Ara que es compliran 95 anys del seu naixement, recordam el vídeo del Noticiario y Documentales cinematográficos (NO-DO) de març de 1956 que va fer den ‘Sansón’ una llegenda a nivell estatal. Una demostració portentosa de força que aixecava persones, estirava camions amb els cabells i rompia teules a base de closca.

Va ser a les afores de Sant Llorenç on Sebastià Llull fou captat per les càmeres en una de les moltes demostracions, que al llarg i ample de l’estat espanyol o Sudamèrica, va anar fent durant els anys 50.

Estava a punt d’iniciar-se el segon govern republicà quan Manacor era una ciutat en plena reconversió. La indústria secundària, basada en el sector del moble i la perla artificial, s’anava fent un espai entre l’agricultura i un turisme que tan sols s’intuïa.

Un quart de segle més tard, Sebastià Llull Melis va fer de la seva força una manera d’obrir-se camí en una illa de postguerra, on les famílies eren nombroses —Llull era el menor d’onze germans— i els aliments, escassos. Primer va provar músculs a les pedreres de marès, de picapedrer, excavant pous o sembrant arbres sense necessitat de cap maquinària.

Després, i veient que l’esport era una bona arma estatal i, per tant, de sosteniment, va voler provar sort a la lluita lliure i a la lluita grecoromana entre Barcelona i Sant Llorenç des Cardassar, el seu poble d’adopció. Encara que, al cap i a la fi, continuaven sent activitats d’oci i a temps parcial.

Va ser així com va fer de l’espectacle i les demostracions populars un símbol de distinció particular. Naixia definitivament el Sansón del segle XX o el Sansón mallorquí, dues denominacions d’origen que li van valer un passaport cap a l’exterior.

Primer la península, després Sud-amèrica i la resta d’Europa. Els camps de futbol i les places de toros quedaven tan petites com les barres de ferro a les seves mans. En els seus millors dies, va arribar a arrossegar amb les dents tot un camió ple de gent o a aixecar fins a 125 quilos amb una sola mà.

Però en Sansón tampoc no va poder despistar els anys. El 1963, problemes de salut el van obligar a un recés paulatí. A poc a poc va haver de reciclar les seves inquietuds. Com a cuiner al seu propi bar-restaurant primer i com a venedor d’olives a la plaça de ses Verdures després, va aprofitar una popularitat que mai no va arribar a perdre entre la gent del seu entorn.