Encara que la nostàlgia pugui enganyar la memòria, el Manacor de mitjans dels anys 80 no era, precisament, un sac de virtuds. Evidentment que tenia coses bones, però en general era un municipi estancat i estèticament poruc, que transitava entre clots i boira a l’hivern, i enmig de sol i morques els mesos d’esbarjo. En qualsevol cas, estava molt allunyat de la Califòrnia de les pel·lícules, que és on tota aquesta història comença.
Terra de surf per excel·lència, els dies que la costa de Los Ángeles, San Diego o San Francisco es quedava sense ones hi havia un problema. Esport adictiu associat a un estil de vida propi, va trobar en les rodes l’alternativa perfecte. La idea, ja provada en dècades anteriors i que es va acabar perfeccionant a principis dels vuitanta amb taules més manejables, de rodaments més fins i un major control, va acabar crital·litzant a partir de la gran sequera que entre 1976 i 1978 va patir el Golden State americà. El govern estatal va prohibir malbaratar aigua i una de les conseqüències principals fou l’abandonament de moltes piscines, públiques i privades, en ser considerades un luxe prescindible. Això, que en alguns casos va acabar essent permanent, es va convertir en l’excusa perfecte per a la nova filosofia i milers de patinadors van omplir aquells bowls de felicitat. Començava l’època daurada de l’skateboarding.
Però, com es va traduir el que passava a 10.000 quilómetres de distància a un municipi de l’est de Mallorca vint anys abans de youtube?. Idò a partir de viatges, música, televisió i cintes VHS. Permeables com han estat sempre a la cultura nordamericana, alguns empresaris espanyols van veure en les taules un nínxol de mercat per a pre-adolescents. Així van evolucionar marques com Sancheski (que ja havia patentat un model rudimentari l’any 1965) o Amaya, que començaren amb projectes propis: monopatins estrets de plàstic rígid, molta punta i colors cridaners. Uns models que també arribaren a Manacor i Porto Cristo… encara que fos quasi una dècada després.
“Més o menys tots vàrem començar amb aquests models i baixant costes d’asseguts”, recorda Víctor Riera, un dels pioners de l’skate manacorí (en aquells temps encara anomenat monopatí) i que formava part d’un grup de nats l’any 1974 que bàsicament es dedicaven a patinar “per llocs plans i fent els primers ollies, que és intentar botar amb l’skate aferrat als peus”. Toni Gallego, Joan ‘Fil’, Nofre Massot o Dani Fuster iniciaren un camí en el que també hi van confluir prest els germans Andreu i Jaume Femenias. Tot en un intercanvi de taules i trucs també propiciat per dues tendes de referència: Plàstics Perelló i Meam si torn. “Quan va obrir i va començar a dur taules i material skate al·lucinàrem”, recorda Jaume Femenies (Manacor, 1975) sobre Meam si torn. “Hi érem cada dia, practicant i aprenent a base d’hòsties i cops. Primer patinant i després intentant botar taules encaixades una damunt l’altra… o inclús motorets!”.
L’article complet i la resta de fotografies les pots trobar al número 1 de la revista en paper de la 07500. Si t’interessa la pots comprar seguint AQUEST ENLLAÇ
