Antoni Truyols. Metge Internista. Ha treballat a l’Hospital General en pal·liació

Un jutjat de Barcelona va negar al pare de Noelia, l’al·lota de 24 anys amb paraplegia, la legitimitat per impedir l’eutanàsia de la seva filla, però el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJ) pel setembre va revocar aquesta decisió, reconeixent que el pare té un interès legítim i pot ser part en el procés judicial. El TSJ, no obstant, no va negar l’eutanàsia en ella mateixa, sinó que va ampliar la participació del pare en el procediment judicial que avalava la sol·licitud de la filla. La decisió judicial provoca una demora de 15 mesos, de moment, per complir la seva voluntat.

Després de ser víctima d’una agressió sexual múltiple, Noelia va intentar suïcidar-se l’any 2022 llançant-se d’un cinquè pis. Com a conseqüència, la al·lota va patir una “greu i irreversible lesió medul·lar completa”. L’equip sanitari (format per un comité d’ètica) que va analitzar el cas va determinar que Noelia patia una “dependència greu” i un “patiment crònic”, requisits que recull la Llei orgànica de regulació de l’eutanàsia, aprovada el 2021, per a l’autorització de la seva petició: deixar de viure.

«Eutanàsia» és una paraula amb un origen etimològic rotund: bona mort; això significa donar la mort a una persona que la sol·licita lliurement per alliberar-se d’un patiment que és irreversible i que ella considera intolerable. Tot i això, encara per molta gent és una paraula maleïda, comparant-la a l’assassinat.

Eutanàsia i assassinat són conceptes incompatibles, perquè és impossible que una mort sigui alhora voluntària i contra la voluntat d’una persona.

La mort voluntària ha existit de sempre, però alguna cosa ha canviat els últims 50 anys perquè l’eutanàsia sigui avui una demanda social molt majoritària. D’una banda, l’augment de les malalties cròniques degeneratives associades a l’envelliment (la meitat dels majors de 85 anys pateixen Alzheimer) i de la nostra capacitat per mantenir amb vida persones dependents en situacions crítiques i, de l’altra, l’emergència de l’autonomia com a dret fonamental en una societat democràtica.

Acompanyar qui morirà i els seus éssers estimats és realment un privilegi. Per suposat que això xoca amb totes les religions. A la religió catòlica es diu que Déu dóna la vida i només ell té dret de treure-la. Argument amb què estic en desacord: jo em declar una persona cristiana que privilegia l’autonomia de l’ésser humà. I com és que ho sent com un deure del metge? No crec que qui pateix vagi més ràpid al Cel i no crec que calgui lliurar-se al patiment per lliurar-se a Déu. Tot això ha de canviar.

Sempre he pensat que a la Bíblia, en els set dies de la creació, Déu va anar canviant, es va anar transformant, es va anar fent diferent; aleshores, per què les religions no ho fan també? Per a mi implica, parlant del tema de la mort, evitar el patiment, evitar infondre esperances inadequades a malalts, privilegiar la bona mort amb un final adequat després que s’ha patit i que ja no hi ha portes obertes.

No s’ha de confondre amb una mort digna. Aquesta darrera expressió tradueix l’ortotanàsia –mort natural d’un malalt desnonat sense perllongar la vida i l’agonia amb medicaments i afegir donat el cas una pal·liació–, amb un origen més religiós i una amplitud conceptual excessiva recolzada en texts del corpus hipocràtic on es diu explícitament que no s’ha d’ajudar el malalt a morir, “abans que res no malmetre”, i en contraposició a filòsofs –com és el cas de Plató o els estoics– que van contemplar com una cosa natural que hom acceleri la seva mort si la situació ho requereix.

I això ens du directament a la bona mort o eutanàsia. I que l’esperança, que és l’última cosa que hem de perdre, es converteixi en un fet per acomiadar-se amb el cap alt del món i dels familiars.

Cap llei d’eutanàsia no és perfecta, fonamentalment per la impossibilitat de preveure totes les situacions possibles. No obstant això, hi ha requisits estrictes i mecanismes de verificació. Si el comité sanitari creat per decidir aquests casos comprèn que per a una persona la mort que desitja és l’opció menys dolenta i se sent compromès a ajudar-la, en nom de què o de qui, amb quina autoritat, decideixen unes persones alienes a aquesta relació de confiança sobre la voluntat de morir?

L’ajuda mèdica per morir s’hauria d’entendre com un acte mèdic més, l’única condició del qual sigui documentar la llibertat de l’individu per disposar de la pròpia vida, ja sigui per raons de malaltia o per cansament de viure. Com més aviat millor.