Aquesta setmana no ha estat la meva millor setmana; estic ingressada a un hospital. He vengut perquè era necessari, i han passat moltes coses. Primer de tot, m’estan curat i he tengut a tot un equip mèdic, d’infermeria, cel·ladors i demés treballadors que se n’han encarregat que tot surti bé. També he conegut a la responsable d’atenció al pacient. Tot ha anat millor des de que hem interactuat.

Però no volia xerrar d’això en aquesta columna d’opinió només. Volia deixar una reflexió sobre la resta de persones que he trobat en el passadís de planta de l’hospital.

Els que estam ingressats no estam en les millor condicions, necessitam reposar, millorar, de fet desitjaríem esser a un altre lloc abans que aquí, si no fos perquè no ens trobam bé. I les visites dels pacients sé cert que ho saben, però no sempre s’enrecorden. No tenc ganes d’escoltar com fan la xerrada en un to massa alt al passadís sobre el partir d’ahir vespre, sobre si un altre familiar no està content a la feina, sobre si se’n van de viatge la setmana que ve… Tot a un to innecessàriament massa alt, massa fort per la distància que els separa, i que ens separa.

Jo me n’alegr molt que la gent es conti coses, es visitin, es cuidin, s’acompanyin. Però no vull formar part d’una conversa que no és la meva, perquè és la meva hora de descans, perquè me fa mal la cama i no tenc rialles, necessit silenci i tranquil·litat. I no vull haver de ser jo qui hagi de sortir al passadís a recordar que xerrar fluixet és més que suficient. Si m’hagués pogut aixecar del llit ho hagués fet, però no podia.

Tan de bo no faci falta haver restringir les hores de visita perquè tothom es posi en el lloc dels demés i empatitzi, perquè som un grapat de malalts portes endins i tenim necessitats. Gràcies per entendre’ns.