Senyals d’un canvi global, neocolonialisme i la curiosa capacitat europea de fer una sesta dins el Titànic.

I) Cotxes sense sisena i diaris a primera hora.

8 de gener. Comencem l’any arrencant el cotxe directament en sisena. I si el cotxe no té sisena, forcem la cinquena i gairebé cremem el motor. No és una metàfora especialment subtil, però és exacta: tot va massa ràpid, tot vibra, tot sembla a punt de saltar pels aires, i la sensació general és que si aixeques el peu de l’accelerador dos segons, el món et passa per sobre. I malgrat tot —i aquí ve la gran paradoxa—, a Europa tot continua funcionant amb una normalitat gairebé ofensiva. Ofensiva no perquè viure relativament bé sigui un pecat, sinó perquè aquesta normalitat conviu, sense massa conflicte intern, amb senyals cada vegada més clars que el context global s’està deteriorant a una velocitat que no encaixa amb la nostra tranquil·litat quotidiana.

Seguim anant a treballar, els que en tenen, i queixant-nos de la feina, sovint amb tota la raó del món. Seguim parlant del preu de l’habitatge com si fos un fenomen natural, inevitable, com la pluja o el vent, i seguim pagant hipoteques o lloguers impossibles amb una barreja de resignació i cansament. Ens apuntem al gimnàs per desconnectar, parlem de menjar saludable mentre mirem ofertes, discutim per Twitter o Instagram amb desconeguts o amb familiars que coneixem massa bé.

I, al mateix temps, tenim llum quan premem un interruptor, calefacció quan fa fred, aigua calenta sense preguntar-nos d’on surt, supermercats plens fins i tot quan ens queixem dels preus, restaurants oberts, terrasses ocupades i peix al plat —tenim garropa, fins i tot— com si això fos una unitat de mesura del benestar. I, sobretot, tenim sofà.

El sofà europeu és una peça clau d’aquest moment històric. No com a moble, sinó com a actitud. Des del sofà ens indignem, ens preocupem, ens informem i comentem guerres, cops d’estat, sancions i amenaces globals amb una manta a sobre. No perquè siguem frívols, sinó perquè el confort genera una anestèsia suau, persistent, que no elimina la por ni la inquietud, però les manté sota control.

Ens preocupa el que passa fora, sí. Però no prou com per alterar gaire cosa dins. I és exactament aquí, en aquesta combinació de lucidesa informativa i comoditat material, on comença el problema real que travessa tot aquest text.

Capítol 2) Psiquiatres, diagnòstics i gent amb botons nuclears

Si en aquest punt del text apareix de sobte la paraula psiquiatra, no és per fer cap acudit fàcil ni per frivolitzar la salut mental. Tampoc és una metàfora decorativa. Apareix perquè, quan parlem de poder polític extrem, de decisions que afecten milions de persones i de capacitat real de desencadenar conflictes globals, el factor psicològic deixa de ser anecdòtic i passa a ser estructural.

Dit d’una altra manera: quan una persona té a les mans palanques de poder que poden alterar l’ordre mundial, el seu estat mental, el seu caràcter, les seves obsessions i les seves ferides no resoltes ja no són “coses privades”. Són una qüestió de seguretat internacional.

Per això, quan em pregunto si una pàgina bastaria per fer un diagnòstic preliminar de Donald Trump, no ho faig en clau de burla. Ho faig en clau de risc. Perquè Trump no és només un president amb opinions extravagants; és algú que ha convertit determinats trets de personalitat —narcisisme extrem, impulsivitat, necessitat constant d’afirmació, intolerància a la crítica, confusió entre força i dominació— en mètode de govern.

I aquí cal aturar-se un moment, perquè aquest punt sovint es malentén. No estic dient que Trump estigui “boig” en un sentit clínic simplista. Estic dient una cosa molt més concreta i, probablement, més inquietant: que no hi ha cap mecanisme visible de contenció interna. No hi ha autocrítica. No hi ha revisió. No hi ha distància entre impuls i decisió. I quan això es combina amb poder executiu, amb control militar i amb accés a armament nuclear, el resultat no és anecdòtic: és perillós.

Aquí és on la metàfora del psiquiatra deixa de ser metàfora. En qualsevol sistema mínimament funcional, una persona amb aquest nivell de poder hauria d’estar envoltada de contrapesos institucionals, assessors capaços de dir “no”, i una cultura política que penalitzés l’excés. El problema és que, en el cas de Trump, aquestes barreres s’han anat erosionant deliberadament. El conflicte no es corregeix: s’externalitza. La frustració no es gestiona: es projecta. La por no s’analitza: es converteix en amenaça.

El botó nuclear, però també tots els altres botons simbòlics: sancions, aranzels, amenaces, moviments militars, reconeixements diplomàtics o retirades sobtades. Botons que no funcionen amb un sistema binari simple, sinó que desencadenen cadenes complexes d’efectes. Quan aquests botons estan en mans d’algú que confon força amb soroll i lideratge amb imposició, el sistema sencer entra en tensió.

Aquest és el motiu pel qual aquest capítol és aquí. No perquè ens agradi analitzar personalitats, sinó perquè la política internacional contemporània està cada vegada més personalitzada, menys institucionalitzada i més dependent dels estats d’ànim de líders concrets. I això, històricament, mai ha acabat gaire bé.

Hi ha, a més, una altra capa que no es pot ignorar. Trump és producte —i alhora accelerador— d’un model ultraneoliberal que ha normalitzat una idea molt concreta: la responsabilitat individual absoluta i l’absència de responsabilitat col·lectiva. En aquest model, si tens problemes, és culpa teva. Si emmalalteixes, t’ho has de pagar. Si caus, ningú no et recull. No és casualitat que als Estats Units no existeixi una sanitat pública universal com a dret garantit. No és un detall. És una expressió ideològica profunda.

I aquí la ironia és gairebé cruel: un sistema que nega cures, suport i reparació a gran part de la seva població és el mateix que posa en mans d’una sola persona un

poder destructiu colossal. Un sistema que considera la teràpia un luxe individual és el mateix que confia l’estabilitat global a la voluntat d’un líder que mai no ha mostrat interès a revisar-se a si mateix.

Aquesta contradicció no és menor. Té conseqüències. Quan la política interior es construeix sobre l’abandonament, la política exterior tendeix a construir-se sobre la força. Quan no hi ha xarxes de seguretat socials, es busquen xarxes de dominació globals. Quan el conflicte intern no es resol, s’exporta.

Per això Trump amenaça, provoca, gira el volant bruscament i després mira qui frena. No perquè sigui una estratègia brillant en el sentit clàssic, sinó perquè és coherent amb una psicologia determinada i amb un entorn ideològic que la valida. Aquí la famosa “estratègia del boig” no és només una tàctica diplomàtica heretada de la Guerra Freda; és una forma de ser elevada a doctrina.

I aquí és on tot això comença a connectar amb la resta del text. Perquè quan aquest tipus de lideratge entra en joc, el multilateralisme es debilita, les institucions es buiden, els aliats es converteixen en subordinats i els conflictes latents es reactiven. I, en aquest context, països com Veneçuela deixen de ser “casos aïllats” i passen a ser peces en un tauler molt més gran.

Però encara no hi entrem del tot. Encara no. Abans cal entendre una altra cosa: aquest tipus de lideratge no apareix del no-res. Té mestres, té antecedents, té manuals. I aquí és on apareixen personatges i estratègies que expliquen per què el soroll no és improvisació, sinó mètode.

Capítol 3) Tirar pedres fora de casa mentre el saló s’inunda

Hi ha una idea molt antiga en política que, de tan antiga, sovint ni tan sols es verbalitza. No surt als manuals oficials, però travessa segles de poder, monarquies, imperis, dictadures i democràcies tensionades. És una idea simple, gairebé primitiva, però extraordinàriament efectiva: quan les coses no van bé a casa, convé que passin coses fora.

No és una teoria conspirativa. No és una lectura malintencionada. És història política comparada. I, sobretot, és psicologia col·lectiva aplicada al poder. Quan el saló s’inunda, quan l’aigua puja pels turmells i comença a fer mal olor, hi ha dues opcions: posar-se a arreglar les canonades o obrir la finestra i començar a tirar pedres al carrer perquè tothom miri cap enfora.

Aquesta estratègia no només desvia l’atenció. Reordena les emocions. Substitueix la frustració interna per una amenaça externa. Canvia la pregunta incòmoda —“què està fallant aquí?”— per una de molt més còmoda —“qui ens està atacant?”. I, de cop, el caos interior adquireix sentit, direcció i, fins i tot, una certa èpica.

Aquesta lògica no és nova. Al segle XVII i XVIII, molts reis europeus ja la feien servir amb una naturalitat sorprenent. Quan les collites fallaven, quan els impostos asfixiaven, quan el descontentament popular començava a fer soroll, la solució no era reformar l’Estat, sinó anar a la guerra. Una guerra llunyana, si podia ser. Una guerra que permetés parlar de glòria, de defensa de la pàtria, de sacrifici

necessari. El conflicte extern funcionava com un anestèsic col·lectiu: dolorós, sí, però orientat.

Amb el temps, aquesta estratègia s’ha refinat, s’ha modernitzat i s’ha vestit amb discursos més sofisticats. Però el mecanisme de fons és el mateix. I un dels exemples més clars, més pedagògics i més incòmodes del segle XX és el de la dictadura argentina i la guerra de les Malvines.

A principis dels anys vuitanta, el règim militar argentí estava profundament erosionat. La repressió havia deixat una ferida immensa, l’economia feia aigües, la legitimitat interna era pràcticament nul·la i el malestar social era cada vegada més difícil de contenir. Davant d’aquest escenari, la junta no va optar per una transició ordenada ni per una obertura política. Va optar per una fugida cap endavant: la invasió d’un territori sota control britànic.

La decisió no era irracional. Era desesperada. I, des del punt de vista de la lògica del poder, tenia una coherència interna perversa: un enemic extern fort, una causa nacionalista clara, un relat de recuperació de sobirania i la possibilitat de convertir una crisi interna en una gesta patriòtica. Durant unes setmanes, va funcionar. Les places es van omplir, les banderes van aparèixer als balcons, el règim va respirar.

El problema és que la realitat, tard o d’hora, sempre entra a escena. La guerra es va perdre. I amb la derrota no només va caure una operació militar, sinó tot el relat que la sostenia. El conflicte extern, lluny de salvar el règim, va accelerar la seva caiguda. Quan tires pedres fora de casa per tapar les esquerdes de dins, el risc és que algú acabi mirant cap a dins amb encara més atenció.

Aquest episodi no és una anècdota històrica. És un advertiment. I és especialment rellevant avui, perquè el patró es repeteix, amb altres formes, altres actors i altres escenaris, però amb la mateixa lògica de fons.

Quan mirem el comportament recent dels Estats Units, i en particular de Donald Trump, aquesta estratègia apareix amb una claredat inquietant. Quan la política interna es complica, quan les tensions socials augmenten, quan les desigualtats es fan evidents, quan hi ha protestes, redades massives, morts en operatius policials o debats cada vegada més oberts sobre autoritarisme, el soroll exterior s’intensifica.

Amenaces a Europa. Amenaces a Colòmbia. Amenaces a Cuba. Amenaces a l’Iran. Amenaces a Mèxic.

No totes alhora amb la mateixa intensitat, no sempre amb el mateix objectiu, però sí amb un patró recognoscible: ocupar l’espai mediàtic, saturar l’agenda, convertir la política internacional en un escenari permanent de tensió. D’aquesta manera, la conversa domèstica queda desplaçada. El focus es mou. La pregunta deixa de ser “què està passant aquí dins?” i passa a ser “què ens volen fer a fora?”.

I aquí és important subratllar una cosa: això no és necessàriament una estratègia conscient en tots els seus detalls. No cal imaginar una ment maquiavèl·lica que ho calculi tot amb precisió quirúrgica. Sovint és una combinació de caràcter, instint polític i entorn ideològic. Però el resultat és el mateix: l’externalització del conflicte intern.

Aquest mecanisme explica per què determinades accions aparentment desmesurades —amenaces d’annexió, declaracions provocadores, gestos diplomàtics bruscos— no són simples excentricitats. Són respostes funcionals dins d’una lògica de poder que prefereix el conflicte extern al desgast intern.

I és aquí on el capítol anterior i aquest comencen a encaixar del tot. Un lideratge marcat per la impulsivitat, per la necessitat de dominació i per l’absència de contenció psicològica troba en aquesta estratègia un terreny perfecte. Tirar pedres fora no només distreu: reafirma l’ego, reforça la imatge de força i converteix qualsevol crítica interna en una qüestió de “deslleialtat”.

Però, com passa sempre, hi ha un límit. I aquest límit no el posa la retòrica, sinó la realitat. Els conflictes externs tenen costos. Generen reaccions. Mouen peces que no sempre es poden controlar. I quan aquestes peces inclouen països, aliances militars, recursos estratègics i poblacions senceres, el joc deixa de ser simbòlic.

És en aquest punt on Veneçuela deixa de ser un “cas llatinoamericà” i passa a ser una peça clau d’un tauler molt més ampli. Perquè Veneçuela no és només un país en crisi política. És energia, és aliances, és Rússia, és la Xina, és petroli, és control regional. I quan el poder decideix tirar pedres fora de casa, no tria qualsevol finestra.

Però abans d’entrar de ple en Veneçuela, cal fer una última parada. Perquè en aquesta estratègia de soroll, d’amenaces i de moviments bruscos, hi ha una dimensió que encara no hem explorat prou: què passa dins mentre tot això passa fora. Què passa amb la política interna, amb la repressió, amb les redades, amb les morts que no ocupen titulars globals perquè el focus està en una altra banda.

Capítol 4) Redades, una mort i la política domèstica que ningú vol mirar

Mentre es tiren pedres fora de casa, a dins passen coses. I no passen en silenci, però sí amb menys volum mediàtic, amb menys èpica, amb menys relat heroic. Són coses incòmodes, difícils de convertir en discurs, perquè no apel·len a l’orgull nacional ni a l’amenaça externa, sinó a una realitat molt més crua: la gestió del poder sobre els cossos.

Als Estats Units, mentre el focus informatiu es concentra en amenaces, declaracions explosives i moviments geopolítics, el dia a dia continua marcat per redades massives de l’ICE, per una política migratòria cada vegada més dura i per una lògica de seguretat que difumina línies molt perilloses. I en aquest context, mor una dona durant un operatiu, justificat oficialment com a “autodefensa”.

No entrarem aquí en detalls judicials, perquè aquest no és un article de successos. El que importa no és només el cas concret, sinó el patró. Quan una mort es produeix en aquest context i queda ràpidament absorbida pel soroll

general, el missatge implícit és clar: hi ha vides que no mereixen una pausa llarga. Hi ha morts que no interrompen l’agenda.

I això és polític. Profundament polític.

Perquè mentre aquestes morts passen, mentre les redades continuen, mentre es normalitza una presència coercitiva constant sobre determinats col·lectius, el relat dominant no mira cap aquí. Mira cap a fora. Mira cap a l’enemic. Mira cap al conflicte global. I així, la política domèstica es desdibuixa, es fragmenta, es converteix en una successió de fets aïllats que mai no arriben a formar una imatge completa.

Aquest mecanisme no és nou, però és especialment efectiu en un ecosistema mediàtic saturat. La indignació té límits d’atenció. No pot sostenir dues crisis alhora amb la mateixa intensitat. I quan el poder entén això, prioritza quina crisi vol que miris.

Així, el debat sobre l’autoritarisme creix, però ho fa de manera difusa, dispersa, sovint desacreditada com a exageració o com a propaganda ideològica. Es parla de Trump com d’un personatge extravagant, imprevisible, fins i tot còmic en ocasions. Però aquesta lectura superficial amaga una qüestió molt més seriosa: l’enduriment progressiu de l’exercici del poder a dins, justificat per una narrativa de seguretat permanent.

I aquí tornem a la idea central del capítol anterior. Quan la política interna es torna incòmoda, quan la gestió quotidiana del conflicte social genera desgast, el focus extern no només distreu, sinó que legitima. Permet dir: “no és el moment”, “hi ha coses més importants”, “el país està amenaçat”. I així, qualsevol crítica interna pot ser presentada com a irresponsable, antipatriòtica o simplement inoportuna.

Aquesta dinàmica té un efecte corrosiu. No destrueix la democràcia de cop. La va desgastant. La va buidant de contingut. Les formes es mantenen, les eleccions continuen, els discursos es pronuncien, però el marge real de dissidència es redueix. I això no passa només als Estats Units. És un patró que es replica, amb variacions, en molts contextos.

La diferència és que, en el cas dels Estats Units, aquest procés té una dimensió global. Perquè el que passa a dins no es queda a dins. Les decisions preses en aquest clima —amb una política interna tensada, amb morts que no ocupen titulars, amb col·lectius sotmesos a una pressió constant— es projecten cap a fora. I ho fan amb una barreja de pressa, desconnexió emocional i necessitat de control.

És en aquest context que determinades accions de política exterior adquireixen un sentit diferent. No són només moviments estratègics fredament calculats. Són també extensions d’una lògica interna que ja ha assumit que la força és una eina legítima per gestionar el conflicte. Quan la força es normalitza a casa, exportar-la és gairebé natural.

Per això, quan veiem com es parla de Veneçuela, de Cuba, de l’Iran o fins i tot d’aliats europeus, no ho podem separar del que passa simultàniament dins dels

Estats Units. No són compartiments estancs. Són vasos comunicants. El mateix impuls que permet redades massives i morts ràpidament justificades és el que permet amenaces, sancions i intervencions sense massa escrúpols.

I aquí apareix un element clau que connecta amb el capítol següent: la doble moral del discurs democràtic. Com es pot parlar amb solemnitat de llibertat, de drets humans i de transicions democràtiques a fora, mentre a dins es normalitza una política que genera por, exclusió i morts invisibles?

Aquesta pregunta no és retòrica. És incòmoda. I és precisament per això que sovint queda sense resposta. Perquè respondre-la obligaria a mirar el saló inundat, no només a tirar pedres per la finestra.

I és aquí on el focus torna, inevitablement, a Veneçuela. Perquè Veneçuela apareix en el relat com una promesa de “correcció moral”, de restauració democràtica, de gest just. Però quan es mira amb atenció el context, tant extern com intern, aquesta promesa comença a esquerdar-se.

Abans d’entrar en els detalls concrets del cas veneçolà, cal fer un pas més. Cal mirar els antecedents immediats, el relat construït, les expectatives generades i la manera com, en qüestió d’hores, tot això es transforma en una altra cosa.

Capítol 5) Veneçuela, el guió caritatiu i el gir que ningú va votar

Durant unes hores —potser uns dies—, el relat va funcionar. I va funcionar perquè estava ben escrit, perquè connectava amb desitjos profunds i perquè encaixava perfectament amb una necessitat col·lectiva molt concreta: creure que, aquesta vegada sí, les coses s’arreglarien “com toca”.

El guió era aparentment impecable. El president dels Estats Units captura el dictador Nicolás Maduro, se l’endú al seu país per jutjar-lo, posa fi a un règim autoritari i obre la porta a una transició democràtica. Un relat gairebé pedagògic, amb una moral clara, fàcil d’explicar, fàcil de consumir, fàcil de compartir. El tipus de relat que permet dir: “Veus? Al final, el bé s’imposa”.

Aquest relat, però, tenia una característica molt concreta: no passava per cap institució multilateral, no passava per l’ONU, no passava per un debat seriós al Congrés nord-americà i no passava tampoc per un procés acordat amb actors regionals. Era un relat directe, executiu, ràpid. Un relat d’eficàcia aparent.

I durant aquell primer moment, molta gent —dins i fora de Veneçuela— va voler creure-hi. Per cansament, per desesperació, per necessitat emocional. Després de tants anys de repressió, corrupció, pobresa i exili, la idea d’un tall net, d’una operació quirúrgica que posés fi a tot plegat, resultava gairebé irresistible.

El problema no és voler creure. El problema és el que passa després.

Perquè gairebé sense temps per pair el primer impacte, el guió comença a canviar. I no ho fa de manera gradual, ni transparent, ni debatuda. Ho fa de cop. Primer, els Estats Units rebutgen l’oposició com a substituta del govern. Després, permeten —o directament avalen— que la vicepresidència del règim es quedi al capdavant

del poder de manera indefinida. I, simultàniament, es produeix un moviment clau que gairebé passa desapercebut entre tant soroll: el control efectiu de les reserves de petroli canvia de mans.

Aquí és on el relat caritatiu comença a esquerdar-se seriosament. Perquè una cosa és intervenir per facilitar una transició democràtica, i una altra de molt diferent és reordenar el poder intern sense consultar ningú i assegurar-se, de pas, els recursos estratègics. El discurs continua parlant de llibertat, però la pràctica comença a parlar de gestió.

I aquest desajust no és menor. És el tipus de desajust que, quan es mira amb una mica de distància, recorda massa altres episodis de la història contemporània, aquells que després s’han acabat etiquetant —amb certa hipocresia— com a “errors”.

Mentre tot això passa, els titulars dels dies següents no apunten cap canvi real. No hi ha calendari electoral clar. No hi ha cap anunci ferm de procés constituent. No hi ha cap senyal que indiqui que la sobirania política del país estigui sent retornada als seus ciutadans. El que hi ha és una continuïtat estranya, amb cares lleugerament diferents, però amb la mateixa arquitectura de poder.

És en aquest context que la reacció de l’oposició es torna cada vegada més desesperada. Corina Machado arriba a oferir compartir el Premi Nobel de la Pau amb Donald Trump. El gest, més enllà de la seva dimensió gairebé còmica, és profundament revelador. No parla de convicció, parla d’angoixa. Parla d’un intent gairebé desesperat d’aferrar-se a un relat que ja s’està desfent.

La imatge és tan absurda que fins i tot la mateixa Acadèmia Nobel es veu obligada a intervenir. I aquí el sarcasme apareix sol: no perquè la situació sigui graciosa, sinó perquè la realitat ha superat qualsevol intent de solemnitat. Compartir un Nobel com si fos una rajola de xocolata diu molt més del moment que mil comunicats oficials.

Mentrestant, a l’altra banda, quan se’ls pregunta per les eleccions, les respostes no són evasives: són directament burletes. Marco Rubio es posa a riure. Riu davant la possibilitat d’un procés democràtic real. I aquest riure, aparentment anecdòtic, és potser una de les peces més honestes de tot el trencaclosques. Perquè el riure no amaga res. El riure delata.

Si hi hagués un pla seriós de transició, no caldria riure. Si hi hagués un calendari real, no caldria esquivar la pregunta. Si la democràcia fos l’objectiu central, no hi hauria tanta pressa per tancar el tema.

Aquí és on comencen a aparèixer les preguntes incòmodes. No com a conspiracions, sinó com a hipòtesis raonables des de les ciències socials. Perquè, davant del que ha passat, una pregunta s’imposa amb força: què és exactament el que s’ha reordenat a Veneçuela?

S’ha enderrocat un règim? O s’ha renegociat la seva continuïtat?

S’ha alliberat un país? O s’ha assegurat el control d’uns recursos clau amb menys soroll polític?

Aquestes preguntes no són cap atac ideològic. Són una resposta lògica a una seqüència de fets que no quadra amb el relat oficial. Perquè si l’objectiu hagués estat una transició democràtica real, tot indica que s’hauria necessitat temps, institucions, observadors internacionals, garanties i, sobretot, participació veneçolana. El que s’ha vist, en canvi, és rapidesa, opacitat i un repartiment de poder que beneficia exactament els actors que ja hi eren, amb l’afegit d’uns nous gestors externs.

I aquí apareix una idea que serà central a partir d’ara: el neocolonialisme no sempre arriba amb banderes ni soldats. A vegades arriba amb discursos de salvació, amb promeses de democràcia i amb acords signats en despatxos llunyans. A vegades no cal canviar-ho tot. N’hi ha prou amb canviar qui cobra.

Tot això passa, a més, en un context geopolític molt concret. Veneçuela no és un país qualsevol. És aliat de Rússia. És aliat de la Xina. És una peça energètica clau. I el fet que tot això hagi passat amb una resposta russa més aviat de cara a la galeria, sense una confrontació real, no fa sinó augmentar la sensació que hi ha més capes del que se’ns explica.

Però encara no ho desenvolupem del tot. Encara no. Perquè abans d’entrar en les hipòtesis, cal fer una cosa més: mirar la velocitat.

La velocitat amb què tot això s’ha produït. La velocitat amb què el poder ha canviat de mans… però no de lògica. La velocitat amb què el relat ha mutat sense gaire explicació.

I aquí és on entren en joc personatges, gestos i silencis que fan pensar que potser, només potser, aquest gir no ha estat tan improvisat com semblava.

Referencias (ISO 690)

AL JAZEERA. Trump says US role in Venezuela could last for years. Al Jazeera, 08 ene. 2026. Disponible en: https://www.aljazeera.com/news/2026/1/8/trump-says-us-could-run-venezuela-for-years-report Al Jazeera

BLANCO, Magdalena Del Valle. EE.UU. dice en la ONU que no busca ocupar Venezuela tras captura de Maduro. Bloomberg, 05 ene. 2026. Disponible en: https://es-us.finanzas.yahoo.com/noticias/ee-uu-onu-busca-ocupar-175621872.html Yahoo Finanzas

CADWALLADR, Carole; GRAHAM-HARRISON, Emma. Revealed: 50 million Facebook profiles harvested for Cambridge Analytica in major data breach. The Guardian, 17 mar. 2018. Reuters

CENTER FOR RESPONSIVE POLITICS (OpenSecrets). Industry influence and political donations. Washington, D.C.: Center for Responsive Politics. Reuters

CORONIL, Fernando. The magical state: nature, money, and modernity in Venezuela. Chicago: University of Chicago Press, 1997. ISBN 978-0-226-11602-3.

EL PAÍS. Últimas noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 8 de enero de 2026. El País, 08 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-08/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 5 de enero de 2026. El País, 05 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-05/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EL PAÍS. Así le hemos contado las noticias de Venezuela tras la detención de Maduro este 6 de enero de 2026. El País, 06 ene. 2026. Disponible en: https://elpais.com/internacional/2026-01-06/ultimas-noticias-de-venezuela-tras-la-detencion-de-maduro-en-directo.html El País

EUROPEAN COMMISSION. Eurobarometer surveys. Brussels: European Union.

GALTUNG, Johan. Peace by peaceful means: peace and conflict, development and civilization. Oslo: International Peace Research Institute, 1996. ISBN 978-0-7619-5375-7.

HABERMAS, Jürgen. The divided West. Cambridge: Polity Press, 2006. ISBN 978-0-7456-3377-5.

KEOHANE, Robert O. After hegemony: cooperation and discord in the world political economy. Princeton: Princeton University Press, 2005. ISBN 978-0-691-12646-6.

KLEIN, Naomi. The shock doctrine: the rise of disaster capitalism. New York: Picador, 2008. ISBN 978-0-8050-8698-3.

LEVITSKY, Steven; ZIBLATT, Daniel. How democracies die. New York: Crown Publishing Group, 2018. ISBN 978-1-5247-6293-3.

MADURO, Nicolás; FLORES, Cilia. Nicolás Maduro tells US court he was ‘kidnapped’ and is innocent. Financial Times, 05 ene. 2026. Disponible en: https://www.ft.com/content/2a914748-490e-4275-99fe-342cb5f83e82 Financial Times

MAQUIAVEL·LI, Nicolau. El Príncep. Diverses edicions modernes.

MAZOWER, Mark. Governing the world: the history of an idea. New York: Penguin Press, 2012. ISBN 978-1-59420-470-6.

MEARSHEIMER, John J. The tragedy of great power politics. New York: W. W. Norton & Company, 2014. ISBN 978-0-393-34791-0.

MORGENTHAU, Hans J. Politics among nations: the struggle for power and peace. 7th ed. New York: McGraw-Hill, 2006. ISBN 978-0-07-289539-9.

REUTERS. US flexes air power in Maduro extraction mission. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters

REUTERS. US seizes Russian-flagged tanker, another tied to Venezuela as Trump widens oil push. Reuters, 07 ene. 2026. Reuters

SORIANO CALDENTEY, J. La revolución de las tecnologías de la información y la comunicación, y las tácticas y discursos extremistas: la estrategia de The Movement. Extrema derecha, redes sociales, inteligencia artificial, ética, e influencia transnacional. Tesis (TFG). Universitat Oberta de Catalunya (UOC), 2024. Disponible en: https://hdl.handle.net/10609/150074

THE HERITAGE FOUNDATION. Mandate for leadership. Washington, D.C.: The Heritage Foundation.

THE HERITAGE FOUNDATION. Project 2025: Presidential Transition Project. Washington, D.C., 2023.

UNITED NATIONS. Charter of the United Nations. San Francisco, 1945.

El aprendiz (The Apprentice). Direcció: Ali Abbasi. Dinamarca / Estats Units, 2024. Disponible a Filmin.

WOODWARD, Bob. Fear: Trump in the White House. New York: Simon & Schuster, 2018. ISBN 978-1-5011-7742-9.