Fa 30 anys (perdó per la gent excessívament nostàlgica) Manacor era encara més humida, i la lletjor que ens ha salvat de moltes altres misèries era més evident del que és avui dia. Era 1995 quan a la ciutat dos clans lluitaven (amistosament) per la supremacia de les nits i marxes hivernals. Amb els estius perduts encara en favor del Carreró de Portocristo, l’arribada del mal temps arraconava els nocturns bé als Esperits o bé al Catòlic Bar. Un a la zona noble de la plaça Weyles, l’altra ja a prop de l’extrarradi (encara que això a Manacor signifiqui 500 metres de distància).

Arribades les Fresses, els dos pubs (que tot s’ha de dir compartien molts de parroquians generacionals) solien muntar unes comparses conjuntes però antagòniques. És a dir, si uns anàven d’indis americans els altres anaven de cowboys; si els uns eren romans, els altres eren de l’aldea d’Asterix… En canvi el 95 van decidir signar una espècie l’armnistici i unir forces d’humitat i whishy i anar d’escocesos.

Entre quadres verds i vermells i botelles de graduació, també hi hagué temps per dissenyar unes camisetes negres, que amb certa gràcia simulaven precisament el ‘label’ d’una coneguda marca de whisky escocès. Això sí amb un escut d’armes que mesclava creus i esperits ballarins.

El bar Catòlic de Manacor on es podia entrar sense combregar