Aguafuertes macianeres. Per Agustín (s’argentí de Ca’n Monjo) i en Pep Carles (en Xispa)
Les places tenen qualque cosa d’origen i de destí. Des que el món és món, els pobles s’han anat formant al voltant d’un espai comú: allà on es feia el mercat, es celebraven les festes i la gent s’hi trobava. A Son Macià, com en tants altres llocs, aquell espai va néixer abans que el nom, molt abans que ningú li digués “sa plaça”.
Al principi allò era un solar on hi dormien cotxos —menys que ases—, rondaven moixos i es muntaven trobades sense ombra ni banc. Però fins i tot llavors, la gent hi passava. Quan s’hi va fer s’església al costat, va quedar clar que Son Macià ja tenia centre, als mapes i als censos. Però per nosaltres, ja era plaça des de molt abans: perquè allà hi jugàvem, hi compràvem el pa, hi sèiem a mirar què passava.
La cultura de plaça és més vella que sa paraula “plaça”. Des dels patis comunals dels talaiots fins als zocos àrabs i les àgores gregues, la plaça ha estat sempre espai d’intercanvi, de paraula i de convivència. Als pobles, és també el termòmetre del que compartim: el que es celebra, el que es reclama, el que es cuida.
Sempre ha estat l’escenari dels canvis i les anades i tornades. A Son Macià, ja se xerrava de tancar al trànsit el centre al voltant de la plaça l’any 2009. Unes 300 persones —de prop de 800 censades!— firmaren per demanar que a l’estiu la plaça fos només per a vianants: volien menys renou, més vida, més espai per es bars i es nins. El 2017, l’Ajuntament de Manacor va projectar una reforma completa: empedrat, arbres, fanals. I així estàvem quan va arribar el COVID-19.
Durant el confinament, la plaça buida de cotxes i amb les veïnades saludant-se enfora, va ser un assaig general d’un altre model de poble. A les ciutats grosses es veien escenes inversemblants: a Madrid, en obrir les comportes del Manzanares, tornaren a aparèixer plantes, aus i fins i tot llúdrigues. A València, el llit antic del Túria, reconvertit en parc per pressió veïnal, s’omplí de flors i ratapinyades. I a Son Macià, bastà un gest humil i una resposta senzilla a una sotragada gegant: tancar el pas als cotxes, plantar arbres, posar bancs. Sense marketing ni projectes faraònics; només respecte per el lloc i les nostres costums.
Quan superàrem aquella crisi, es va fer una consulta informal per decidir si seguiríem amb aquell model. No hi hagué vot oficial, però sí un resultat clar: més o manco la meitat més u hi estaven a favor, amb totes les protestes i queixes imaginables… però el centre va quedar per a vianants. I com és d’esperar, no fou el darrer sidral: quan anys després es volgueren renovar els jocs infantils, la convocatòria va ser a les cinc de l’horabaixa… en ple juliol! Hi vengueren el nostre delegat davant l’Ajuntament (que també és es nostre batle, així de frugals som), dos o tres valents amb capell de pagès, i algun moixet foraviler. I després tothom es va queixar, ben fort i amb ganes, com Déu mana.
Avui sa plaça fa goig: un tros cobert amb canyís, arbrets joves, jocs, bancs i herba, terrasses i negocis que aguanten. Allà s’hi fan els foguerons de Sant Antoni i les festes d’agost. Allà hi ha l’església, que avui comparteix mossèn amb altres parròquies, i només s’omple fins es campanar pel concert de Nadal de l’escola. Allà s’hi menja menú i pa amb oli, s’hi juga amb qualsevol pilota i s’hi coneix el rigor quan vols fer segons quins xuts. Allà també es canvien coses trobades i compartides pels grups de WhatsApp, que en són la seva extensió digital. Allò clàssic i allò modern conviuen, tant en el lloc com en la manera de ser-hi.
Perquè sa plaça és de tots, i cuidar el que és de tots és feina de tothom. No cal fer més d’allò que pot fer cadascú; no depèn de ser de dretes o d’esquerres, ni de ser tradicionalista o modern… per entendre que no se caga allà on se menja. Saludar almanco amb respecte, i millor encara, amb caliu; recollir una bossa que no és teva; ajudar a un infant que ha fuit des carrito. Aquesta classe de democràcia silenciosa, de fets i no de discursos, és la que manté viu lo comú.
En un món accelerat, renouer i crispat, sa plaça ens ofereix una pausa. Ens recorda que l’altre no és un enemic, un client ni un votant: és un veïnat, un mirall. Si volem viure bé junts, no cal ser perfectes. Només cal voluntat. I un lloc on trobar-nos. Per això, si avui qualcú demana com vàrem passar d’una plaça a Sa Plaça, jo dic: va ser cosa de tots.
