‘Impossibles’ és un debat d’idees construït a partir d’una novel·la d’Erri De Luca adaptada al teatre per la potència dels diàlegs àgils i profunds sobre l’ésser i el patiment, l’estar al món.

“La muntanya té poder d’atracció, però també poder desestabilitzador, ja que enfronta la persona als seus dilemes. De vegades perquè el temps passat passejant és un temps preciós per pensar, i de vegades perquè et presenta l’oportunitat de passar comptes amb el teu passat”. Així comença la novella.

La trama parteix d’una trobada en aparenta fortuïtat: un vell terrorista que ha complit una llarga condemna és a la cornisa d’una muntanya amb l’amic que el va delatar. El traïdor mor en caure al buit. Un jutge interroga el vell militant, convençut que no ha estat un accident.

Així tenim un text a dues veus: el reu (militant que creu en la igualtat, la fraternitat i la comunitat) i el jutge (que creu en la justícia, l’equitat i l’individu). Dos éssers summament creïbles que reflexionen sobre el paper de l’Estat. El militant creu en la revolució, i el jutge, en el respecte a la llei. Tots dos són sincers.

De Luca reflexiona sobre el personatge del magistrat i sosté que és un home molt més jove que l’acusat, que no sap res de la lluita revolucionària dels 70 ni coneix la muntanya. Això fa créixer la seva curiositat. Ell només coneix els casos judicials, i aquí no es pot aprendre res. Són conclusions en què l’Estat regula i condemna els seus opositors. Aquest desconeixement anirà provocant un acostament cap al militant, fruit de la curiositat i la solidesa de les seves posicions.

Erri De Luca és un conegut militant i activista italià que va participar al maig del 68 i que fa uns anys va anar a judici acusat d’incitar al sabotatge del tren d’alta velocitat entre Lió i Torí, que va obligar a foradar els Alps. Podríem pensar que, en l’interrogatori de la novel·la i ara del teatre, hi ha ressons del seu propi judici i la seva visió de la justícia.

Al text hi conviuen dos estils: l’epistolar, que manté el reu amb la seva estimada, i els diàlegs dels acaraments entre jutge i jutjat. Als acaraments hi ha l’essència, però les cartes permeten conèixer el costat humà del reu, que a través de les cartes, se sent a prop de la seva estimada. Això l’ajuda a no aïllar-se, ni d’ella ni de qüestions com la llibertat.

En “Impossible” hi ha un interessant debat d’idees a partir de les rèpliques que l’acusat d’homicidi manté amb el fiscal. Resulta que el personatge, amant de la muntanya i compromès amb una força revolucionària en la joventut fins que el van engarjolar gràcies a la confessió d’un delator, es manté ferm en la seva declaració.

L’acusat desconfia tant de la justícia com de l’advocat d’ofici, que sempre beu cafè convidat pel jutge. La seva mirada utòpica contrasta amb la norma que prova de fixar les condicions de relació entre l’Administració i l’administrat.

En “Impossible”, el protagonista és l’alter ego d’Erri Luca, que interpreta Lluís Soler i reflexiona sobre la concepció del món i del Poder. Davant seu, l’actor Bernat Quintana, el fiscal (aquí jutge), que compta amb l’autoritat de la llei, manté el nivell de les rèpliques, que són preguntes en aquest cas, davant la mirada entre escèptica, conformista i incrèdula de l’actor Guillem Albasanz, l’advocat d’ofici designat per llei.

El fil judicial, que es detecta, li va molt bé per tensar un debat sobre la concepció del Poder. Soler només s’adreça a una tercera persona en la soledat de la cel·la d’aïllament. Allà ensenya que la llibertat no la coarten les quatre parets que el reclouen, sinó la percepció d’obrar conforme a la moral i la consciència pròpia.

L’obra planteja reflexions interessants, com la que suggereix que la muntanya i la cel·la poden ser llocs igualment solitaris o la que tracta sobre la traïció i la delació. Aprofundeix en nocions de justícia, veritat i responsabilitat, i recull alguns principis utòpics com que “Impossible és la definició d’un esdeveniment abans que passi”.