Sergi Cámara (Vic, 1970) va deixar el periodisme comarcal cansat de la repetició del calendari, esperonat per la necessitat de trobar un camí propi dins el fotoperiodisme, i conscient de les oportunitats que aquesta feina ofereix a l’hora de denunciar el que passa (i no veim) cada dia fora del nostre àmbit benestant. Per exemple a les fronteres que plantegen països europeus a l’hora de deixar passar persones migrants o refugiades que volen aconseguir la tranquil·litat d’una vida millor.

Ara el Claustre de Sant Vicenç Ferrer de Manacor acull, fins el 25 de gener l’exposició de fotografia documental Europa Fortalesa, organitzada per l’Ajuntament i té com a objectiu apropar la realitat de les migracions contemporànies i fomentar la reflexió sobre els drets humans a les fronteres properes. “És molt curiós com una persona migrant primer es tractada d’aventurera quan surt del seu país, i així com es va apropant a la frontera de Melilla passa a ser clandestina, després considerada africana i negra pels propis marroquins i finalment il·legal si aconsegueix entrar”, explica Cámara davant una de les fotografies que reflecteixen la realitat d’una de les fronteres més problemàtiques, la que separa el Marroc de la ciutat autònoma de Melilla, ja en territori espanyol.

Més de 10 anys

Europa Fortalesa és el resultat de més de deu anys de feina de Cámara a diverses fronteres europees. A través de les seves fotografies, l’autor documenta les travesses arriscades que emprenen milers de persones per arribar a Europa, sovint topant amb murs, tanques, controls estrictes i polítiques migratòries cada vegada més restrictives.

Començant per les més evidents i transitant per d’altres amb menys focus mediàtic, com ara la que separa Irún del país basc francès, la dels Alps entre Itàlia i França o la de la platja militaritzada de Gravelines, on la policia francesa impedeix, cada dia, la pujada de migrants a barques rudimentàries per intentar arribar al Regne Unit; i on hi ha un campament de refugiats constantment desmuntat i tornat a refer amb desenes de milers de persones. “Els cobren milers d’euros per un trajecte en barques que molts cops no podran agafar perquè la policia francesa sorprèn i han de partir abans d’hora”.

“Està clar que hi ha màfies que trafiquen amb persones, però els govern en són també responsables”, diu Sergi Cámara en referència al xantatge que molts països fan a uns altres per deixar passar o dificultar el trànsit a les seves fronteres. “El Marroc o al seu temps la Líbia de Gaddafi tenien la pella pel mànec per negociar contraprestacions amb Europa i ser més durs o deixar passar. Com també passa amb Anglaterra amb França”, amb pagaments que es disfressen d’ajuda internacional, a fi de controlar, a distància, certes fronteres.

10.400 persones

Aquesta és la xifra de persones que segons el col·lectiu Caminando Fronteras han mort o desaparegut en un any intentant creuar la frontera marítima que separa Senegal de les Illes Canàries. “Què passaria si aquesta xifra fossin padrines angleses? Segurament sortirien a tot arreu i coneixeríem les seves vides…” reflexiona Cámara.

L’exposició convida a reflexionar sobre un dels capítols més foscos de la història recent de la Unió Europea: la vulneració sistemàtica dels drets humans en nom del control migratori. Les imatges mostren la violència exercida contra persones migrants i refugiades, la subcontractació del control fronterer a països de trànsit i la criminalització de qui només cerca una oportunitat de futur per a elles i les seves famílies.

Les fotografies de Sergi Cámara recorden que darrere cada trajecte migratori hi ha històries personals, somnis i esperances truncades per unes fronteres cada vegada més militaritzades.

Com dèiem, Sergi Cámara és fotògraf i videògraf documentalista independent. Ha desenvolupat projectes en més de quaranta països, com Ruanda, Nigèria, Sudan del Sud, Iemen, Haití o Ucraïna, i s’ha especialitzat en les migracions d’Àfrica cap a Europa. Durant més d’una dècada ha documentat la frontera sud de l’Estat espanyol, especialment a Melilla i Ceuta, i l’any 2015 va recórrer la ruta dels refugiats des de Grècia fins a Àustria.

El seu treball s’ha exposat en espais com el Palau Robert, CaixaForum Barcelona i Madrid, el Círculo de Bellas Artes de Madrid o la Universitat de Harvard, i ha estat publicat en mitjans com El País, La Vanguardia, Time, Stern, Libération o Paris Match. Ha rebut reconeixements com el Premi Memorial Joan Gomis (2019) i el Premi José Couso. És també autor del llibre Negro, editat per Blume Editorial, que recull una dècada de vulneracions de drets humans a la tanca de Melilla.