Capítol 9) Bombers lents, rius en flames i la idea incòmoda dels Estats Units d’Europa
Hi ha una imatge que torna una vegada i una altra quan es parla d’Europa, i no és casual. Si Europa fos una central de bombers, ja s’hauria incendiat fins i tot el riu. No perquè no hi hagi bombers competents, ni perquè faltin camions, ni perquè no hi hagi protocols. Sinó perquè quan finalment arriba l’aigua, el foc ja ha canviat de lloc. En alguns moments, la sensació és que determinades estructures europees estan més abandonades que el terreny de les Perles Majòrica, a Mallorca: descontaminat, sí, però deixat, sense projecte, i ple de gallines campant tranquil·lament entre el que un dia havia de ser alguna cosa important.
Europa no té un problema de talent. Tampoc de capacitat econòmica. Ni tan sols, si ens posem seriosos, de valors declarats. El problema és un altre: la velocitat, la fragmentació i la incapacitat estructural per actuar com un sol cos quan el context ho exigeix.
Aquesta lentitud no és nova. Forma part del disseny. La Unió Europea va néixer precisament per evitar que les decisions importants es prenguessin a cop d’impuls. El consens, la negociació, la paciència institucional han estat, durant dècades, una virtut. El problema és que el món ja no funciona amb el mateix tempo. I quan el ritme extern accelera i el ritme intern es manté, el desajust es converteix en vulnerabilitat.
Durant molt de temps, aquest desajust era suportable. Els Estats Units garantien la seguretat. L’OTAN funcionava com a paraigua. Rússia semblava integrada —o almenys continguda—. La Xina creixia, però dins d’un marc econòmic que encara semblava gestionable. Europa podia permetre’s el luxe de debatre mentre altres feien de policia global.
Aquest món ja no existeix.
La guerra d’Ucraïna va ser un punt d’inflexió. No només per la brutalitat del conflicte, sinó perquè va deixar al descobert una veritat incòmoda: Europa depèn massa dels altres per defensar-se. I quan aquesta dependència es combina amb un context on els aliats tradicionals es tornen imprevisibles, la sensació de fragilitat augmenta ràpidament.
Aquí és on passa una cosa curiosa, i fins fa poc impensable. Organitzacions que durant anys havien estat marginals, gairebé testimonials —com els Joves Federalistes Europeus i altres moviments europeistes— comencen a deixar de semblar extravagants. El que abans sonava a utopia ara comença a sonar a pla de contingència.
Les dades ho reflecteixen. Eurobaròmetres i altres estudis mostren un canvi de tendència lent però clar: cada vegada més ciutadans europeus parlen no només de cooperació, sinó de defensa comuna, d’exèrcit europeu, i, amb totes les precaucions del món, de la idea d’una unió política més forta. No per romanticisme federalista, sinó per por molt concreta.
Por a quedar-se sols. Por a ser irrellevants. Por a ser el pastís que altres reparteixen.
I aquí cal anar amb molt de compte. Parlar dels Estats Units d’Europa no és parlar de guerra, ni de militarisme, ni de convertir Brussel·les en un Pentàgon amb croissants. Però també seria ingenu pensar que la defensa és opcional. No ens defensarem amb xupa-xups. I no perquè siguem bel·licistes, sinó perquè altres actors del sistema internacional no tenen cap problema a utilitzar la força quan els convé.
Rússia és una superpotència militar. Els Estats Units també. La Xina ho serà plenament en poc temps.
Europa, si actués com un estat federal, superaria qualsevol d’aquests actors en molts aspectes: població, capacitat econòmica, pes comercial, potencial tecnològic. El problema és que no actua com un sol subjecte polític. Actua com
vint-i-set, sovint amb interessos contradictoris i amb vetos creuats que paralitzen qualsevol decisió ambiciosa.
I aquesta fragmentació no és innocent. No apareix del no-res. Ha estat alimentada, amplificada i explotada. El Brexit n’és l’exemple més evident. Un dels països més potents a nivell econòmic, militar i d’intel·ligència abandona la Unió després d’una campanya profundament condicionada per la manipulació emocional a les xarxes socials. Xarxes que, no ho oblidem, no són europees ni estan sotmeses a control europeu real.
El resultat és una Europa més dèbil, més exposada i més dependent. I en aquest context, idees que abans semblaven exagerades —com l’annexió de Groenlàndia— ja no sonen tan absurdes. No perquè siguin probables demà al matí, sinó perquè el simple fet que es verbalitzin sense conseqüències ja és un símptoma.
Quan una potència pot amenaçar un territori vinculat a un estat membre de la UE i no passa res més enllà d’un comunicat diplomàtic, el missatge és clar: Europa no fa por. I en política internacional, no fer por no és una virtut. És una invitació.
Aquesta invitació és aprofitada també des de dins. Partits i moviments que actuen com a cavalls de Troia, promovent fragmentació, nacionalismes excloents o projectes secessionistes, floreixen en aquest context. No sempre perquè rebin ordres directes, sinó perquè el clima els és favorable. Un continent dividit és més fàcil de condicionar, de pressionar i de negociar a trossos.
Aquí tornem a una idea que ja ha aparegut, però que convé repetir perquè és central: la unió no garanteix la força, però l’absència d’unió garanteix el fracàs. No es tracta de crear un superestat per orgull, sinó de construir una capacitat mínima de resposta. De coordinar-se. De no arribar sempre tard.
La millor defensa —i això està estudiat en relacions internacionals— no és l’atac, sinó la capacitat de defensar-se bé. I una bona capacitat defensiva, paradoxalment, redueix la probabilitat de conflicte, perquè fa que el cost de l’agressió sigui massa alt. Europa, fragmentada, projecta el contrari: dubte, lentitud i falta de resposta clara.
I aquí és on el debat sobre els Estats Units d’Europa deixa de ser ideològic i passa a ser pragmàtic. No és una qüestió de bandera, sinó de supervivència política. No es tracta de repetir els errors del passat, sinó d’evitar repetir-los per excés de comoditat.
Aquest capítol no defensa una solució tancada. Planteja una necessitat. Perquè si el món entra en una fase de repartiment de zones d’influència, Europa no pot continuar fent veure que això és un debat acadèmic. O es converteix en subjecte polític, o serà objecte.
I aquest és el punt exacte on el text torna a connectar amb Veneçuela, amb Rússia, amb la Xina i amb tot el que hem anat veient. Perquè el que passa allà no és aliè al que ens pot passar aquí. No avui, potser no demà, però sí quan la
combinació de fragmentació interna i pressió externa faci inevitable el xoc amb la realitat.
Abans de tancar, però, cal fer una última parada conceptual. Perquè hi ha una temptació perillosa en aquest debat: confondre preparació amb bel·licisme. I aquí entra un concepte clau que encara no hem desenvolupat prou.
La pau negativa.
Capítol 10) Sofàs còmodes, pau negativa i el mal menor que no volem perdre
Arribats aquí, hi ha una temptació molt humana i molt europea que cal assenyalar abans que ens passi per sobre sense adonar-nos-en: la temptació de confondre absència de guerra amb seguretat, i comoditat amb estabilitat duradora. Aquesta confusió no és nova, però sí especialment perillosa en el moment actual, perquè ens permet sentir-nos raonablement tranquils mentre el context que fa possible aquesta tranquil·litat s’està erosionant.
El concepte que ajuda a entendre-ho amb més precisió és el que Johan Galtung va anomenar pau negativa. No una pau basada en la justícia, en l’equilibri o en la resolució real dels conflictes, sinó una pau definida simplement per l’absència de violència directa. No hi ha bombes caient, no hi ha tancs als carrers, no hi ha sirenes constants. I això, després de la història europea del segle XX, pesa molt. Pesa tant que sovint ens sembla suficient.
A Europa, aquesta pau negativa s’ha convertit gairebé en un contracte tàcit. Mentre no hi hagi guerra, mentre la vida quotidiana funcioni, mentre el sofà segueixi sent confortable, tot el que pugui alterar aquest equilibri fràgil genera rebuig immediat. No tant perquè no s’entengui el problema, sinó perquè el cost emocional d’afrontar-lo sembla massa alt.
Aquesta manera de viure la pau explica moltes coses. Explica per què durant anys es van ignorar advertències científiques sobre pandèmies fins que la realitat va començar a comptar morts. Explica per què el canvi climàtic va ser durant dècades una qüestió de conferències i informes fins que els desastres naturals van deixar de ser estadístiques i van començar a tenir noms i cognoms. I explica també per què, a Europa, tendim a reaccionar quan el problema ja ha esclatat, no quan encara es pot prevenir.
L’exemple de la DANA a València —com tants altres arreu del món— funciona aquí com una metàfora incòmoda però precisa. La ciència havia avisat. Els models existien. Els informes estaven escrits. Però no va ser fins que l’aigua va entrar a les cases, fins que hi va haver morts, fins que el desastre va deixar de ser abstracte, que la realitat es va imposar. La pau negativa, com el confort, té aquesta capacitat per adormir la urgència.
I aquí és on entra una altra idea que travessa tot aquest text: vivim instal·lats en el mal menor. No en un sentit banal o cínic, sinó en un sentit profundament polític. Sabem que el sistema és imperfecte, que genera desigualtats, que està ple de contradiccions. Però també sabem que trencar-lo sense alternatives clares pot
conduir a escenaris molt pitjors. El mal menor es converteix, així, en una estratègia de supervivència.
El problema no és acceptar el mal menor com a punt de partida. El problema és convertir-lo en lloc de residència permanent. Quan la pau negativa deixa de ser una etapa transitòria i passa a ser un objectiu en si mateix, qualsevol canvi profund es percep com una amenaça. I és aquí on Europa corre el risc de confondre prudència amb paràlisi.
Durant molt de temps, aquesta actitud ha funcionat. El benestar, els drets, la cooperació i la regulació han donat resultats tangibles. Però aquest model estava sostingut per unes condicions externes molt concretes: seguretat garantida per altres, un ordre internacional relativament estable i la idea, potser massa optimista, que el progrés era inevitable. Avui, aquestes condicions ja no estan assegurades.
Quan aquest context canvia, la pau negativa mostra la seva fragilitat. No és que deixi de ser valuosa. És que deixa de ser suficient.
Aquí apareix una incomoditat que costa molt d’acceptar en el debat públic europeu: preparar-se per defensar-se no és el mateix que voler la guerra. De fet, sovint és exactament el contrari. En relacions internacionals, això està àmpliament estudiat. Els actors que projecten debilitat, divisió o incapacitat de resposta atrauen pressió. No per una qüestió moral, sinó per pura lògica sistèmica.
Dir “no volem la guerra” no és una estratègia. És un desig. I els desitjos, en política internacional, tenen un recorregut molt curt si no van acompanyats de capacitat real. No es tracta de convertir Europa en una potència agressiva, sinó d’evitar que es converteixi en una presa fàcil.
El sofà torna aquí com a símbol central. El sofà és còmode. El sofà permet ajornar decisions difícils. El sofà fa creure que encara hi ha marge. Però la història no acostuma a avisar dues vegades. Quan el moment arriba, arriba de cop, i aleshores les opcions es redueixen dràsticament.
Aquest capítol no és una crida a la bel·ligerància ni a l’alarmisme. És una crida a la lucidesa. A entendre que la pau negativa és fràgil, que el mal menor s’ha de protegir activament i que conservar el que tenim exigeix, paradoxalment, assumir incomoditats abans que sigui massa tard.
Perquè l’alternativa real no és entre pau i guerra, com sovint se’ns presenta de manera simplista. L’alternativa és entre preparar-se per evitar conflictes o ser arrossegats a conflictes en les pitjors condicions possibles. I això, per a un continent que ja ha pagat preus altíssims per la seva ingenuïtat passada, hauria de sonar com una advertència seriosa.
Amb aquest marc, el text ja està llest per fer el pas final: formular les hipòtesis. No com a certeses, no com a consignes, sinó com a preguntes incòmodes que connecten tot el que hem vist fins ara.
Capítol 11) Hipòtesis incòmodes, pastissos repartits i la sospita que no ens expliquen tot
Arribats aquí, després de tot el recorregut —Trump, el mètode, Veneçuela, el multilateralisme erosionat, Europa adormida en una pau negativa—, no toca concloure amb certeses. Seria arrogant. I probablement fals. El que toca és fer allò que fa sempre el pensament crític quan el relat oficial no quadra amb els fets: formular hipòtesis.
No per alimentar conspiracions, sinó per ordenar dubtes raonables a partir de dades observables.
Hipòtesi 1
Rússia i la Xina són aliats estratègics clars de Veneçuela. Veneçuela és, alhora, un node energètic clau. Com pot ser que els Estats Units, en poques hores, capturessin Nicolás Maduro sense que hi hagués una resposta significativa de l’exèrcit veneçolà? Com pot ser que la intel·ligència aparentment no trobés resistència? Com pot ser que Rússia reaccionés gairebé només de cara a la galeria? I com pot ser que Delcy Rodríguez sortís reforçada mentre la resta del règim es reordenava sense soroll?
Hipòtesi 2
Després d’anunciar una transició democràtica, el poder queda repartit ràpidament entre Delcy Rodríguez i el fill de Maduro. Com s’explica aquesta velocitat? Tenint en compte que, els dies previs, Maduro es reuneix amb un emissari xinès i parla directament amb Trump, estem davant d’un xoc inesperat… o davant d’un avís previ, un xivatasso, o directament una complicitat?
Quan Marco Rubio riu davant la pregunta sobre eleccions, és simple cinisme… o és el reflex de saber que les eleccions mai no han estat sobre la taula?
Hipòtesi 3
Vivim instal·lats en la fantasia que Veneçuela serà “alliberada” i esdevindrà democràtica, mentre als Estats Units continuen les redades massives de l’ICE, mor una persona en un operatiu, i cada vegada es parla més obertament d’autoritarisme intern. Per què Trump estaria sobtadament interessat en exportar democràcia, quan pot mantenir una autarquia controlada des de l’ombra, assegurar-se els recursos, repartir part del pastís —a Rússia, a la Xina— i garantir una bona paga a Maduro, a Delcy i a la cúpula del règim, deixant-ho tot “més o menys com estava”, però amb un nou gestor?
Hipòtesi 4
I si la cosa va encara més enllà? I si el pastís no es reparteix només a Veneçuela?
Hi ha un tros de pastís a Europa per a Putin? L’Iran, on casualment ara mateix hi ha una revolta interna, és també un tros de pastís? Per a qui? Quin paper hi juga la Xina en aquest repartiment silenciós?
No seria la primera vegada que les grans potències, fins i tot presentant-se com a enemigues irreconciliables, pacten zones d’influència mentre els discursos públics van per una altra banda.
I Europa?
Europa, una vegada més, corre el risc de quedar humiliada, fragmentada, convençuda que “aquí no passarà res”, que el confort aguantarà, que el sofà és prou fort per protegir-nos del món.
Però en totes aquestes hipòtesis hi ha un element que destaca per absència. No hi apareix la ONU. No hi apareixen institucions multilaterals amb capacitat real d’intervenció. No hi apareix cap mecanisme col·lectiu que posi límits.
Com la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial, aquestes institucions no han mort pel seu èxit, sinó per la seva incapacitat d’acció, per un Consell de Seguretat profundament injust i per una arquitectura pensada per un món que ja no existeix.
Les conclusions, arribats aquí, no són tranquil·litzadores, però sí clares.
L’ordre mundial està canviant. No amb explosions sobtades, sinó amb acords silenciosos. No amb grans declaracions, sinó amb fets consumats.
I Europa té davant seu una decisió incòmoda però inevitable: o deixa de ser un cos esquarterat i comença a actuar com un subjecte polític mínimament coherent —encara que sigui un Frankenstein—, o corre el risc de convertir-se en un actor irrellevant al final d’aquesta història.
Un actor mort políticament, malgrat el seu enorme potencial econòmic, intel·lectual i humà. Malgrat haver estat, amb totes les seves contradiccions, una de les cunas dels drets humans i del pensament mediambiental contemporani.
El món no espera. I la història no acostuma a tenir massa paciència amb qui confon comoditat amb seguretat.
PD: AHHHH, i no parlem més de Gaza pot ser? i els papers d’Epstein?
Veneçuela, Groenlàndia, Cuba, l’Iran i els Estats Units d’Europa (I)
Veneçuela, Groenlàndia, Cuba, l’Iran i els Estats Units d’Europa (II)
Referencias (ISO 690)
AL JAZEERA. Trump says US role in Venezuela could last for years. Al Jazeera, 08 ene. 2026. Disponible en: https://www.aljazeera.com/news/2026/1/8/trump-says-us-could-run-venezuela-for-years-report Al Jazeera
BLANCO, Magdalena Del Valle. EE.UU. dice en la ONU que no busca ocupar Venezuela tras captura de Maduro. Bloomberg, 05 ene. 2026. Disponible en: https://es-us.finanzas.yahoo.com/noticias/ee-uu-onu-busca-ocupar-175621872.html Yahoo Finanzas
CADWALLADR, Carole; GRAHAM-HARRISON, Emma. Revealed: 50 million Facebook profiles harvested for Cambridge Analytica in major data breach. The Guardian, 17 mar. 2018. Reuters
CENTER FOR RESPONSIVE POLITICS (OpenSecrets). Industry influence and political donations. Washington, D.C.: Center for Responsive Politics. Reuters
CORONIL, Fernando. The magical state: nature, money, and modernity in Venezuela. Chicago: University of Chicago Press, 1997. ISBN 978-0-226-11602-3.
EL PAÍS. Últimas noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 8 de enero de 2026. El País, 08 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-08/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País
EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 5 de enero de 2026. El País, 05 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-05/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País
EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 6 de enero de 2026. El País, 06 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-06/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País
EUROPEAN COMMISSION. Eurobarometer surveys. Brussels: European Union.
GALTUNG, Johan. Peace by peaceful means: peace and conflict, development and civilization. Oslo: International Peace Research Institute, 1996. ISBN 978-0-7619-5375-7.
HABERMAS, Jürgen. The divided West. Cambridge: Polity Press, 2006. ISBN 978-0-7456-3377-5.
KEOHANE, Robert O. After hegemony: cooperation and discord in the world political economy. Princeton: Princeton University Press, 2005. ISBN 978-0-691-12646-6.
KLEIN, Naomi. The shock doctrine: the rise of disaster capitalism. New York: Picador, 2008. ISBN 978-0-8050-8698-3.
LEVITSKY, Steven; ZIBLATT, Daniel. How democracies die. New York: Crown Publishing Group, 2018. ISBN 978-1-5247-6293-3.
MADURO, Nicolás; FLORES, Cilia. Nicolás Maduro tells US court he was ‘kidnapped’ and is innocent. Financial Times, 05 ene. 2026. Disponible en: https://www.ft.com/content/2a914748-490e-4275-99fe-342cb5f83e82 Financial Times
MAQUIAVEL·LI, Nicolau. El Príncep. Diverses edicions modernes.
MAZOWER, Mark. Governing the world: the history of an idea. New York: Penguin Press, 2012. ISBN 978-1-59420-470-6.
MEARSHEIMER, John J. The tragedy of great power politics. New York: W. W. Norton & Company, 2014. ISBN 978-0-393-34791-0.
MORGENTHAU, Hans J. Politics among nations: the struggle for power and peace. 7th ed. New York: McGraw-Hill, 2006. ISBN 978-0-07-289539-9.
REUTERS. US flexes air power in Maduro extraction mission. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters
REUTERS. US seizes Russian-flagged tanker, another tied to Venezuela as Trump widens oil push. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters
SORIANO CALDENTEY, J. La revolución de las tecnologías de la información y la comunicación, y las tácticas y discursos extremistas: la estrategia de The Movement. Extrema derecha, redes sociales, inteligencia artificial, ética, e influencia transnacional. Tesis (TFG). Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2024. Disponible en: https://hdl.handle.net/10609/150074
THE HERITAGE FOUNDATION. Mandate for leadership. Washington, D.C.: The Heritage Foundation.
THE HERITAGE FOUNDATION. Project 2025: Presidential Transition Project. Washington, D.C., 2023.
UNITED NATIONS. Charter of the United Nations. San Francisco, 1945.
El aprendiz (The Apprentice). Direcció: Ali Abbasi. Dinamarca / Estats Units, 2024. Disponible a Filmin.
WOODWARD, Bob. Fear: Trump in the White House. New York: Simon & Schuster, 2018. ISBN 978-1-5011-7742-9.
