Honestedat és l’adaptació teatral que Cuéllar ha fet del seu film Jusqu’ici tout va, del qual
n’és productor, director, guionista i intèrpret.

El títol, que en català seria una cosa així com «per ara, tot marxa», l’ha agafat d’una famosa
cita de la pel·lícula L’odi (La haine) (Mathieu Kassovitz, 1995). La moralitat de la història de
l’home que cau d’un edifici i repeteix aquesta frase per tranquil·litzar-se acaba en “L’odi”
amb la dura realitat: allò que és important al final no és la caiguda, sinó l’aterratge. Jusqu’ici,
tout va planteja un aterratge forçós.

L’honestedat bascula al voltant de les decisions, allò que un director creu més convenient
per arrodonir el seu producte.

L’obra planteja la decidió d’una actriu (Míriam Iscla) de plantar-se davant del seu director
(Dafnis Balduz) perquè no vol despullar-se en una seqüència de la pel·lícula que roden. La
conversa que tenen és un abordatge que posa en perill la seva profunda amistat. Perquè la
proposta, fonamentalment, va d’això: de la fragilitat del vincle entre dues persones que
s’estimen.

Cuéllar es deixa dur per la urgència d’explicar els dos personatges i donar-los moments de
dolor i catarsi, resolts a base de referències d’escriptors, pensadors, filòsofs, directors de
cinema, personatges de pel·lícules des de Friedrich Schiller amb «Maria Stuarda» a Joan
Salvat-Papasseit, Sòcrates, Eisenhower, Milan Kundera o Marina Garcés. Des de films com
«La jaqueta metàl·lica» d’Stanley Kubric, o «Under the skin» de Jonathan Glazer a
«American Psycho» de Mary Harron o «Gladiator» de Ridley Scott.

Allò que és enriquidor de l’obra no rau en la seqüència del nu com a tal, sinó en l’honestedat
i el dret a decidir sobre el cos de cadascuna. Perquè, quin sentit tendria presentar una obra
transgresora si no es respecta el cos de l’actriu i les seves decisions? La hipocresia de la
indústria teatral o cinematogràfica és totalment disseccionada quan posa en en valor
aquesta honestedat i coherència amb l’art que es fa.

Honestedat, més enllà de la confrontació ètica i el qüestionament de l’autoritat creativa i els
límits personals, segons els crítics és una meravellosa oportunitat per gaudir de
l’excel·lència i del bon ofici del repartiment: Míriam Iscla i Dafnis Balduz. Val la pena seure
amb els personatges a escoltar-los. A sentir amb ella i ell d’una perspectiva més afectiva
que racional. Però sense deixar de banda la reflexió tan profunda que es planteja. Un
al·legat autocrític i revolucionari. Perquè, encara que sembli que “fins ara tot va bé”

“l’important no és la caiguda, és l’aterratge” (L’Odi, 1995).