Desaparèixer (Angle Editorial, 2026)
Maria Stepànova
Miquel Cabal Guarro (trad.)
155 pàgines

Angle Editorial publica en català Maria Stepànova, traduïda per Miquel Cabal, amb una versió fluida i natural. Des de finals de gener podem llegir Desaparèixer, una novel·la híbrida, situada entre la memòria, la poesia i l’autoficció, construïda a partir de la idea d’una fugida que és alhora física i mental. Ens captiva perquè parteix d’una pregunta simple, però inquietant: què passaria si un dia fugís i comencés una vida nova lluny de casa?

No és que la protagonista del llibre, M., s’ho proposi, sinó que la casualitat l’empeny a aquest camí de desaparició. Amb un punt d’humor i ni una engruna d’autocompassió, M. explica en primera persona el seu viatge, que comença per motius laborals, però que ben aviat connecta amb unes necessitats emocionals profundes.

El desig de desaparèixer de la narradora neix d’una pressió persistent derivada de les expectatives socials, dels compromisos i d’una sensació d’esgotament que converteix la vida quotidiana en una càrrega. Fugir i començar una vida nova és una fantasia lleugera i seductora que atreu poderosament. El que sembla una decisió sobtada és, en realitat, la conseqüència d’un malestar acumulat que condueix a la voluntat d’escapada.

Fora de casa, tanmateix, la protagonista descobreix que no és possible escapar del que una porta a dins. La condició d’estrangera la segueix arreu: en la llengua, en l’accent, en la mirada dels altres. Stepànova parla de Rússia sense anomenar-la explícitament, convertint l’absència en una estratègia narrativa.

El país es defineix com una bèstia devoradora que genera prejudicis i que engoleix els discursos dels artistes, fins al punt que, per a M., escriure en la llengua pròpia es converteix en un pes difícil de sostenir, a causa dels esdeveniments polítics recents que han marcat la llengua i el país amb tanta força.

La protagonista lluita per intentar separar la pròpia identitat de tot el que ara significa Rússia. No és estrany, doncs, que se senti incapaç d’escriure en rus (i que, de vegades, opti per no parlar-lo): la llengua ja no és un refugi, sinó que ha quedat contaminada per la violència política.

La guerra i la barbàrie del país fan que la literatura perdi legitimitat, com si fer alguna cosa bella fos gairebé impossible. Com si l’alegria fos, també, incompatible amb la condició de russa.

I així com no s’esmenta Rússia, tampoc es diu el nom de la protagonista, M., que podria ser i no ser Maria, perquè és escriptora, russa i d’una edat propera a la d’Stepànova.

Semblantment, els personatges de la novel·la (amb alguna petita excepció) no tenen nom; se’ls esmenta a partir d’atributs significatius (per exemple, l’Ullsclars o la Rapada). Per això, Desaparèixer és també el relat de l’intent de desprendre’s d’una identitat imposada.

M., alter ego de l’autora, es mostra vulnerable i lúcida mentre reflexiona sobre les preocupacions, individuals i col·lectives, que la constrenyen, com ara la dificultat d’habitar el món sense sentir-se observada o jutjada.

El moviment esdevé el motor del llibre: trens que no arriben on tocaria, objectes perduts, invitacions inesperades, decisions preses gairebé per inèrcia. Tot sembla empènyer la protagonista, com si la seva vida fos governada per l’atzar més que per la voluntat.

Algunes de les escenes narrades tenen tota la potència d’una imatge poètica i reforcen al·legòricament el missatge de la novel·la. Hi ha l’escape room del qual no intenta escapar; hi ha el truc de circ que li permet transformar el seu cos, amb una roba i un maquillatge que faciliten el camuflatge d’una manera semblant a com ho fa canviar de llengua.

Hi ha la presència en un escenari enlluernador on simplement cal somriure, dissimulant la incomoditat i el dolor. El truc de màgia en què participa M. reforça el caràcter al·legòric i l’atmosfera irreal de la novel·la.

I també hi ha el bagatge literari de l’autora, les narracions i els records d’infantesa que s’inclouen dins el relat principal i l’enriqueixen amb altres metàfores i imatges.

Durant bona part del relat, deixar-se endur sembla una forma de llibertat. Però, quan M. intenta desaparèixer de debò, la realitat s’imposa.

No pot fugir de la seva condició d’escriptora: la reconeixen. No pot reinventar-se del tot: el món insisteix a retornar-la al lloc d’on venia. L’atracció que genera la bogeria, la despreocupació o la llibertat sense conseqüències —la fugida, en definitiva— es revela com un objectiu inassolible fins i tot en la ficció.

En definitiva, Stepànova construeix una novel·la subtil sobre identitat, llengua i pertinença, però també sobre el cansament d’habitar el present. Provoca connexió emocional i reconeixement, perquè la fantasia de desaparèixer no és excepcional, sinó profundament contemporània.

T’entenem, M., tots hem volgut desaparèixer alguna vegada.