El grup Batall Teatre escenifica una selecció de relats de “El perquè de tot plegat” a La Fornal, Manacor, dia 11 de gener a les 19 h baix el nom “Podria caure bojament al llit amb tu”, espectacle del qual n’he fet la dramatúrgia.
Es podria definir “El perquè de tot plegat“ com una macrocomèdia de minitragèdies quotidianes. Qui hagi llegit Quim Monzó sap que totes les seves històries són d’una soledat absoluta i mostren la incapacitat de les persones de relacionar-se. Les he adaptades al teatre respectant el pensament de Monzó. És una obra continguda, amb moments d’humor i d’ironia, però en un to sarcàstic, fins i tot agre. S’expliquen històries d’Honestedat, Submissió, Ego, Infidelitat, Enteniment, Sinceritat, Compenetració, Amor, Fe, Passió, Gelosia i Desig.
Quan Ventura Pons li va suggerir la idea de dur-la al cinema, a l’escriptor li semblava difícil de transportar a la pantalla els seus contes. “Són històries molt literàries, amb poc diàleg, i la majoria escrites a partir d’un narrador omniscient que ho sap tot. Els contes són bastant abstractes, no tenen cara, són com uns maniquins en la meva imaginació“. Però, malgrat aquestes consideracions, li va dir “tu mateix”.
Un dia de 1988 ens trobàrem amb en Monzó a Manacor, on havia vingut a presentar “El rei de la casa” de Gabriel Galmés, uns anys abans que es publicàs “El perquè de tot plegat” i, òbviament, del projecte de Ventura Pons. Li vaig demanar, mentre fèiem unes copes al bar Catòlics, dur al teatre uns relats de “L’illa de Maians”, excel·lent conjunt de relats plens de ritme i saviesa i molt divertits, i ell, amb una mica d’incredulitat, em va dir que fes el que volgués. S’ha de dir que a ell mai li ha interessat ni poc ni gens el teatre. No ho vaig arribar a dur a terme.
Més tard, al 1993, va publicar “El perquè de tot plegat”, que em va enganxar totalment. Quan l’escriptor em va a tornar donar permís, i abans de la pel·lícula de Ventura Pons, ho vaig proposar a Capsigranys i amb Catalina Riera, dirigits per Pep López i Catalina Sureda l’estrenàrem a Manacor l’any 1995 per posteriorment dur-la al Teatre del Mar a Palma.
Ara he repetit experiència i com la primera vegada, l’he muntada respectant el minimalisme de les històries de Quim Monzó, encara que hi ha personatges que m’agraden tant que es podrien desenvolupar més; haurien de seguir explicant coses. Tal com m’passa a mi, em sembla que el públic es queda amb ganes de saber més d’allò que es conta a l’escenari.
“El perquè de tot plegat” té un total de 30 contes breus, independents els uns dels altres, en què les relacions humanes entre homes i dones es tracten amb humor i d’una forma molt crítica. En primer lloc, cal dir que es tracta d’una obra adreçada a un públic adult, sense cap mena de dubte, doncs, tant el vocabulari (de vegades molt explícit) com els temes tractats que fins i tot poden considerar-se eròtics són poc apropiats per a un públic més jove. Pel que fa al gènere, no es pot incloure en cap en concret, ja que cada conte té unes característiques diferents dels altres. Per exemple, “La gelosia” pertany al gènere eròtic; “¿Per què les busques dels rellotges giren en el sentit de les busques dels rellotges?”, a l’humorístic; o fins i tot, “Quarts d’una”, on crec que es fa una barreja de diferents tipus de relat des del misteri fins a l’eròtic.
Respecte al narrador, és omniscient, ja que coneix tots els pensaments dels personatges, els seus desitjos, els seus temors o els seus dubtes. Pel que fa als diàlegs, la majoria són directes. Quant als personatges, tots tenen personalitats diferents, i cadascun té la seva pròpia forma de pensar, sense que se’n repeteixi cap en cap capítol. Així mateix, els personatges estan ben descrits, com també totes les situacions en què es veuen immersos.
Crec que gràcies a la curta durada de cada conte, la història és molt fàcil d’entendre, molt entretinguda i no es preveu el moment del final. Pel que fa a l’espectacle actual, a diferència del primer projecte amb Capsigranys, he triat únicament els relats relacionats amb l’amor i el sexe per unificar la temàtica.
Finalment, si no veniu al teatre, he de dir que és un llibre que recomano a tothom, ja que no ha perdut interès amb els anys, ja que retrata molt bé les relacions humanes.
