Dos tipos, Joan Duran Sparrow (Manacor, 1991) i Juanito Gallego (Manacor, 1978) veuen un concert de Fundacion Francisco Frankestein al Rock’n’Rostoll al dos mil vint i pico. Mentres sona Voy a ser un drogata, es miren i pensen “això també ho podríem fer noltros”, i en Juanito afegeix “y mi hermano que cante”, referint-se a en Toni Gallego “Flores” (Manacor, 1974). Cerquen a en Xesc Fernández (Manacor, 1990) per la bateria i se suma, tornat de Barcelona, Lluc Álvarez Luki (Manacor, 1985) a l’altra guitarra.
Si rebobinam un poc abans, els germans Gallego ja estaven curtits als escenaris que trepitjaven des dels 16 i 20 anys amb una banda que va arribar a ser One Eight Seven, o 187 pels matemàtics, amb Emi García “Zapata” i Joan Gelabert “Fil”. Gravaren aquesta versió harcore de Sant Antoni. Per favor amolla el que facis i aprofita per fer karaoke, que duu la lletra.
https://youtu.be/FcG5ALW0eJM?
Els altres tres Colegas de Bruno tocaven cadascú pel seu compte sense massa pretensions fins que va sorgir la idea de provar de fer una banda els cinc. A partir d’aquí va anar tot rodat.
Dins la banda comenten que no hi ha músic més bo o dolent que l’altre, ni jove ni vell. Els egos cada un el deixa a ca seva. Als directes volen que la gent s’ho passi bé, li agradi o no la música que fan. És més, ells mateixos simplement cerquen passar-s’ho bé ja sigui assajant, fent concerts o fent diades a foravila amb en Bruno i molts altres colegas.
D’aquest esperit ara tenim MARIPOSAS EP (2025, autoeditat) a totes les plataformes, 4 temes que el seu públic ja coneix dels directes i que gravades no perden potència en absolut, ja que surten de les mans d’Estudi Can Recó, laboratori harcoreta manacorí. No me creus? Idò escolta.
https://open.spotify.com/intl-
Mariposas, Bruno da vida, malditos ricos i Rector Rubí, els temes te podran resonar a elements que trobes a Parálisis Permantente, La Polla Records, Soziedad Alkoholika, Eskorbuto i Kortatu. Que esperaves, els Colegas de Bruno són personetes que s’han passejat i s’han relacionat per tots els garitos de Manacor i voltants (Esperits, Makokis, …). La gutural veu d’en Flores, amb reminiscències metaleres com Sepultura i Pantera, li aporta originalitat i contundència al resulta, reconeixeràs al cantant per les ungles pintades sempre en negre, que no brutes.
Haver crescut a Manacor té conseqüències bones i dolentes. Les bones són haver begut d’aquesta sàvia de l’anomenat rock radical basc, que va arribar a portar Kortatu a Manacor al 1986, i haver gaudit de l’enyoradíssim padrino punk Christian Wolker, que ara dóna fruits tan espectaculars com són Los Colegas de Bruno.
