Helena Tornero és l’autora d’aquesta obra de la Sala Beckett, una deconstrucció divertida sobre les històries romàntiques. En aquest cas, el motor de creació sembla que va ser la seva mare, qui més d’un cop, en veure que era reconeguda pels drames i les tragèdies (No parlis amb estranys, Submergir-se a l‘aigua…), li va demanar que un dia escrivís una història d’amor, com les de sempre. I ella es va posar per feina.
La comèdia «Tu em vas prometre una història d’amor» excel·leix per un atractiu registre dramatúrgic que l’autora, per distanciar-se’n i no veure-s’hi tan implicada, ha deixat en mans de la direcció a Israel Solà —el calòric més calòric de La Calòrica— que ha elaborat un muntatge que, si portés el segell de la seva Calòrica, ningú no dubtaria de l’autoria. Segons Solà, “Tornero està envoltada d’una cort de guionistes, que són els mateixos actors, i escriuen l’obra junts. Comencen al món de les idees i van passant a la representació. Els actors estan tot el temps en escena i construeixen la història, i això no ho vaig veure quan vaig llegir el text per primer cop”.
L’autora en una entrevista remarca aquest aspecte: “Quan vaig començar a escriure-la, vaig prendre com a referents les obres que dramatúrgicament es deconstrueixen, com Martin Crimp i Atemptats contra la seva vida. Ernst Lubitsch, però és llenguatge cinematogràfic”. I una de les troballes de la peça és veure com aquesta història es va creant i va creixent en la teatralitat.
Segons la crítica de Carme Canet, Helena Tornero podria ser la protagonista de la història, interpretada per Ester Cort, o no. I es podria dir a si mateixa “Les autores són persones complicades”. Però en realitat, ho són? O podríem dir, les persones som complicades? També es podria dir “Els artistes sempre compliquem les coses”. Però en realitat podríem dir, les persones sempre compliquem les coses. I vol dir que les compliquem a l’escena, o a la vida?
Una comèdia molt divertida de veure. Un bon text, escaient per a tots els públics, on l’autora dialoga amb ella mateixa, i els personatges són en gran part la seva veu, tot i que, com diu, “Que t’hagi imaginat a tu no vol dir que pensi igual que tu”. I, per tant, deixa anar pensaments que es dirigeixen a tots els responsables d’una producció teatral. I si ella recorre tot un camí per escriure una obra teatral i es troba en atzucacs, amb dubtes, en tornar enrere i corregir, com “Quan el director no sap què fer engega la màquina de fum”, ella, quan no sap què fer, parla amb un personatge que té dins, o no és un personatge i és ella mateixa, o són tots els qui l’envolten i l’ajuden a construir fermament una història.
Amb això queda ben clar que estem davant d’una comèdia que promet i que provoca somriures sense deixar de fer pessigades doloroses aquí i allà sobre els tòpics de l’amor romàntic i l’inevitable joc del vol i dol. És a dir, mentre per una banda es renuncia a una mena d’amor que ara no suposa, per l’altra hi cau de ple.
