Revista 07500
Aquest mes d’octubre es compleixen 20 anys d’un fet històric: l’inici de la demolició del primer monument franquista de Portocristo, durant la legislatura d’Antoni Pastor (PP). Cap a migdia del 7 d’octubre de 2005, operaris de l’empresa Melchor Mascaró SA van començar a col·locar les bastides per, poc a poc, procedir a desmuntar els escuts i figures amb cert valor patrimonial, abans de passar a l’esbucament de l’esctructura de pedra del monument situat devora el Club Nàutic. A les 14 hores, les primeres martellades començaren a sonar.
D’aquesta manera, l’equip de govern PP-AIPC feia tenir vera l’acord plenari de l’Ajuntament de Manacor del dia 13 de febrer de 2003, aprovat per unanimitat, i on es va decidir demolir els dos darrers monuments franquistes de Portocristo, i del terme municipal de Manacor. El pressupost de les obres va rondar els 30.000 euros.
Els treballadors de l’empresa Melchor Mascaró SA, que també construia en aquells moments el segon institut de secundària de la ciutat (l’actual IES Manacor), se n’hagueren d’anar abans d’hora pel mal temps. Però la feina ja havia començat. Un dia abans, l’arquitecte i el cap d’obra municipal també havien acudit a la plaça Monumento, a l’altra banda del poble, per donar les darreres directrius i la conformitat per a l’enderroc de la gran creu cristiana, feta en marbre, situada al final de l’avinguda dels Pins.
El monòlit de marès fou aixecat el 1937, en plena Guerra Civil, com a homenantge als ‘Héroes de Manacor’ nacionals, que derrotaren les tropes republicanes del general Bayo després d’arribar a Portocristo. S’hi van col·locar els tradicionals símbols franquistes com el yugo i les fletxes que, previ vist-i-plau del Consell de Mallorca, serien traslladats, gairebé 70 anys després, al museu municipal de Manacor abans de l’enderroc.
Dissenyat per l’enginyer Antonio Parietti les cròniques contemporànies descrivien que: “La seva estructura és austera i senzilla, rematada per una àguila bicèfala imperial obra en marbre negre, que sosté l’escut d’Espanya”. Realitzat en marbre, mostrava els emblemes de la Falange, Requeté, Renovació Espanyola i Acció Popular, els dos partits republicans que es van sumar al cop d’estat.
Aquest monument, que a més duia inscrit el lema “A los caídos por Dios y por España”, ja havia estat objecte, durant els anys 80 i 90, de moltes pintades com un ‘Se Vende’ escrit en vermell que va durà una sèrie d’anys. El monument de la creu, per altra banda va patir, a principi dels 90, l’impacte d’un petit explosiu, un artefacte que va ser atribuït a Terra Lliure.
Precisament aquest monument, aixecat el 1958 en la confluència de l’avinguda dels Pins i la carretera de Son Servera i en honor a les tropes nacionals d’Infanteria i Artilleria, va ser, al final, el primer dels dos en caure.
El 24 d’agost de 1937, la corporació municipal va votar a favor de contribuir a la construcció del monument en memòria “de los muertos en la campaña contra los rojos invasores”, que ja s’estava aixecant amb gran rapidesa. El mateix dia, el Consistori declarava festa local el 4 de setembre, en substitució del Corpus.
A partir d’aquí la Falange organitzà cada any actes conmemoratius de la retirada republicana, convertida en victòria. De bon dematí les bandes de música, cornetes i timbals, guiaven cap a oficis solemnes a Portocristo i Manacor (on hi havia un monument aferrat a una de les parets de la parròquia de Nostra Senyora dels Dolors).
El primer any, a més, es decobriren les plaques que donaren nom als carrers que l’Ajuntament va dedicar a Franco (avui carrer Major), al general Mola i a José Antonio Primo de Rivera (avui plaça Gabriel Galmés). Ja pel capvespre, a Portocristo es feren exhibicions a les coves del Drach i una altra al passeig del moll, on es va inaugurar oficialment el Monumento de Falange Española y de JONS, per després assistir a la interpretació d’un tedeum al temple parroquial.
Hi hagué parlaments patriòtics exaltant les grandeses de la Patria i la figura del Caudillo. La banda interpretà la Marcha Real i l’himne de la Falange, Cara al Sol, i es concedí un dinar als pobres de Manacor, a ses Cuines, “ple de dones i nins, els grans perdedors de la guerra”, apunta l’historiador manacorí Antoni Tugores.
En el lloc del monònit del Club Nàutic s’hi va col·locar un àncora en record de tots els finats a la guerra, mentre que a enlloc del monument de la gran creu s’hi va construir una plaça sense més simbologia. A la paret de l’església dels Dolors de Manacor, per la seva banda, avui en dia hi ha sembrat un petit arbre iluminat com a símbol de pau.
Fotos: Arxiu Joan Tur
