És migdia i fa fred a Manacor. La pluja intermitent augmenta la sensació d’hivern. Avui, les vidrieres del número 1B del carrer de la Verònica encara són tancades perquè no entri el vent, que tot i això s’escola per una retxillera de la porta mig oberta. El local, un dels més emblemàtics i pioner de la cuina ràpida manacorina, fa olor de pollastre. Ja n’hi ha set que fan voltes a la torradora, deixant anar el suc que després servirà per evitar que quedin secs. A la planxa, el renou de la ceba perdent aigua i volum, tornant blana.

Fa 55 anys que Juan Giménez va obrir, al cap de cantó del carrer Amistat, Casa Juan. Era l’any 1970, el mateix que naixia Isabel Beltrán, també manacorina i que justament 25 anys després afagaria l’hamburgueseria més icònica de la ciutat, l’abril de 1995.

“Veníem aquí a comprar. Érem clients habituals. Sabíem que en ‘Jordietto’ (Jordi Bassa Adrover, que havia agafat el local l’any 1990) volia deixar el negoci que en aquells moments duia la seva sogra. Un dia, mentre esperàvem que ens fessin l’entrepà, li vaig demanar què en volien pel traspàs”, recorda Beltrán; “Vam pensar que seria una bona idea i ens el quedàrem… i fins ara”.

Casa Juan “era una trinxa d’11 metres quadrats, com ara, tret que fa uns anys vàrem haver de llogar la cotxeria de devora per mor que Sanitat ens va obligar a tenir uns banys. Però el que veus és el que hi ha”, explica mentre vigila la planxa i la seva neboda Natàlia Mates obri al repatidor de pollastres. Col·locats dins una bossa el suficientment grossa com per no haver de passa pena durant els següents dies.

“Tot i que ens conèixen pels pollastres a l’ast i les hamburgueses, feim de tot: ‘perritos’, entrepans, ‘pepitos’, aletes de pollastre, ‘fingers’, sandwitxos o pintxos” fa memòria Isabel. “Encara que hi ha arribat a despatxar mitja família, ara mateix som tres, na Mònica, na Natàlia i jo”. En torns de dues persones darrera el taulell, tots els dies de la setmana de 11 a 15h i de 19 a 23h, llevat dels dimecres, que són pel descans. “L’organització en un espai tan petit és fonamental. Ens repartim les feines. La part de la plaxa és la més demandada, està clar, perquè has d’estar només a una cosa”.

Rapidesa

“Ens mantenim perquè és bo, bonic i barat, però sobretot perquè som ràpids i repartim a domicili”, diu Natàlia Mates, neboda de la propietària. L’hamburguesa clàssica val 3,75 euros, mentre que la súper amb formatge de cabra y ceba caramelitzada en costa 5,50, només 25 cèntims menys que el ‘pepito’ de bacon i formatge. “Aquí tenim un altre tipus de client del que poden tenir les hamburgueseries franquiciades. Molts són famílies del barri i de Manacor de tota la vida. Gent coneguda que diu que ens estima”, somriu.

Hi ha dies més forts, està clar. Els caps de setmanes ho són. En un dissabte qualsevol Casa Juan pot arribar a treure entre 25 i 30 pollastres i unes 50 hamburgueses de mitjana diàries. Tot i això mai han pensat aprofitar una possible demanda nocturna més enllà de les 23h, ni en els moments més forts de la marxa manacorina. “A mi em fan por els gats, així que millor no arriscar-nos. També per poder descansar. Estam bé així”.

Al principi i durant dècades, la fusta tapava quasi tot el local i l’enrajolat blanc diferenciava la zona de la cuina, oberta en tot moment al client, que també se’n pot endur les comandes per una finestra lateral, i no haver d’entrar al local, on només s’hi poden esperar unes cinc o sis persones alhora. Sense luxes de cap casta però amb un caràcter molt particular. “La gent troba a faltar el garrot que hi havia damunt la barra. Ara, a canvi, hi ha un rètol retroiluminat que anuncia amb fotos i preus el que hi ha disponible.

“Poc a poc ens hem hagut d’adaptar a la normativa”, diu Beltrán mentre explica quines són les noves tendències contemporànies. “Ara l’hamburguesa estrella sempre és la que dugui més coses. Hi ha vegades que no entenc com hi poden voler tants d’ingredients al damunt, com poden obrir la boca per menjar-se-la… Abans la simple amb formatge o bacon era la que tenia més sortida”.

Ubicació i futur

“Sempre he pensat si seria millor traslladar-nos a un lloc més gran, però potser tot això s’acabaria, ja no ens coneixerien tant i els clients pot ser no vendrien si en ananéssim a una altra banda. Això ja és història així com està”. Com tot negoci de barriada, la xarxa de comerços veïnats és fonamental. El responsable del restaurant italià que hi ha just al davant s’atura a saludar i a agafar el pa que han deixat a Casa Juan abans que ell obri. “El tancament del forn de Can Ribot, per exemple, ens va afectar les vendes. Perquè una cosa duia l’altra i si t’aturaves a comprar i tenies el temps just per prepara el dinar, passaves per aquí a per un pollastre per dinar”.

“No sé què pot passar en un any o dos, és una feina molt esclava. Certament és molt entretingut però també és vera que has d’estar sempre dreta i això provoca problemes de circulació i es nota”, sostenen les dues.

Anècdotes, al llarg de les tres dècades de la família Beltrán, n’hi ha hagut moltes. “Una vegada una dona ens va venir amb una bossa plena d’hamburgueses per veure si les hi podíem torrar de franc. Hem hagut de cridar a la Policia vàries vegades, també… però en compta-gotes. Fa uns anys, quan encara teníem el ketxup i la mostassa en pots de plàstic, un home no se’n va donar compte que acabàvem de canviar el vermell i encara no li havíem tret el precinte. Va començar a pegar cops damunt la barra pensant que estava embossat. Fins que, al final, de tant d’insistir, el pot va rebentar i hi va haver ketxup vermell per tot; No vegis! semblava una matança!”.