim «poble». És el que denominam un agent cultural del tercer sector. Tot i les crítiques que ha sofert, se li han de reconèixer valors que ja m’agradaria tenguessin moltes altres institucions:

a) S’han adaptat a les demandes de seguretat, de control i de responsabilitat de la societat actual, diríem més aviat que del govern actual (ai quan plou! ai quan s’han de suspendre actes i és tan fàcil culpar al qui pren les decisions!). No ha estat en absolut fàcil flexibilitzar, donar forma a una nova manera de ser i fer de la festa que inclou seguretat i el respecte a diferents maneres de sentir.

b) Han reaccionat amb prudència davant crítiques com les dels sectors feministes que, amb molta raó, demanaven una inclusió de la dona dins el mon de la visibilitat pública. En la gestió, les dones  ja hi eren, però no en el front de batalla: ballant com un dimoni. En un article vaig descriure la incorporació de les dones dins el tradicionari de tres formes: el model incorporatiu (silenciós, com en el cant de Sales i Quintos), demandes feministes (cossiers Alaró i Montuiri) i apropiatiu (dimònies de Manacor). Aquest darrer model és el que ha aconseguit fer reflexionar, i potser prendre decisions (com la del curset de «dimonis» convocat) que s’han de seguir perfilant, retocant i adaptant. L’Assemblea Antipatriarcal de Manacor va capgirar tots els símbols de la festa i va fer reaccionar una estructura que s’arrela dinsn un patriarcat mil.lenari. Però és evident que ha estat un dels patronats o obreries que, sens dubte, ha escoltat les crítiques i intentat adaptar-se.

c) La crítica a la gestió econòmica dels Patronats  (present des de l’edat mitjana, ja ho diu Santana Morro) s’ha de valorar. Perquè alguns, des d’aquesta crítica, han creat un mercat paral·lel que sí és exclusivament  al voltant dels guanys econòmics durant la festa. Res a dir, però que ningú faci sermons al Patronat, sobre subvencions i altres, perquè no són els únics que exerceixen el que anomenem avui dia merchandising. El llibre, en tot cas, no obvia en cap moment els moments obscurs del Patronat en aquest sentit (que n’hi va haver), i crec que és un exercici de memòria històrica: les coses poden estar, en alguns moments, mal gestionades, però el camí es pot redreçar. Santana també recorda figures com la d’Antoni Perelló Patró, que va exercir de tresorer durant un temps. La seva ombra, com la de D. Mateu, és fonamental per entendre com es va redreçar el camí del Patronat. I cal esmentar el reconeixement a persones moltb discretes com Antoni Vicens Meca, aquells que no surten als diaris, com aquell que diu, però l’ajuda dels quals ha estat fonamental per mantenir la festa fins avui dia; així com la del rector continuador del legat de Galmés, Andreu Genovart.

d) El Patronat ha hagut de ser, en alguns moments, creatiu. Imaginar el seu futur, quines decisions es poden prendre en favor de la festa i de la societat manacorina. Basta vegeu l’anàlisi de les crisis que ha hagut d’encarar, com mostra el llibre, per veure el gran esforç que ha estat superar algunes etapes.

e) El Patronat, a més de ser un agent cultural del tercer sector, ha estat un agent educador, una institució que ha vetllat com ensenyar la festa als més menuts i als més grans, com incorporar els valors del respecte entre sexes; els nins manacorins saben glosar perquè han participat de la festa des de petits. Sense voler, o bé sense saber-ho d’entrada, incideixen en l’aprenentatge de tècniques tradicionals de cant improvisat com la glosa.

Finalment, parlaré del que més m’interessa, la música. Sense la coordinació del Patronat, els goigs, els sonadors i la banda faria estona que, probablement, harien desaparegut de la festa o tendrien una presència minsa o invisible. El Patronat ha estat l’articulador i el gestor d’un esdeveniment musical que, a mi, particularment, m’emociona: la pervivència de la forma poético-musical dels goigs després de més de set-cents de presència dins la cultura catalana.
Ho canten els joves, sense saber el perquè, però aquesta manifestació de la llengua, la nostra cultura i l’herència cristiana (em sap greu, però és així, és una herència cristiana, i per aquells més descreguts, que llegeixen una mica d’antropologia religiosa, no els farà gens de mal) incideix en mostrar, sense cap eslògan polític, el que som els mallorquins, els manacorins.

No necessitam discursos per mostrar la nostra identitat, sinó cantar els goigs, compartir la torrada i que deixar que ballin els dimonis i dimònies. I és aquest fet el que, en el futur, marcarà la societat de les Illes: la música com a eina d’integració social, la gastronomia al voltant del foc, el ball visceral i els moments en els quals tot el poble és ú.