Capítol 6) Delsi, Dalsy, Nicolásito i la velocitat sospitosa de les coses que “no estaven previstes”

Hi ha un moment, en tota operació política, en què la velocitat deixa de ser una virtut i passa a ser una pista. No perquè les coses ràpides siguin necessàriament dolentes, sinó perquè alguns processos, si són legítims, no poden anar tan ràpid sense deixar rastre, friccions, resistències o, com a mínim, explicacions.

I Veneçuela, després del suposat “gir històric”, entra exactament en aquest terreny estrany: el de les coses que passen tan de pressa que semblen improvisades… però que, mirades amb calma, semblen massa ben encaixades per ser-ho.

D’un dia per l’altre, gairebé sense respir, Delcy Rodríguez —la Delsi del joc fonètic inevitable— apareix com a presidenta interina. No hi ha un buit de poder real. No hi ha un període de transició visible. No hi ha una negociació pública. El poder no cau, es redistribueix. I ho fa dins del mateix cercle, amb les mateixes lògiques, amb les mateixes cares de fons.

I aquí entra Nicolásito, el fill de Maduro, que continua apareixent com una mena de símbol grotesc però tremendament revelador. Perquè el fet que el fill del dictador segueixi orbitant el poder no és una anècdota. És un missatge. Un missatge que diu: no hi ha ruptura, hi ha continuïtat. Potser amb altres padrins, potser amb altres interlocutors internacionals, però continuïtat al cap i a la fi.

Tot això passa a una velocitat que contrasta brutalment amb altres processos polítics. Transicions democràtiques reals triguen mesos, anys, a vegades dècades. Generen conflictes interns, lluites entre faccions, resistències dins l’exèrcit, disputes jurídiques, pressió social. Aquí, en canvi, l’exèrcit no respon, no hi ha fractura visible, no hi ha ni tan sols un amotinament simbòlic. Tot flueix. Massa.

I quan tot flueix massa bé en un context així, la pregunta no és “què bé que ha anat”, sinó què s’ha pactat perquè no hi hagués resistència.

És aquí on el sarcasme s’imposa gairebé sol. Quan Marco Rubio riu davant la pregunta sobre eleccions, el riure no és només menyspreu. És confiança. És la confiança de qui sap que aquesta pregunta no toca, que no forma part del guió real. I aquest riure, tan poc diplomàtic, tan poc dissimulat, diu més que qualsevol comunicat oficial.

Davant d’això, la broma del Dalsy esdevé gairebé necessària. No per frivolitzar, sinó perquè l’absurd ajuda a suportar l’absurd. Veure un representant polític rient-se d’una qüestió democràtica fonamental mentre el relat oficial continua parlant de llibertat genera una dissonància tan gran que només es pot digerir amb humor negre. Dalsy per a la tos, Delsi per al poder, i Nicolásito assegurant que tot queda “en família”.

Però darrere del sarcasme hi ha una qüestió molt seriosa: on és l’oposició en tot això?. Perquè l’oposició veneçolana, que durant anys havia estat presentada com l’alternativa legítima, queda de sobte desplaçada, marginada, gairebé decorativa. No és consultada, no és integrada, no és reconeguda com a interlocutor real. És, en el millor dels casos, tolerada com a element narratiu per al consum exterior.

Això explica reaccions que, des de fora, poden semblar exagerades o fins i tot patètiques, però que des de dins són profundament humanes. L’oferta de Corina Machado de compartir el Premi Nobel de la Pau amb Donald Trump no és un càlcul racional. És un gest desesperat. És el crit d’algú que veu com el relat se li escapa de les mans i intenta, com pot, tornar a entrar en escena.

Que l’Acadèmia Nobel hagi hagut de posar ordre en aquesta situació ja és, en si mateix, un símptoma del moment grotesc que vivim. La diplomàcia convertida en performance, la política internacional reduïda a gestos simbòlics sense contingut real, i la democràcia utilitzada com a decorat.

Mentrestant, un detall passa gairebé de puntetes però és fonamental: els dies previs a tot això, Maduro es reuneix amb un emissari xinès i parla amb Trump. Aquest fet, que en qualsevol altre context hauria generat titulars enormes, aquí queda diluït entre el soroll. Però és un detall que pesa. Perquè introdueix una possibilitat inquietant: i si no estem davant d’un col·lapse, sinó d’una renegociació?

I si no hi ha hagut un cop extern que ha enderrocat un règim, sinó un acord tàcit per redistribuir el control? I si el que s’ha fet no és eliminar el poder existent, sinó fer-lo compatible amb nous interessos? I si, en lloc d’una transició democràtica, estem veient una transició de gestors?

Aquesta hipòtesi no és extravagant. Al contrari. En un món multipolar, amb grans potències competint però també pactant, aquest tipus de solucions híbrides són cada vegada més freqüents. No cal que caigui un règim si pot seguir funcionant sota una altra supervisió. No cal que hi hagi eleccions si l’estabilitat i els recursos estan garantits.

I aquí és on Veneçuela deixa de ser una excepció i passa a ser un cas d’estudi. Un exemple de com el neocolonialisme contemporani no necessita uniformes ni ocupacions visibles. Li n’hi ha prou amb acords, silencis i velocitats sospitoses.

Tot això passa, a més, amb una reacció russa sorprenentment tèbia, gairebé teatral. Unes declaracions de cara a la galeria, però cap moviment real que indiqui una confrontació seriosa. I això, lluny de tranquil·litzar, obre encara més interrogants. Perquè quan els aliats “indignats” no actuen, potser és perquè ja sabien què passaria.

Aquesta acumulació de senyals —la velocitat, la continuïtat del cercle de poder, el riure davant les eleccions, la marginalització de l’oposició, els contactes previs amb grans potències— construeix una imatge que costa d’encaixar amb el relat oficial de salvació democràtica.

I és aquí, just aquí, on el text ha de fer una pausa conceptual. Perquè abans de llençar hipòtesis a l’aire, cal ampliar el focus. Cal mirar qui mou fils, quines estructures ideològiques i econòmiques donen cobertura a aquestes decisions, i per què determinades estratègies es repeteixen amb tanta coherència.

Això ens porta directament a l’entorn intel·lectual, polític i econòmic que acompanya Donald Trump. No només a ell com a persona, sinó al sistema de pensament que el sosté.

Capítol 7) Ataca, nega-ho tot i declara victòria: manuals, mestres i gent molt ben finançada

Arribats a aquest punt, convé desactivar una idea còmoda però profundament equivocada: que tot el que envolta Donald Trump és improvisació, excés, intuïció desbocada o simple incompetència. Aquesta lectura tranquil·litza, perquè converteix el problema en una qüestió de caràcter individual. Però és una lectura incompleta. I, per tant, perillosa.

Perquè darrere del soroll hi ha mètode. Darrere de l’exageració hi ha escola. Darrere del gest aparentment absurd, sovint hi ha manual.

Aquí és on entra en escena Roy Cohn. No com una figura anecdòtica del passat, sinó com una clau interpretativa. Cohn no va ser només l’advocat de Trump. Va ser el seu mentor. El seu entrenador moral —si és que aquesta expressió es pot fer

servir sense riure—. I, sobretot, va ser qui li va transmetre una manera concreta d’entendre el poder, el conflicte i la veritat.

Les tres premisses que Cohn va inculcar a Trump són tan simples com devastadores: ataca, nega-ho tot i declara victòria passi el que passi.

No són consells retòrics. Són una forma de vida política. Atacar significa no deixar respirar l’adversari, no permetre que la crítica s’assenti, no donar mai el primer pas enrere. Negar-ho tot significa desconnectar completament els fets del relat, convertir la veritat en una qüestió de força narrativa, no de proves. I declarar victòria, fins i tot en la derrota, significa controlar la percepció, no el resultat.

Aquest esquema explica molt millor que qualsevol diagnòstic superficial per què Trump pot dir una cosa al matí, la contrària a la tarda i una tercera encara més extrema a la nit sense sentir cap contradicció interna. No hi ha contradicció si no reconeixes cap marc extern que et limiti.

Roy Cohn, paradoxalment, era homosexual, va morir de sida i va ser abandonat per Trump quan va deixar de ser útil. Aquesta dada no és un detall morbós. És una lliçó política. Perquè mostra fins a quin punt la lleialtat, en aquest univers, no és moral ni ideològica: és funcional. Quan ja no serveixes, desapareixes. I això explica molt bé com funcionen després les relacions amb aliats, opositors i fins i tot estats sencers.

Però Cohn no és l’única peça. El món que envolta Trump no és només personal, és estructural. És un ecosistema dens de fundacions, think tanks, lobbies i grups de pressió que fa dècades que treballen una idea molt concreta: desmantellar qualsevol forma de regulació col·lectiva i tornar a un món de poder cru, jeràrquic i unilateral.

Aquí apareixen actors com The Heritage Foundation, no com una conspiració amagada, sinó com una institució perfectament visible, amb documents públics, pressupostos enormes i una influència real en l’elaboració de polítiques. El famós Project 2025 no és una fantasia: és un manual. Un full de ruta per ocupar l’Estat, buidar-lo des de dins i posar-lo al servei d’una agenda ideològica molt concreta.

Al costat de Heritage hi ha altres centres de pensament, fundacions i xarxes de finançament que connecten interessos econòmics molt específics: el complex militar-industrial, les grans empreses d’armes, el petroli, el gas, el tabac. Actors que no necessiten democràcies fortes, sinó estats dòcils, previsibles i disposats a prioritzar seguretat, ordre i negoci per sobre de drets, garanties i processos.

Això no és conspiració. És comptabilitat. Els diners deixen rastre. Els documents existeixen. Els vincles són públics.

I aquí cal afegir una altra figura clau: Steve Bannon. Exassessor de Trump, ideòleg del caos controlat, promotor d’una guerra cultural permanent. Bannon no

amagava el seu objectiu: destruir el sistema liberal des de dins. No reformar-lo. No millorar-lo. Fer-lo col·lapsar.

La seva relació amb Cambridge Analytica i l’escàndol de manipulació de dades no és una anècdota tecnològica. És una mostra de com es pot intervenir emocionalment en societats senceres, amplificar fractures, polaritzar debats i fabricar consensos artificials. El Brexit no s’entén sense aquest context. I Europa tampoc.

Aquí el cercle es tanca: fragmentar Europa, afeblir les institucions multilaterals, reforçar nacionalismes agressius i buidar la idea mateixa de cooperació no és un efecte secundari. És un objectiu.

I quan aquest objectiu es combina amb una política exterior agressiva, unilateral i desacomplexada, el resultat és el que estem veient: un món on els pactes es fan entre potències, no entre pobles; on la democràcia és un recurs retòric, no una pràctica exigida; i on els països més febles es converteixen en taulers d’experimentació.

Veneçuela encaixa perfectament en aquest esquema. No com a error, sinó com a cas pràctic. Un país amb recursos, aliances incòmodes i una població exhausta és el lloc ideal per aplicar una solució “eficient”: estabilitat sense democràcia, control sense soroll, canvi de gestors sense canvi de sistema.

I aquí és on tot això comença a connectar amb una altra absència clamorosa: on és la comunitat internacional?. On són les institucions que, amb tots els seus defectes, havien de posar límits, mediar, frenar excessos? On és l’ONU? On és el multilateralisme?

La resposta és incòmoda: està sent deliberadament apartat. Perquè en un món de pactes entre forts, les institucions comunes molesten. Són lentes, són imperfectes i posen preguntes que ningú vol respondre.

Això ens porta directament al següent capítol. Perquè si el mètode és aquest, si els manuals existeixen i els actors estan ben finançats, cal preguntar-se què passa amb allò que havia de servir de contrapès. I per què sembla que ja no compta.

Capítol 8) Multilateralisme, ONU i el silenci incòmode de les institucions que ja no manen

Durant dècades, el multilateralisme va funcionar com una mena d’escenografia imperfecta però necessària. Ningú amb dos dits de front pensava que la ONU fos un govern mundial ni un garant absolut de justícia. Però sí que complia una funció molt concreta i molt important: marcava límits simbòlics. Posava frens. Obligava a justificar-se. Forçava els actors poderosos a passar, com a mínim, per un ritual de legitimitat.

Era, per dir-ho sense romanticisme, un teatre. Però un teatre on no tot era possible sense donar explicacions.

Aquest teatre tenia defectes enormes. Un Consell de Seguretat profundament injust, amb vetos heretats d’una altra època. Una Assemblea General

desproporcionada, més declarativa que executiva. Resolucions que s’aprovaven i s’ignoraven amb la mateixa facilitat. Però tot i així, hi havia una cosa que comptava: l’existència d’un espai comú on els conflictes es verbalitzaven abans de traduir-se, directament, en imposició.

El que estem veient ara és una cosa diferent. No és una crisi del multilateralisme. És una decisió conscient de saltar-se’l.

En el cas de Veneçuela això és especialment evident. No hi ha hagut un paper central de la ONU. No hi ha hagut un procés multilateral seriós. No hi ha hagut una arquitectura institucional que ordeni la transició, la supervisi o la legitimi. El que hi ha hagut és una successió de decisions executives, ràpides, opaques i justificades a posteriori amb un discurs moral genèric.

I això no és un error de procediment. És una manera de fer.

Donald Trump mai no ha amagat la seva desconfiança cap a les institucions multilaterals. Al contrari: les ha presentat sistemàticament com a obstacles, com a espais ineficients, com a pèrdues de temps. En la seva lògica, negociar amb molts és una feblesa; imposar des de la força és una virtut. El multilateralisme no només no li interessa: li molesta.

Però el problema no és només Trump. El problema és que aquesta actitud encaixa cada vegada millor amb un món on les grans potències prefereixen parlar entre elles, en cercles reduïts, sense testimonis incòmodes. Un món on els pactes no es fan a la llum pública, sinó en converses bilaterals, trucades privades i reunions que mai no generen acta.

Aquí és on la comparació històrica es torna inevitable. La ONU comença a recordar massa la Societat de Nacions que es va intentar construir després de la Primera Guerra Mundial. No va morir perquè fos una mala idea, sinó perquè les grans potències van decidir ignorar-la quan deixava de servir als seus interessos. Va quedar buida abans de desaparèixer formalment. Exactament el que està passant ara.

Quan una institució deixa de ser rellevant, no ho fa amb un comunicat oficial. Ho fa amb silencis. Amb absències. Amb decisions que es prenen fora i després s’anuncien com a fets consumats. I això és el que estem veient: la ONU no és derrotada, és ignorada.

Aquest buit institucional té conseqüències molt concretes. Quan no hi ha un marc multilateral fort, els conflictes no desapareixen: es privatitzen. Es gestionen com a transaccions. Es negocien com si fossin contractes. I en aquest context, la democràcia deixa de ser un principi i passa a ser una variable negociable.

A Veneçuela, això es tradueix en una situació perversa: el discurs parla de llibertat i transició, però l’arquitectura real del poder es redefineix sense processos col·lectius, sense observadors independents i sense mecanismes de rendició de comptes. Tot queda en mans de qui té més capacitat de pressió.

I aquí cal dir una cosa incòmoda: a Rússia i a la Xina tampoc els molesta aquest escenari. Un món sense multilateralisme fort és un món on les potències negocien

zones d’influència amb més llibertat. On les contradiccions ideològiques es poden aparcar si hi ha interessos comuns. On els principis serveixen mentre no destorbin.

Per això la resposta russa al que ha passat a Veneçuela ha estat tan mesurada, tan retòrica, tan poc operativa. I per això la Xina apareix com un actor silenciós però present, parlant amb tothom, assegurant-se que el que és essencial —estabilitat i recursos— no es vegi amenaçat.

Aquest és el món que emergeix quan el multilateralisme es retira: un món de repartiments, no de normes. Un món on els estats petits no tenen veu pròpia, sinó valor estratègic. Un món on la sobirania es mesura en funció de la utilitat.

I aquí és on Europa entra en escena d’una manera incòmoda. Perquè Europa és, paradoxalment, la gran defensora retòrica del multilateralisme… i alhora una de les seves víctimes principals quan aquest s’ensorra. Europa necessita normes, institucions i processos perquè la seva força no és la imposició directa, sinó la coordinació. Sense multilateralisme, Europa queda exposada.

Aquest capítol no és, doncs, una digressió institucional. És una advertència. Si el món passa de regles compartides a pactes entre forts, Europa no pot permetre’s continuar fragmentada. Perquè en un món de tractes bilaterals, els blocs desunits no negocien: accepten.

I amb això, el text fa un gir natural. Perquè si el multilateralisme s’afebleix, si Veneçuela esdevé un cas de gestió neocolonial i si els grans actors es reparteixen el tauler, la pregunta ja no és només què passa allà fora. La pregunta és què passa aquí.

A Europa.

I aquí és on comencem a parlar, sense embuts, d’un tema que fins fa poc semblava marginal, gairebé utòpic, fins i tot ridícul per a alguns: els Estats Units d’Europa.

Veneçuela, Groenlàndia, Cuba, l’Iran i els Estats Units d’Europa (I)

Referencias (ISO 690)

AL JAZEERA. Trump says US role in Venezuela could last for years. Al Jazeera, 08 ene. 2026. Disponible en: https://www.aljazeera.com/news/2026/1/8/trump-says-us-could-run-venezuela-for-years-report Al Jazeera

BLANCO, Magdalena Del Valle. EE.UU. dice en la ONU que no busca ocupar Venezuela tras captura de Maduro. Bloomberg, 05 ene. 2026. Disponible en: https://es-us.finanzas.yahoo.com/noticias/ee-uu-onu-busca-ocupar-175621872.html Yahoo Finanzas

CADWALLADR, Carole; GRAHAM-HARRISON, Emma. Revealed: 50 million Facebook profiles harvested for Cambridge Analytica in major data breach. The Guardian, 17 mar. 2018. Reuters

CENTER FOR RESPONSIVE POLITICS (OpenSecrets). Industry influence and political donations. Washington, D.C.: Center for Responsive Politics. Reuters

CORONIL, Fernando. The magical state: nature, money, and modernity in Venezuela. Chicago: University of Chicago Press, 1997. ISBN 978-0-226-11602-3.

EL PAÍS. Últimas noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 8 de enero de 2026. El País, 08 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-08/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 5 de enero de 2026. El País, 05 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-05/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 6 de enero de 2026. El País, 06 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-06/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EUROPEAN COMMISSION. Eurobarometer surveys. Brussels: European Union.

GALTUNG, Johan. Peace by peaceful means: peace and conflict, development and civilization. Oslo: International Peace Research Institute, 1996. ISBN 978-0-7619-5375-7.

HABERMAS, Jürgen. The divided West. Cambridge: Polity Press, 2006. ISBN 978-0-7456-3377-5.

KEOHANE, Robert O. After hegemony: cooperation and discord in the world political economy. Princeton: Princeton University Press, 2005. ISBN 978-0-691-12646-6.

KLEIN, Naomi. The shock doctrine: the rise of disaster capitalism. New York: Picador, 2008. ISBN 978-0-8050-8698-3.

LEVITSKY, Steven; ZIBLATT, Daniel. How democracies die. New York: Crown Publishing Group, 2018. ISBN 978-1-5247-6293-3.

MADURO, Nicolás; FLORES, Cilia. Nicolás Maduro tells US court he was ‘kidnapped’ and is innocent. Financial Times, 05 ene. 2026. Disponible en: https://www.ft.com/content/2a914748-490e-4275-99fe-342cb5f83e82 Financial Times

MAQUIAVEL·LI, Nicolau. El Príncep. Diverses edicions modernes.

MAZOWER, Mark. Governing the world: the history of an idea. New York: Penguin Press, 2012. ISBN 978-1-59420-470-6.

MEARSHEIMER, John J. The tragedy of great power politics. New York: W. W. Norton & Company, 2014. ISBN 978-0-393-34791-0.

MORGENTHAU, Hans J. Politics among nations: the struggle for power and peace. 7th ed. New York: McGraw-Hill, 2006. ISBN 978-0-07-289539-9.

REUTERS. US flexes air power in Maduro extraction mission. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters

REUTERS. US seizes Russian-flagged tanker, another tied to Venezuela as Trump widens oil push. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters

SORIANO CALDENTEY, J. La revolución de las tecnologías de la información y la comunicación, y las tácticas y discursos extremistas: la estrategia de The Movement. Extrema derecha, redes sociales, inteligencia artificial, ética, e influencia transnacional. Tesis (TFG). Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2024. Disponible en: https://hdl.handle.net/10609/150074

THE HERITAGE FOUNDATION. Mandate for leadership. Washington, D.C.: The Heritage Foundation.

THE HERITAGE FOUNDATION. Project 2025: Presidential Transition Project. Washington, D.C., 2023.

UNITED NATIONS. Charter of the United Nations. San Francisco, 1945.

El aprendiz (The Apprentice). Direcció: Ali Abbasi. Dinamarca / Estats Units, 2024. Disponible a Filmin.

WOODWARD, Bob. Fear: Trump in the White House. New York: Simon & Schuster, 2018. ISBN 978-1-5011-7742-9.