Manel Santana Morro (Consell, 1972), viu a Manacor des de 2012, un any després que entrés a fer feina (amb oposicions fetes i plaça fixa) a l’institut Mossèn Alcover. Repassam amb ell quin és l’estat de salut social i lingüístic al municipi, vist per un docent.

Arriba a la ciutat l’any 2011 però no hi queda a viure; Per què?

Primer vaig estar a Palma, sí. Anava i venia. La intenció era quedar a l’institut només els dos primers anys que obliga la Conselleria d’Educació a estar al primer destí, abans de demanar un trasllat. Després aconseguir una plaça a algun institut de Ciutat. Però després del primer curs tot va canviar.

Què va fer que canviés d’opinió?

Manacor és una ciutat petita amb un ambient cultural molt interessant. El bon ambient que vaig trobar a l’institut va fer que ja no canviés, que volgués quedar. El segon any ja vaig llogar una casa al carrer del Pou Fondo. Així idò, feia anys que vivia de lloguer fins que me va sorgir l’oportunitat de comprar aquest pis a Manacor, l’any 2018 [diu mentre camina per l’habiatatge d’una de les finques altes de Manacor].

Per què tan amunt?

La idea en un principi era comprar una casa en planta baixa… però no la vaig poder pagar, encara que per la quantitat de llibres que tenc hagués estat més interessant. Aquest pis va sorgir per casualitat, ja dic. Fou una elecció laboral i intel·lectual per Manacor. Pens que m’he involucrat molt en la vida cultural manacorina. Em sento molt valorat com a escriptor i molt acollit com a professor.

Cultural i lingüísticament, resistim?

Manacor encara és distint. Me’n record que quan vaig arribar el 2011, al primer bar que vaig entrar va ser al Berlín… vaig fer un entrepà enorme! No se’ns escapa que ha tornat gran. Però un amic meu, el doctor en Història Contemporània David Ginard, sempre me diu que visc i faig feina a l’aldea d’Artérix. Hi ha hagut una pèrdua progressiva de pes de la llengua catalana, en tots els aspectes identitaris, és cert. Mai havia escoltat tan poc català al carrer o a l’institut des de 2011.

L’ambient és més complicat ara? 

Vivim dins un ambient intolerant, cap al català i cap a l’immigrant, especialment el magrebí. Però, curiosament, els meus alumnes magrebins són els qui fan més esforços per adaptar-se. Hi ha molta feina a fer quant a tolerància i integració. És com quan es parla que el poble està brut i es vol atribuir-ho a una part de la societat. Me nec a a atribuir tota la brutor a un sol col·lectiu, també els d’aquí embrutam.

Què en feim?

Primer hauríem de ser capaços d’aconseguir un accés a la vivenda amb seny urbanístic. Peatonaritzaria tot el centre urbà. Ja a nivell econòmic, seguir insistint que Manacor sigui una ciutat pels qui hi resideixen, trobar la fórmula. Insistir en el manteniment i la neteja i mà dura amb els incívics. Si ho deixam deteriorar perdrem els espais públics de convivència, com la plaça Indústria o la Ramon Llull.

Aquesta pèrdua social del català encara és corregible a Manacor?

No crec que Manacor estigui en una situació de no retorn com intueixo a Palma. Encara hi ha actituds de respecte cap a la figura del docent, per exemple, les famílies responen. Manacor és una ciutat on encara ens hi podem reconèixer com a manacorins, mallorquins i catalanoparlants. Encara que han desaparegut espais de socialització com alguns bars. A Palma és pitjor, no en queda cap… només can Vinagre o el bar Espanya.