Durant el confinament, ordenant papers i llibres (com llavors feia tothom) vaig trobar unes partitures de la compositora Rosa Mestre que m’havia regalat, feia més de deu anys, el meu cosí poeta Joan Adrover. Com vaig escriure a un altre article, la sorpresa fou gran, i ho vaig poder datar per un treball previ que Joan Círia havia fet sobre ella. Amb Círia, després, ampliarem el catàleg de les obres de Rosa Mestre que s’han pogut trobar: sigui com sigui, són conservades en tres arxius privats i en cap institució pública. 

Aquest fet em recordà el que havia passat amb l’arxiu musical de Matilde Escalas. Bona part de la seva producció fou recuperada per l’interès personal de dos descendents, familiars seus (Teresa i Romà Escalas) que havien trescat en cotxeries o magatzems on sabien havia anat a parar una bona part de la biblioteca de Cal Reiet, el casal familiar a Santanyí que s’havia venut. El seu afany personal ens permet avui comptar amb un registre acurat de la producció musical de Matilde Escalas.

Fou precisament Teresa Escalas la que em va proporcionar fotografies molt valuoses que ajudaren a identificar algunes interpretacions del baix Riera, manacorí amb una carrera internacional com a cantant d’òpera. L’àlbum fotogràfic de Matilde Escalas que ella conserva dona informació visual sobre la companyia operística de Joan Goula, a la qual pertanyeren el mateix Riera i també el tenor Massanet, un altre cantant manacorí internacional. Algunes d’aquestes fotografies formen part del llibre que publicàrem amb Ramon Codina sobre la figura de baix Riera. I és aquí on s’entrellacen les històries, perquè el casal on vivia el baix Riera fou venut fa poc, i els nous propietaris mostraren inicialment molt interés sobre la seva figura. El fet és que en el projecte de reforma de la casa i pels motius que siguin, decidiren prescindir del piano del cantant que presidia un dels salons. La sensibilitat pel patrimoni manacorí feu que els joves arquitectes d’OAM, involucrats en el projecte i coneixedors del treball de Codina i meu, em demanessin si em podia fer càrrec de trobar un lloc digne per aquest instrument.

Gairebé alhora, dues antigues alumnes meves, Aina i Lluïsa Morey Capó, em consultaren on podrien resituar el piano del compositor Llorenç Morey, oncle de son pare. Havien venut la propietat on es trobava aquest instrument després de la mort de son pare, Llorenç Mola, i volien que el piano anés a parar a un bon lloc, on es pogués recordar la figura del seu avantpassat. Elles conserven, a més, el seu arxiu musical, que van catalogar fa un temps Carvajal i Gomila, i un estrany testament personal on fa esment dels ensenyaments del Maharishi Mahesh Iogui. 

Vam pensar, inicialment, que el piano de Morey podria ser acollit per la Institució Pública Antoni M. Alcover, car la casa es troba al mateix carrer, i ambdós elements formen part de la història manacorina del segle XX. Però la institució no va trobar un lloc adient per ell.

Tenint en compte el “passat” dels dos instruments, es feia de cada vegada més clar que havien de formar part d’algun tipus de projecte cultural o educatiu. Així, vaig pensar que hi ha una escola a Manacor que té els estudis musicals integrats des de les primeres etapes, i vaig parlar amb l’equip directiu. Vam anar a veure el piano de Morey i de Riera, i poc a poc es perfilà la idea de fer un projecte didàctic que englobés les dues peces patrimonials. Ja vèiem itineraris escolars pels carrers de Manacor, amb alumnes visitant els casals del baix Riera, del compositor Morey, del tenor Massanet… Vaig oferir redactar el projecte educatiu que, al meu parer, havia d’incloure mapes amb els teatres on havien treballat tots ells, la seva relació amb altres figures musicals com Goula, Escalas, Uetam; el naixement de l’Orquestra Simfònica de les Illes (Morey fou el primer compositor manacorí del qual l’OSIB en va estrenar una obra). Incloure el Teatre Reial, el teatre Alla Scala de Milà el Liceu barceloní, Moscou, Sant Petersburg, Cuba, Mèxic i Bons Aires dins la història musical de Manacor, els teatres on tots ells havien cantat. Tot plegat ens feia molta  il·lusió.

El gran problema eren els trasllats. S’havia de baixar el piano de Morey (situat a un primer pis) i traslladar-ho a l’escola. És un piano vertical un poc més gran que les mides habituals, un Bickford que porta, fins i tot, l’escut familiar dels Morey gravat al seu interior. Per la seva banda, el piano del baix Riera (un Drobowolski & Barsch de Berlin) no presentava tants problemes, però també s’havia de traslladar i pujar a les aules. Es va demanar pressupost a una empresa professional, i la veritat és que era una quantitat que obligava l’escola a fer moltes gestions.

Vam pensar que la brigada de l’Ajuntament podria ajudar al trasllat dels pianos, car anaven a parar a una institució educativa i pública. I així, anàrem a parlar amb els regidors responsables, als quals trobàrem reunits, però el mateix batlle Miquel Oliver va sortir de la reunió i ens va explicar (les paraules són literals) que trobava que “la brigada no havia de moure el piano”. 

Vam girar cua, i aquí va quedar el projecte. L’equip directiu de l’escola no tenia massa marge: per fer una despesa tan gran, havien de convocar claustre i consell escolar, i el projecte educatiu ni tan sols estava redactat.

Així i tot, seguia amb la idea que aquests instruments havien de “quedar”, d’alguna manera, a Manacor. Vaig pensar, finalment, en una escola de música. Específicament, la de Porto Cristo, i vaig telefonar a la seva directora Sebastiana Galmés. 

Aquesta vegada fou completament diferent: “Hi ha un piano que podria ser de l’escola, el de Llorenç Morey”. La resposta fou tranquil·la i amable com és Sebastiana Galmés, però també immediata: “De Llorenç Morey? Clar que sí! Jo tenc un arranjament musical fet de Los gnomos del Drac!”. De totes les persones consultades, solament Sebastiana Galmés va saber identificar tot d’una el compositor i la seva obra més representativa, en la qual ella mateixa havia treballat.

I així es pot pensar que, senzillament, el piano de Morey no volia quedar a Manacor i va trobar el camí per arribar vora les Coves del Drac, el lloc que va inspirar la primera peça manacorina estrenada per l’Orquestra Simfònica de les Illes. La resta, ja ho podeu imaginar: una grua, un trasllat eficient amb el pressupost més assequible que, amb diverses negociacions i més temps (ara ja no venia d’unes setmanes ni mesos), es va poder trobar; una rebuda excepcional per part de l’Escola de Música de Porto Cristo. I el piano descansa ara, per voluntat pròpia, ben devora les coves del Drac, car la recepció oficial de l’instrument es va fer el passat 30 de juliol.

Pel que fa al piano del baix Riera, es va quedar sense institució d’acollida. Però una jove empresa manacorina, sensible també amb el patrimoni, es va voler fer càrrec de l’instrument i, així, va pagar el transport i està guardat de manera segura en un local que serà la seva futura oficina.

No sabem què en pensarà una part molt combativa de la família del baix Riera, molt aficionada a fer comentaris en els diaris sobre com s’hauria d’haver recuperat la memòria del seu avantpassat, sobre com s’han perdut detalls imprescindibles de la seva vida… potser perquè desconeixen que hi ha una part difícil de la història. Sempre hi ha parts difícils en cada història, i per aquest motiu cal ser prudents i respectuosos.

Tot plegat em va ensenyar, també, que hem d’estar atents a qui deixam consultar els arxius. Antoni Riera, net del baix Riera i autor del treball sobre el qual vaig basar la meva recerca, explica que el seu padrí va deixar el seu arxiu personal de premsa a un historiador, i que els documents mai més van ser retornats per aquest biógraf desaparegut. Potser no s’haurien de deixar documents familiars de manera tan alegre en mans de pseudohistoriadors. Potser s’ha de reflexionar en com conservar, al manco en part, els arxius de personalitats que conformen la història de la comunitat. Potser cal recordar que necessitem arxivers i unes directrius clares de com conservar aquest patrimoni.

Potser, també, no hem d’anar tant de sobrats quan parlam dels avantpassats i fer més per servar el seu patrimoni i els seus arxius personals.

Ara bé, tots aquells propietaris de llibres, arxius i instruments musicals valuosos haurien de pensar en com, on i a qui els agradaria deixar, com a mínim, la part més important de la seva col.lecció. Les institucions i les persones que les dirigeixen semblen molt més preocupades per altres temes i no pel patrimoni dels illencs; i quan es perd un arxiu o un instrument musical únic, és com un bosc en flames: no hi ha tornada enrere.