En aquest article, alguns ja em coneixeu. Soc Justi Soriano i em moc a mig camí entre les humanitats —concretament la filosofia política i l’ètica—, les ciències polítiques i diferents àmbits com el jurídic, la negociació i altres àrees afins. Vaig estudiar Relacions Internacionals com a primer grau, actualment en faig un segon i, a més, m’he format amb diversos màsters.

La meva companya Carmen León, que m’acompanya en aquest article, intervindrà sobretot a la part final. Està acabant el grau de Psicologia i, a més, té estudis previs en Biologia i Pedagogia. Ella hi aportarà la perspectiva de la psicologia, en particular de la psicologia social, després que jo exposi els principals arguments que s’estan donant sobre aquest tema i els analitzi des de la sociologia, l’antropologia de la religió i, per descomptat, des de l’ètica i la filosofia política. És a dir, tenim un repte important per endavant tots dos.

Però anem a «la bomba» (sense «movimiento sexy») d’aquests mesos… una entre tantes: burca, sí o no? El burca, i encara més dins una societat tan polaritzada com la nostra, és sempre una qüestió profundament polèmica. Vivim en un context en què, segons quines coses diguis, tot d’una et titllen de fatxa, de comunista, de progre o del que toqui. Sembla que ja ni la gent ni tan sols els experts poden opinar amb un mínim de calma. Tanmateix, com va dir José Antonio Marina, «no totes les opinions són respectables». Per què? Perquè algunes falten al respecte, bàsicament, i d’altres són directament destructives. Per això, aquests temes s’haurien d’abordar amb un mínim de coneixement de causa i, sobretot, cercant solucions per a totes les parts, no només perquè algunes persones «tenguin la vista més guapa». Perquè són, curiosament, les mateixes que, si no hi hagués homosexuals pel carrer, segurament també dirien que la vista és més guapa.

Aquí no es tracta d’això. Es tracta de cercar solucions d’inclusió migratòria, solucions de benestar per a la dona i, al mateix temps, de pensar en normes ètiques i polítiques públiques que facin que els marcs jurídics que es van creant serveixin per garantir que es compleixen els drets humans i la Constitució, a més dels principis de la Unió Europea… almenys fins que l’extrema dreta ens en tregui.

Dit això, anem a les diferents posicions. O, més ben dit, a les diferents divisions.

Perquè, de vegades, més que de visions hauríem de parlar directament de divisions. Fins i tot dins els mateixos feminismes. Convé recordar que no existeix «el» feminisme en singular, sinó molts feminismes: des del feminisme transinclusiu fins al feminisme liberal, el feminisme radical i molts altres.

També és important explicar que aquesta darrera onada del feminisme —perquè el feminisme no és una cosa que hagi nascut de cop— beu molt d’un corrent filosòfic anomenat postestructuralisme. El postestructuralisme es dedica, bàsicament, a deconstruir les nostres normes socials i, amb això, juntament amb la psicoanàlisi i altres eines, a analitzar com es construeixen els estereotips, les normes i com, en aquest cas, han afectat les dones, dient-los històricament què havien de fer i què no havien de fer.

Aquestes eines també han servit per mostrar que l’home ha estat, durant molt de temps, el centre del relat. I no qualsevol home, sinó l’home blanc, heterosexual i, si pot ser, de classe alta. Això és especialment evident si hi afegim els enfocaments lingüístics i sociològics, perquè aquest perfil ha estat el centre de molts dels relats que s’han construït a Occident durant els darrers segles i també, a través de la colonització, a bona part del món.

I què hi té a veure tot això amb el burca? Des de la psicoanàlisi, la psicologia, la sociologia, però especialment des de la filosofia, el postestructuralisme analitza precisament aquests mecanismes i genera un corrent de pensament profundament deconstruccionista. És d’aquesta mateixa font d’on sorgeixen, després —o més aviat durant aquest mateix procés—, moltes lluites: les de la darrera onada feminista, la del col·lectiu LGTBI, els moviments estudiantils i la crítica a jerarquies que continuen essent tremendament injustes dins la nostra societat.

Dins les persones que avui se situen en aquest corrent, l’argument que més se sent és que prohibir el burca és un atemptat contra la llibertat. Per què? Perquè, segons aquesta visió, empenyeria algunes dones a quedar recloses a casa seva, expulsant-les dels espais públics. Això és molt discutible. Més endavant, a la seva part del text, Carmen anirà comentant què en pensa i com es pot analitzar aquesta situació des de la psicologia.

Aquí és on entro en el segon argument, i és també on confessaré que és el punt amb què més m’identific: l’anàlisi de la voluntat i de la llibertat real d’elecció.

De vegades es considera que dur minifaldilla, depilar-se les aixelles o seguir qualsevol norma de gènere que ens diu als homes —però sobretot a les dones— com hem de vestir, actuar i, com diria Judith Butler, com hem de performar el nostre gènere, és una forma d’opressió. Des d’aquesta perspectiva, alliberar les dones d’haver de vestir d’una determinada manera, especialment a Occident, es presenta com una forma d’alliberament, i la minifaldilla, el maquillatge o els talons passen a veure’s com a símbols d’opressió.

En això darrer hi puc estar d’acord, però també crec que aquest criteri s’hauria d’aplicar a tothom. I, una vegada que tothom és conscient que està essent oprimit, hauria de tenir dret a decidir si vol seguir un estereotip o no, sempre que aquesta decisió sigui realment voluntària. I aquí hi ha el centre del problema: on comença i on acaba allò voluntari?

Carmen, a la seva part del text, ens parlarà especialment d’això des de la psicologia —que no és el meu camp, per molt que en tengui algunes nocions— i analitzarà què significa realment decidir, què significa realment voler.

Però, partint de la premissa que dur un tanga aferrat al cos, o, en el cas dels homes, haver de «performar» d’una determinada manera, no plorar, no mostrar-se vulnerables, etcètera, són formes d’opressió, la pregunta és: per què l’adoctrinament que reben persones d’entorns evangelistes extremistes, catòlics extremistes o musulmans extremistes sembla que, en alguns casos, l’esquerra mira cap a una altra banda? Almenys aquesta és la sensació que tenim moltes persones que ens consideram progressistes i a favor dels drets humans.

De veres algú pensa que aquestes persones un dia s’aixequen i decideixen posar-se un burca «perquè sí»? Què ha fet que prenguin aquesta decisió? És realment una decisió lliure i voluntària?

En aquest segon argument posam la voluntat i el poder de decisió al centre del debat. I, per posar exemples concrets, sé de casos, aquí mateix a Manacor, en què si una al·lota no duia el vel com la resta de famílies, la comunitat acabava aïllant la seva família. Cal recordar que, en filosofia política, es parla molt de comunitarisme i individualisme. L’individualisme és el que més impera dins les nostres societats democràtiques i liberals, amb les seves llums i les seves ombres, però el comunitarisme també té aspectes molt problemàtics. Quan la comunitat es fica massa dins la vida de les persones, acaba convertint-se en una forma del que Foucault anomenava, entre altres coses, biopolítica: el poder aplicat als cossos.

I això no ha de ser necessàriament amb una pistola al cap. Pot ser amb paraules, amb amenaces subtils, amb aïllament social i amb adoctrinament.

Per això resulta contradictori que les mateixes persones que defensen que les dones s’han de rebel·lar contra allò que se’ls diu que és «ser dona» i contra com s’han de comportar —per exemple, deixant d’afaitar-se les aixelles— després no apliquin aquest mateix criteri en contextos de famílies migrants o famílies ultraortodoxes en què no es permet que existeixi una voluntat realment lliure.

Us convidam a reflexionar seriosament sobre el tema de la voluntat.

I sobre l’argument que les persones puguin quedar aïllades de l’espai públic, és cert que aquest perill existeix. Però aquí l’Estat pot —i ha de— fer una feina d’acompanyament, igual que s’ha intentat fer amb les persones LGTBI o amb les dones que pateixen maltractament de gènere. De fet, el maltractament de gènere cada vegada es veu manco pel carrer i s’ha desplaçat més cap a l’àmbit domèstic. Si aquest desplaçament s’ha produït, també hauríem de ser capaços de pensar solucions per a altres casos semblants.

I aquí vull afegir un altre exemple personal, que convé llegir devora l’anterior. Vaig tenir una parella, un al·lot turc, la mare del qual li va dir abans que partíssim plegats cap a una illa del Mediterrani que, si s’assabentava que ell era gai i tornava a casa seva, el mataria amb les seves pròpies mans. Això és una amenaça en tota regla. I amenaces així les pateixen moltes persones. Amb el burca i amb el vel, no penseu que la decisió és sempre molt més suau o molt més voluntària. No sempre ho és.

Finalment, i com a tercer argument —encara que segurament estigui simplificant molt, perquè hi haurà gent que se situï entremig d’aquestes posicions o fins i tot en un lloc completament diferent—, tenim el que sol fer servir especialment la part més conservadora de la societat: «no es respecten les nostres tradicions».

Aquest argument, moltes vegades, es disfressa de «s’està oprimint les dones», perquè òbviament és un titular molt més atractiu i sona menys ranci. Tanmateix, no crec que en molts casos hi hagi una preocupació real per les dones magribines o de l’Orient Mitjà que s’esmenten en aquests discursos. Més aviat tornam al mateix: es tracta de «tenir les vistes més agradables». És a dir, de mantenir la sensació de viure dins una societat cristiana, catòlica, en què les dones —i, en general, tothom— continuïn seguint les normes d’aquesta societat cristiana, catòlica, capitalista i liberal.

Aquí s’obliden d’una cosa important: dins aquesta societat també existim persones demòcrates que no som ni cristianes ni catòliques, que som molt escèptiques amb el liberalisme —encara que reconeguem que n’hi ha una base important— i que no compartim aquesta nostàlgia d’un passat idealitzat.

I aquí és on llançam la pregunta: de veres aquestes persones estan preocupades per la llibertat d’aquestes dones? Tot apunta que darrere aquest discurs s’hi amaga un altre tipus de fonamentalisme: el de voler tornar a imposar el passat. És una cosa que veiem clarament en els partits més extremistes, especialment en l’extrema dreta. Mentrestant, alguns sectors de l’extrema esquerra semblen no mullar-se gaire en aquesta qüestió i es limiten a oposar-se a tot allò que proposi la dreta o l’extrema dreta, de la mateixa manera que la dreta i l’extrema dreta s’oposen sistemàticament a tot allò que vengui del centredreta, de l’esquerra o de l’extrema esquerra. Perquè ara el que sembla que mana és estar en contra de tot i dividir-ho tot en dos bàndols.

Aportació des de la psicologia social i l’antropologia de la religió (Carmen León)

Des de la psicologia social, el debat sobre l’ús del burca difícilment es pot abordar únicament en termes de llibertat formal d’elecció, perquè les decisions individuals es produeixen sempre emmarcades en contextos normatius i relacionals concrets. La literatura clàssica sobre influència normativa i conformitat social mostra que les persones tendeixen a ajustar la seva conducta a les expectatives del grup de pertinença, especialment quan la identitat social i els vincles comunitaris tenen un pes elevat en la construcció del jo.

En contextos comunitaris densos —com poden ser determinades comunitats religioses o culturals—, la desviació respecte de la norma no sempre comporta coerció explícita, però sí que pot implicar costos socials significatius, com ara la pèrdua d’estatus, l’aïllament relacional, els conflictes familiars o el qüestionament moral. Des d’aquesta perspectiva, l’absència de coacció directa no equival necessàriament a la presència d’una autonomia plenament lliure.

La teoria de la identitat social resulta especialment útil per comprendre aquest fenomen. Quan la pertinença grupal constitueix una font central d’identitat i de seguretat psicològica, l’adhesió als marcadors normatius del grup, inclosos els codis de vestimenta, es pot viure subjectivament com una elecció pròpia, tot i que estigui fortament estructurada per expectatives col·lectives interioritzades. Aquest procés no implica necessàriament absència d’agència individual, però sí que convida a analitzar la llibertat d’elecció com un continu més que no com una dicotomia.

D’altra banda, des de l’antropologia de la religió convé evitar lectures simplificadores que interpretin automàticament qualsevol pràctica religiosa com una mera imposició externa. Les pràctiques simbòliques, inclòs l’ús del vel o del burca, poden complir funcions complexes de significació identitària, pertinença, coherència moral o continuïtat biogràfica per a qui les adopta. Ignorar aquesta dimensió vivencial empobreix l’anàlisi i dificulta la comprensió del fenomen en tota la seva complexitat.

Un exemple especialment rellevant d’aquesta tensió entre norma, agència i cost de desviació el trobam en el context iranià. Després de la mort de Mahsa Amini l’any 2022 sota custòdia de l’anomenada «policia de la moral», el moviment «Dona, Vida, Llibertat» ha visibilitzat milers de dones que desafien públicament l’obligatorietat de l’hijab tot i enfrontar-se a sancions legals i a riscos personals elevats. Aquest cas posa de manifest que, en determinats entorns normatius densos, la vestimenta es pot convertir en un marcador especialment sensible de control social sobre el cos femení.

Precisament per això, el repte analític i polític no consisteix tant a afirmar de manera abstracta si existeix o no llibertat, sinó a avaluar empíricament les condicions reals de possibilitat d’aquesta llibertat: el grau de pressió normativa percebuda, el marge efectiu per a la dissidència sense sanció social, els recursos de suport disponibles i la mateixa percepció d’agència de les dones implicades.

Un enfocament vertaderament centrat en els drets i el benestar hauria de combinar, per tant, prudència cultural amb una avaluació rigorosa dels mecanismes d’influència social, evitant tant el paternalisme simplificador com el relativisme acrític. Només des d’aquest equilibri és possible avançar cap a polítiques públiques que afavoreixin una autonomia efectiva i no merament declarativa.

Dit això, més enllà dels posicionaments binaris, el vertader desafiament consisteix a construir contextos en què la llibertat de les dones no s’hagi de pressuposar, sinó que es pugui exercir de manera real; perquè, com bé sabem des de la psicologia social, la llibertat formal no sempre coincideix amb la llibertat viscuda, i només garantint entorns lliures de pressions invisibles es pot parlar d’una autonomia vertaderament genuïna.

Referències bibliogràfiques

ASCH, Solomon E. Effects of group pressure upon the modification and distortion of judgments. In: GUETZKOW, Harold, ed. Groups, leadership and men. Pittsburgh: Carnegie Press, 1951, p. 177-190.

BUTLER, Judith. Gender trouble: feminism and the subversion of identity. New York: Routledge, 1990. ISBN 9780415900430.

CIALDINI, Robert B. i GOLDSTEIN, Noah J. Social influence: compliance and conformity. Annual Review of Psychology. 2004, vol. 55, p. 591-621. DOI 10.1146/annurev.psych.55.090902.142015.

FOUCAULT, Michel. The history of sexuality. Volume 1, An introduction. New York: Pantheon Books, 1978. ISBN 9780394417752.

HUMAN RIGHTS WATCH. Iran: events of 2022. In: World Report 2023 [en línia]. 2023 [consulta: 18 març 2026]. Disponible a: Human Rights Watch.

MAHMOOD, Saba. Politics of piety: the Islamic revival and the feminist subject. Princeton: Princeton University Press, 2005. ISBN 9780691086958.

MCAFEE, Noëlle. Feminist philosophy. In: ZALTA, Edward N., ed. The Stanford Encyclopedia of Philosophy [en línia]. 2018 [consulta: 18 març 2026]. Disponible a: Stanford Encyclopedia of Philosophy.

TAJFEL, Henri i TURNER, John C. An integrative theory of intergroup conflict. In: AUSTIN, William G. i WORCHEL, Stephen, ed. The social psychology of intergroup relations. Monterey: Brooks/Cole, 1979, p. 33-47.

Encyclopaedia Britannica. Poststructuralism [en línia]. 23 febrer 2026 [consulta: 18 març 2026]. Disponible a: Encyclopaedia Britannica.

Bibliografia complementària per documentar escoles de pensament i recerca

ALLEN, Amy. Feminist perspectives on power. In: ZALTA, Edward N., ed. The Stanford Encyclopedia of Philosophy [en línia]. 2005 [consulta: 18 març 2026]. Disponible a: Stanford Encyclopedia of Philosophy.

WITT, Charlotte. Feminist history of philosophy. In: ZALTA, Edward N., ed. The Stanford Encyclopedia of Philosophy [en línia]. 2000 [consulta: 18 març 2026]. Disponible a: Stanford Encyclopedia of Philosophy.