El passat 21 d’octubre es va exhaurir el plaç per poder sol·licitar la nacionalitat espanyola a través de la denominada Llei de Memòria Democràtica o Llei de Néts. Tomeu Caimari (Palma, 1973) ha tramitat, des que es va posar en marxa el 2022, més de 200 peticions de descendents d’illencs, la majoria de les quals corresponents a casos manacorins. Per rastrejar el passat genealògic ha hagut d’investigar entre llibres i arxius, persones amb llinatges com Ribot, Parera, Artigues o Bover. En parlam.

D’on li han vengut sobretot aquestes peticions per trobar avantapassats i poder demostrar el parentiu mallorquí?

Hi ha hagut un boom argentí pel que fa a les demandes. Per la situació que estan passant per una banda, i perquè molts dels qui se’n van anar, ho feren aleshores cap aquell país, per idioma i perquè era una terra d’oportunitats. Fa tres anys que me va arribar el primer cas, l’any 2022, quan es va obrir el procés administratiu. Havia de ser per un any, però hi ha hagut dues renovacions… fins enguany, que ja s’ha donat per conclòs. De les 3 milions de sol·licituds estatals, la meitat han estat de ciutadans argentins.

I d’on més hi ha casos manacorins?

Dels casos manacorins estudiats, més del 60% marxaren a l’Argentina, on hi tenien més oportunitats. De la resta, bona part a Xile, un de Puerto Rico… De casos puntuals n’hi ha de molts de llocs. Però sí, he enviat paquests amb informació a tota l’Argentina.

Per quin motiu el procés s’ha prorrogat dues vegades?

Per una banda perquè l’any 2007 ja van treure una llei de descendents espanyols i van haver-hi queixes pel poc temps donat. Per altra, com a part de la memòria democràtica, pels qui se n’hagueren d’anar fugint de la guerra civil.

La major part de casos deuen ser de les migracions de principis de segle XX; és així?

Encara que els casos que he tengut n’hi ha que arriben al 1808, la majoria són de persones nades a Mallorca entre 1850 i 1880 aproximadament. Els de Manacor solen estar entre les dècades dels 70 i 90 del segle XIX. Aquestes migracions estaren clarament marcades per la manca d’oportunitats i la pobresa en origen.

Ha estat senzilla la recerca? Ja li devien donar dates per cercar

Molts em deien que tenien una data de naixement, però en més del 90% dels casos ha estat errònia. Perquè s’apuntaven per quintes, cosa que fa que no coincideixin amb els registres oficials. En molts de casos hi ha més de 10 anys de diferència!.

Com l’han anat localitzant?

M’han escrit de per tot. A partir de grups de facebooks de descendents, per exemple, per whatsapp etc. En alguns casos se pensaven que jo era una espècie de gestoria que, amb les dades que ells ja tenien, els treuria un paper i ja està. Però som historiador especialitzat en geneologia, he de contrastar el que em diuen amb documentació; No es tracta d’un simple tràmit. He d’anar a cercar a les parròquies i corroborar-ho al registre civil. Les dates han de coincidir, i en ocasions, com deia, hi ha arribat a haver fins a 13 anys de diferència.

Tota investigació ha començat als registres parroquials?

Només en un cas no ha estat possible trobar-lo a partir dels registres parroquials, degut a que el nom del seu pare no estava ben apuntat al bateig.

El motiu d’aconseguir aquesta prova de parentiu sol ser per tornar a Espanya?

La majoria ho fan per aconseguir la nacionalitat, no sé si per retornar a Espanya o per anar a qualque altre país d’Europa. Hi hagué un moment, al principi que el procés es va desboradar un poc quan molts d’aquests descendents, aprofitant un viatge a Europa, passaven per Mallorca per accedir als arxius d’un dia per l’altre… i es va col·lapsar.

A part d’això, a què dedica vostè la seva feina historiadora?

Principalment a elaborar arbres geneològics i investigacions familiars. Recerca documental, genealogía hereditaria (recerca hereus) etc.

Qualque anècdota que es pugui contar?

Vaig tenir el cas d’una senyora anglesa a qui, quan ja tenia una mica més de 20 anys, la seva mare li va confessar que el seu pare, en realitat, no era qui pensava sinó un mallorquí amb qui tengué una relació estant de vacances…

També manacorí?

D’Ariany.

Va acabar bé?

Lamentablement va resultar ser mort, però ha aconseguit trobar i tenir contacte amb dos germans.

L’arrelament mallorquí encara perdura culturalment parlant?

La majoria de les famílies que m’han contactat guardaven fotos, documents… i a ca seva, almenys amb el seus pares, encara xerraven en català i molts feien coques mallorquines. La primera generació fou molt endogàmica, en quan a que es procuraven casar entre mallorquins per mantenir les tradicions i sentir-se més a casa.

Cerca sempre a partir de la branca masculina d’una família?

La majoria de filiacions han estat a través d’homes en aquests casos sí… Només en quatre casos ha estat a partir de dones.

Per cert, quan va triar el camí de la geneologia?

Quan vaig acabar la tesi i després d’un moment de docència, vaig veure la gran demanda que moltes famílies tenien per conèixer qui eren els seus avantpassats i fer un arbre geneològic. En la majoria d’ocasions tenen la curiositat, però no tant el coneixements, el temps o el fet de saber llegir i interpretar documents o testaments dels segles XVIII o XIX, per exemple.

Fins a quines dates es pot arribar estirant del fil?

Com a mínim ens podem remuntar al 1545, que és l’any quan, a partir del Concili de Trento, es va obligar a les parròquies a duu un registre de batejos, matrimonis i defuncions. Després, si la família tenia terres es poden mirar el que es diuen les capbrevacions, o sigui, com es va trasmetent una propietat. Per testaments també es possible arribar fins a la primera meitat del segle XVI. Al segle XV si es va demanar en alguna ocasió una llicència matrimonial, per unions amb grau de parentiu…