Sexe. És a tot arreu: subtil, explícit, solapat o valent, no deixa de ser focus d’atenció i el teatre també el té com a tema en consideració. La sexualitat és a moltes obres, clàssiques i contemporànies. És un tema delicat perquè té a veure amb la intimitat de les persones. Com tot tema tabú (perquè ho és) sempre quedarà alguna cosa sense mostrar o sense dir. Si tot està dit o mostrat es converteix en pornogràfic i hi ha el risc que generi rebuig a l’espectador, que potser no gaudirà de la història. En aquest cas parlam d’una altra cosa i, sigui quin sigui l’enfocament triat, sempre és important detectar la història que s’explica.

La Fornal presenta per aquest trimestre un cicle d’humor i erotisme amb tres propostes diferents. Dia 16 i 18 d’octubre, “Podria caure bojament al llit amb tu”, d’Antoni Truyols amb la Companyia Batall Teatre. És una obra sobre el conviure diari, estranyament possible i emmarcat en un realisme tan absurd com creïble, tan poc estimulant com amarg, però amb una força creativa que pocs autors com Quim Monzó i Woody Allen aconsegueixen. Es posa l’ull a relats sobre amor i sexe per mantenir una coherència, com poguéssim fer amb altres obsessions recurrents al conjunt de l’obra, tant Woody Allen com Monzó: l’amor frustrat, la mort, el sentit de la vida, el desemparament existencial, i sempre des d’un punt absurd, irònic i que despertin un somriure a l’espectador.

Dia 30 d’octubre podrem veure Vidda Priego, de Catalunya, amb “Monòlegs Poligoners”. Una persona que es defineix com a trans no binària i que parla de la seva experiència vital. I dia 13 de novembre, “Cita amb tu sexòloga”, de Silvia Pérez, sexòloga i monologuista, que du a l’escenari la seva experiència com a sexòloga a la consulta i com aquesta afecta la seva vida amorosa, i puja a l’escenari l’educació sexual bàsica que mai no vam tenir.

En aquest cicle la sexualitat es posa al servei d’explicar les relacions entre persones de qualsevol sexe i orientació. És cert que encara una part de la nostra societat segueix sent una mica cohibida i podria tenir objeccions. L’important és que això ens dugui a exigir-nos abordatges cada cop més intel·ligents i originals. D’una banda, hi ha riscos netament estètics que tenen a veure amb la línia subtil que divideix la possibilitat de seduir l’espectador i incomodar-lo. Els límits són sempre subjectius. Crec que el focus mai no pot estar a cuidar les susceptibilitats individuals, sinó al contrari, a interpel·lar, provocar. És d’agrair la proposta de La Fornal.